http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/enfamilia.html
«La família IRreal». Idea original de Minoria Absoluta. Autors: Jordi Ventura, Joan Lluís Bozzo, Joan Rufas, Pau Escribano, Jaume Buixó i Toni Soler. Intèrprets: Toni Albà, Mireia Portas, Queco Novell, Agnès Busquets, Anna Bertran, Mònica Pérez, David Olivares i Xavier Serrano. Escenografia: Alfons Flores. Vestuari: Mireia Guàrdia. Coreografia: Bealia Guerra. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Il·luminació: Albert Faura. So: Jonatan Martínez. Arranjaments i producció musical: Xasqui Ten, Toni Ten i Jordi Campoy. Ajudants direcció: Miquel Periel i Tito Lucchetti. Assessora vocal: Mariona Castillo. Construcció monstres: Lali Canosa. Veu en off: Joan Rufas. Aparicions especials vídeos: Manel Lucas, Alícia Falcó i Víctor Rodríguez. Direcció musical: Xasqui Ten i Toni Ten. Direcció: Joan Lluís Bozzo i Joan Rufas. Producció de Minoria Absoluta i Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 15 novembre 2012. Preus generals: De 23 a 37 €. Menors 14 anys: 18 €. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.
Res millor per entrar en una història de prínceps, princeses, reis i reines, que fer-ho amb el convencional coixí dels contes clàssics: “Hi havia una vegada…”. La veu en off ajuda a crear aquest clima que no es reprendrà, de fet, fins al final de l’espectacle quan, la mateixa veu en off posi l’epíleg també habitual dels contes populars, amb tot allò dels anissos i ser feliços.L’humor d’aquesta hilarant comèdia musical inspirada en els personatges de sang blava (i caldria dir també de “pota negra”) del programa televisiu ‘Polònia’ és tan blanc que si existís la censura dels temps de la Dictadura estic segur que als censors els passaria per alt tot el que hi ha de fons i que els espectadors —poble plebeu intel·ligent de sempre— sap copsar en lletra menuda. I, si no, que algú expliqui perquè tot un auditori ple com el del Teatre Victòria no reacciona ni cedeix espontàniament a cridar “Visca el rei!” i “Visca Espanya!” quan el cap de la casa reial de l’obra ho proposa amb el seu estil “campetxano”.Hi ha una possibilitat de petita improvisació en la interrelació amb l’auditori que, superada l’estrena convencional, crec que comença a donar els seus fruits i, ben explotada, pot anar a més. Tan sols un espontani, la nit de la meva funció, es va afegir al crit de ‘Viva España!” i es va quedar ben sol, cosa que permet a l’inesgotable Toni Albà (Juan Carlos) tirar pel dret i dir: “L’Albert Rivera és l’únic… ¿i no ha vingut l’Alícia?”.També hi ha una altra oportunitat encara molt més explotable de participació col·lectiva en l’escena del presumpte cop d’estat de la guàrdia civil de mentida, interpretada per la troupe reial, quan en comptes de parodiar el 23F amb el conegut “se sienten, coño!” com que tothom ja està assegut, el que cal és canviar l’ordre per un “se levanten todo el mundo!” per tornar-los a fer-los seure, esclar. També només una espectadora es va resistir a obeir les ordres i els que tenen memòria recordaran en Gutiérrez Mellado plantant cara al Congrés davant els colpistes. Escena tímidament Cubanesca que els espectadors crec que celebren perquè la gresca de l’escenari es díficil que no s’encomani a la platea i l’amfiteatre del Teatre Victòria.Amb ‘La família IRreal’, una feliç conjunció d’una productora televisiva com Minoria Absoluta i una companyia de llarga experiència teatral i musical com Dagoll Dagom, es compleixen tres pressupòsits: 1) L’espectacle en qüestió només és possible aquí per la tradició “petardera” del Paral·lel i les classes populars catalanes. 2) El públic purista teatral al·lèrgic a la televisió no s’hi sentirà gens desplaçat. 