Aquest mateix matí he anat a la primera sessió del dia per a escolars, de l’espectacle ‘L’illa desconeguda’, que al SAT! també està programada per a públic familiar, i que tanquen la programació aquest proper cap de setmana.
Estaven els del programa InfoK, del Super3 de Televisió de Catalunya. És curiós per a un adult, que no segueix aquests programes, comprovar com de popular és entre els infants (avui venien nois i noies dels Cicles Mitjà i Superior de Primària, és a dir, de 8 a 11 anys) aquest informatiu. Ho celebro i felicito als professionals que ho fan possible.
Adaptació de l’obra de José Saramago, Nobel de Literatura.Una aventura preciosa que deFensa el dret a somniar. Ella, la nostra protagonista, es desperta i se’n va a veure la Reina per demanar-li un vaixell i marxar direcció a l’illa desconeguda. Ell, vasall de la Reina, sorprès de la gosadía d’Ella i de veure que la Reina no li pot negar la petició, decideix seguir-la en la seva aventura. “L’illa desconeguda” és un espectacle impressionant que posa sobre l’escenari l’etern debat de la humanitat: la legitimitat perquè cadascú tingui l’opció de dur el timó de la seva vida.
L’espectacle, de caire fonamentalment físic, és una aposta de la companyia basca Markeliñe per un teatre de gest, amb molta influència de la dansa, amb poques paraules (per això mateix és possible que els seus intèrprets originals facin la versió catalana, ja que no hi ha més d’un parell de dotzenes de frases), i molta, molta, molta acció i pantomima.
I també música, efectes sonors, onomatopeies i sorolls emesos pels mateixos intèrprets, un llenguatge a l’abast de qualsevol públic, encara que no entengui bé les paraules. També cal destacar el paper de la llum, que acompleix la funció de situar-nos en diversos moments i llocs, tot i que de manera abstracta.
L’espectacle comença amb música i una coreografia d’una actriu-ballarina, un noi que entra i l’ajuda en el seu despertar diari. Més endavant, reben notícies d’una illa desconeguda, a la qual se’n hi van (juntament amb la Reina) en un vaixell que sorgeix davant dels nostres ulls, format per les cordes suspeses que aguanten diferents elements que ens recorden les històries de pirates. La referència corsària és obligada, i en un moment donat de l’acció, una camisa, un pantaló i un manyoc de roba fent de lloro, ens fan veure per un instant algú que podria ser perfectament ‘John Silver, el llarg’.
El final, però, té un quelcom de frustrant, davant la frase ‘Les illes desconegudes no existeixen, són totes als mapes’ i les accions finals… que ens situen en la crua realitat, i que els infants presents han entès perfectament com la cloenda de l’espectacle.
Tot i la descripció que n’he fet, que ningú no esperi una història narrada en un llenguatge prou entenedor: molts de cops no sabem on som, i hem de deixar-nos portar per la gran quantitat de tècniques emprades, gairebé totes en l’àmbit del teatre físic, la dansa, els objectes, i la combinació amb les magnífiques ambientacions lumíniques i sonores.
Aquesta és la virtut, i també la principal feblesa de l’espectacle, que per a determinades edats (el nois i noies present eren de la franja alta, que no solen ser majoria a les sessions familiars), pot resultar poc entenedor, i que en determinats moments s’entreté un pèl massa en la creació del gag o el posat poètic (quan no tots dos combinats), en detriment d’explicar-nos una història amb un pols ferm, cosa que sol funcionar molt bé amb tot tipus de públics, i que no és el que han buscat els membres de la companyia.
És evident que traslladar un text literari com el de Saramago a un teatre gestual, té les seves dificultats, i són dos mitjans totalment diferents. És molt recomanable la lectura del conte abans de veure l’espectacle.
En resum, una proposta amb ambició artística, per a nens una mica més grans dels habituals als nostres teatres, i que pot fer-nos ‘desconnectar’ en alguns moments, ja que el teatre sense paraules, farcit de moments físics ocurrents, pot decaure de ritme si no és capaç de construir un relat amb el qual ens identifiquem. Cosa que, per bé o per mal, és més fàcil amb un text i una acció ‘standard’.
Amb tot, plenament recomanable per veure un plantejament diferent, sobretot si sou assidus de les sessions familiars.
//
Deixa un comentari