En poc menys d’una setmana, vaig poder assistir a dues funcions de les modalitats d’improvisació que la companyia Planeta Impro realitza cada setmana al Teatreneu.
Coneixia molt bé la proposta de Zzapping, el concurs, l’espectacle amb el que varen començar, fa no menys de 7 anys, una nit per setmana al teatre de Gràcia, i a partir del qual s’han anat ampliant dies hi horaris, canviant noms i estructures, fins a convertir-se en un veritable fenòmen de la cartellera barcelonina, amb un concepte d’espectacle autènticament innovador (amb totes les lletres) de l’espectacle en viu -tan en viu que ningú no sap com serà l’espectacle d’aquella nit, abans de començar-, basat en improvisacions, seguint una tècnica que és present arreu del món.
En les seves diverses variants, i per donar emoció, els espectacles es basen, per una banda, en una estructura que posa a prova als actors i actrius participants -normalment entre 4 i 5- i les seves capacitats de comunicació i empatia entre ells i el públic, rapidesa mental, improvisació, creativitat, creació instantània d’un fil argumental. I per l’altra, la concreció que suposa seguir els títols que el públic suggereix aleatòriament a l’entrar, i les propostes que ells mateixos demanen durant la funció, com ara paraules, noms, objectes, situacions…
Tot amb un ‘clic’: Els Impro Fighters, en format de combat entre improvisadors, i en el cas de l’Impro Horror Show, reproduint llocs comuns dels espectacles i pel·lícules de por, per acabar fent-nos riure de valent.
No busqueu una gran trascendentalitat ni anar-vos del teatre amb grans missatges, donat que les històries busquen, bàsicament l’humor, la transguressió, la espontaneitat i el joc continuat amb l’espectador. Això fa que una mateixa escena no es repeteixi mai, fent que cada dia sigui diferent, i possibilitant als espectadors repetir tants de cops com vulguin.
Una fòrmula que ha fet forat durant anys entre un públic rabiosament jove per la frescor i radicalitat del plantejament, però que, afortunadament, he pogut comprovar que darrerament atrau gent d’edats molt diverses.
Una anècdota divertida: al sortir, alguns dels amics que m’acompanyaven, tots de la meva edat (o sigui, entre quaranta molts i cinquanta i pocs), alguns dels quals havíen estudiat teatre amb mi, es mostraven totalment escèptics sobre el grau d’improvisació de les escenes, apostant perquè estava tot ‘preparat’ d’alguna forma. No va servir de gaire res explicar com he vist moltes actuacions de Zzapping i tallers a instituts d’aquesta tècnica, i com ho he xerrat molts de cops amb una de les ànimes del projecte, Jose Adserias. En el fons, aquest escepticisme posa de relleu el gran treball, i la vessant sorprenent de la tècnica, el fet que està viva mentre neix i mor a l’escenari, i per això transmet i rep dels espectadors aquell ‘feedback’ que tants enyoren en l’espectacle en viu, a una i altra banda del teló.
Llàstima que,quan es parla de teatre per a joves al nostre país, no es tingui en compte la feina que fan aquests artistes del teatre, si cap, més efímer que hi pot haver.
De dijous a diumenges, en les seves diverses modaliats a:
Teatreneu
c/ Terol, 26 Barcelona
www.teatreneu.com
Deixa un comentari