3) La paròdia reial es pot llegir també en clau universal del sector de la monarquia que encara piula a la vella Europa.I aquests tres pressupòsits junts és el que fa que la comèdia musical funcioni i no s’estimbi. Hauria estat un error intentar reproduir només una sèrie de gags del programa televisiu per fer caixa. Hauria estat també un error tancar-se en un guió immers només en l’època i el moment estrictament actual, tan canviant cada dia. I hauria estat un error autocensurar-se més del compte tant com passar-se en excés de la ratlla. Atreviment i mesura, doncs, en una balança que no hauria d’ofendre ningú.Posats a entrar en la concepció de l’espectacle, diguem només que cal respectar al màxim la sorpresa de l’espectador. Però avisem-lo també que cal que estigui disposat a veure una història dins de la història. Una història de ficció del que hauria pogut ser i —desenganyem-nos-en!— no serà mai. Però la ficció té el do de fer-nos creure allò que moltes vegades desitgem només en somnis.És així com els de Polònia (Minoria Absoluta) i Dagoll Dagom parteixen d’un passat remot amb el príncep Felip encara al bressol i fan un salt en el túnel del temps amb l’abdicació del rei Joan Carles. Però la troca encara s’embolica més amb l’ambició de les dues infantes per regnar, ni que sigui a mitges, i amb la participació dels seus esposos plebeus, tan plebeus com la princesa Letícia.Cal molta imaginació —i haver llegit molts contes d’Andersen, Perrault i altres recopiladors de rondalles populars— per convertir una família monàrquica en una família d’indigents. La mateixa imaginació que cal per reconvertir una família vinguda a menys en una companyia de varietés d’Eurovegas on tothom pot regnar com ho feien en el seu temps les reines del Paral·lel amb plomalls i lluentons.Dues hores amb intermedi inclòs de bon espectacle, que detecta la direcció veterana de Joan Lluís Bozzo acompanyat en aquesta ocasió de Joan Rufas. Dues hores de bon humor, de fer passar les penes a l’auditori amb un guió molt i molt musical (amb la mà directiva del duo Ten), creatiu i original en les lletres —que posa a prova els intèrprets poc avesats a un ritme frenètic que darrere l’escenari, amb constants canvis de vestuari, és encara més frenètic que davant— i que parodia també peces populars de tots els gèneres, des de ‘Mamma mia’ a Els Amics de les Arts amb ‘L’home que treballa fent de gos’, el sirtaki grec a càrrec de la reina Sofia, la ranxera mexicana per plorar i plorar, els laments de la copla, o el refregit teatral del Shakespeare dramàtic i el fugaç homenatge a l’actor Pepe Rubianes amb aquell anar a treballar cada dia al matí amb metro.Menció especial, esclar, per a Toni Albà (rei Joan Carles), puntal de la paròdia, però també per a les intervencions de Mireia Portas (reina Sofia), Queco Novell (príncep Felip), algunes escenes de glamour que remata Angès Busquets (princesa Letícia) i diversos tête-à-ête d’Anna Bertran (infanta Elena) i Mònica Pérez (infanta Cristina) que aporten les mirades més inèdites del parell de personatges femenins que es converteixen, a més, en les alcavotes, des de la infància, d’haver fet creure al germà Felip que, si mai es rei, se les haurà de veure amb el monstre de la nit, una juguesca de palau sense precedents. Més discrets en el guió, David Olivares i Xavier Serrano (els marits Iñaki Urdangarín i Jaime de Marichalar) una discreció que lliga amb les circumstàncies de la realitat. Absents del tot, les criatures de la descendència, per no embolicar encara més la nissaga, i llampegades de rabiosa actualitat amb les projeccions dels TN de Polònia.Tot dins d’un marc daurat pictòric gegantí que representa la reproducció de la família reial (a vegades mòbil per projecció audiovisual) i que fa la impressió que sigui, en proporcions engrandides, un dels quadres de segles passats que omplen les parets històriques del Museo del Prado de Madrid. Més real o reial, impossible, per molt IRreal que els de Minoria Absoluta i Dagoll Dagom facin creure que és.
«Trau». Idea de Guillem Albà. Guió: Companyia Guillem Albà. Música original: Anna Roig. Arranjaments musicals: Pau Albà. Intèrprets: Guillem Albà i Blai Rodríguez. Espai escènic: Alfred Casas. Il·luminació i so: Ignasi Solé i Oriol Ibàñez. Vestuari. L’Estaquirot Teatre, Alred Casas, Rosa Maria Coca i Wilja Family. Direcció: Guillem Albà. Coproducció: Companyia Guillem Albà i Sant Andreu Teatre – SaT. Almeria Teatre, Barcelona, 10 novembre 2012. Preus: de 15 a 18 €. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.
El llenguatge s’escola i amb ell segons quines paraules ancestrals. Una d’aquestes és “trau”, aquest forat o obertura, rodona o còncava, que en una americana, jaqueta, jersei o qualsevol altra peça de roba serveix perquè hi passi un botó que es manté cosit a l’altra vora de la mateixa roba. Guillem Albà —clown poètic, si es permet l’expressió— ha triat aquesta paraula per incloure en una obertura imaginària de la seva peça teatral un espectacle ple d’imatges, sensacions, color i fins i tot una mica de fantasmagoria. I ho ha fet, després de dos espectacles també reconeguts com ‘Sketchofrenia’ i ‘Flirt’, ara potenciant la presència del segon protagonista de la trama, una mena de mestre de cerimònies (Blai Rodríguez, un dels components de la banda de ‘Crackòvia’ i ‘Polònia’) que, com un tramoista d’antic teatre, s’encarrega de la introducció, de fer baixar i pujar elements, d’encendre o apagar segons quines bombetes del parament fins que finalment, qui sap si, com un botó, entra en el “trau” imaginari, fusionant-se amb el personatge principal i creant una parella de clowns amb els quals els espectadors amants de la pista no hi reconeixeran cap dels tics i tòpics habituals sinó que hi descobriran un concepte nou. L’espectacle, que de rerefons té el mite del desig humà d’encapsular el temps perquè no s’escapi, compta amb una banda sonora excepcional, feta a posta per a l’atmosfera misteriosa de tota la trama, però molt identificativa musicalment per als que siguin seguidors d’Anna Roig i el seu grup L’ombre de ton chien, coneguts sobretot pel disc ‘Bigoti vermell’. ‘Trau’ és una proposta de teatre breu, una hora i cinc minuts, per a gourmets teatrals de diferents tendències i amb la possibilitat d’exprimir-ne múltiples disciplines: la música, els titelles, l’humor, el teatre d’objectes, el teatre visual, la poesia i la pessigada emocional. Espectacle també per a tots els públics, sense fronteres d’edat, que sedueix des del primer instant per l’embolcall del misteri i per l’aparició en la penombra del seu personatge principal, interpretat per Guillem Albà, que és, en definitiva, el pare de la criatura.
«El cel de la Jojó». Dramatúrgia d’Esther Westermeyer, a partir del conte il·lustrat ‘Jojo la mache’, d’Olivier Douzou. Intèrprets: Maria Casellas i Martina Tresserra. Música: Cristina Gavilán. Escenografia, titelles i disseny vestuari: Martí Doy. So i disseny llums: Guillem Rodríguez. Gravació, mescla i veu en off: Albert Mora. Músics en off: Cristina Gavilán, Albert Mora i Francesc Mora. Direcció: Maria Casellas. Companyia Inspira Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 11 novembre 2012. Preu: 13,50 €. A partir 4 anys.
Conte musical cent per cent. Però també interdisciplinari. Amb música enregistrada, però cançons en directe, coreografia, teatre, titelles i ombres xineses. I amb l’objectiu de tocar un tema delicat i a la vegada difícil d’explicar als més petits com és el pas inevitable cap a la vellesa i la mort. La companyia Inspira Teatre, creada per Esther Westermayer, ho ha fet a partir d’un conte publicat en francès per l’editorial Rouergue, el 1993, en suport d’àlbum il·lustrat, del qual és autor Olivier Douzou, tant del text com dels dibuixos. Inspira Teatre, que amb un altre espectacle anterior, ‘Gong’, ja havia ampliat el seu camp amb una edició en CD i àlbum il·lustrat, ofereix també aquí la banda sonora enregistrada que compta, entre els músics, amb dos dels membres de la companyia Egos Teatre (que recentment ha reposat el seu ‘Ruddigore…’ davant per davant del Poliorama, al Capitol), una companyia també encara jove com la mateixa Inspira Teatre. L’espectacle ‘El cel de la Jojó’ s’introdueix amb dos protagonistes, la mare i la seva filla, que mentre estenen roba al terrat acaben parlant del records de l’àvia morta i d’on deu ser després de la mort. És així com s’entra en el teatre dins el teatre amb l’explicació del conte d’una granja on una vaca, la Jojó, s’ha guanyat la fama per la seva saviesa de tan vella. Alternant, doncs, la presència de diversos habitants de la granja reproduïts amb titelles (un gat, un ratolí, una gallina, un pollastre, un xai, una ovella…) que li demanen consell sobre els seus problemes quotidians, el moll de l’os de la trama consisteix a mostrar com la vaca Jojó va perdent, per la vellesa, algunes parts del seu cos: la taca del ventrell, la cua, les banyes, les mamelles… Sense que se’n parli, la relació subtil entre la vellesa de Jojó i la vellesa humana es fa evident i la manera d’explicar amb sensibilitat la pèrdua per la mort és tractada deixant de banda qualsevol adoctrinament. Esclar que el tòpic parla del cel, però la mort és imprevisible i saber què hi ha després s’expressa aquí com una incògnita, només possible si es manté el record dels que no hi són, com si visquessin dins nostre. La tesi dramàtica de fons té una resolució teatral molt adequada als primers espectadors que, en menys d’una hora, viuen una diversitat d’escenes ja sigui amb els personatges dels titelles o amb la conversió de les dues protagonistes en grangeres, cantants, actrius i ballarines, sense comptar un paper de periodista de televisió o una altra de fetillera de la màgia amb l’elixir per mantenir la joventut que la vaca Jojó rebutja conformada lúdicament amb la seva vellesa. Si l’àlbum original de l’obra és un text poètic que s’explica amb les il·lustracions netes i de traços senzills d’Olivier Douzou, aquesta adaptació teatral manté igualment aquestes dues virtuts: una posada en escena neta i un plantejament tan sensiblement senzill com obert a la reflexió i la resposta posterior dels adults a les preguntes dels petits sobre la incògnita del més enllà de la vida.
«Ras!». Dramatúrgia de Juan Pablo Mendiola. Música original de Paco Garnelo. Intèrprets: Lara Sanchís i Joan Santacreu. Vestuari: Joan Miquel Reig. Il·luminació audiovisuals: Juan Pablo Mendiola. Il·lustracions: Patricia Barrachina. Veu en off: Alfred Picó. Direcció coreogràfica: Mamen García. Direcció: Juan Pablo Mendiola. Companyia Maduixa Teatre. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 novembre 2012. Preus: De 8,96 a 13,44 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
El pintor Joan Miró va trobar l’origen de la seva imaginació quan, de petit, s’estava a Mont-roig del Camp (Baix Camp) —d’on extreu més tard el valorat i testimonial quadre de ‘La masia’—, i baixava a la platja on qualsevol element —una petxina, una branca seca, una garrofa, uns grans de sorra, els estels de la nit…— es convertirien anys després en protagonistes de la majoria de les seves teles. La companyia de Sueca, Maduixa Teatre, s’ha inspirat també en la imatgeria de Joan Miró per elaborar un espectacle que barreja la dansa, la música, el teatre i la il·luminació, però fent ús d’allò que encara s’anomenen “les noves tecnologies”, a través d’un guió audiovisual de projeccions sobre el terra que ressegueixen cadascun dels dos intèrprets. Dic “noves tecnologies” però em fa la impressió que per als primers espectadors, als quals s’adreça principalment l’espectacle, la novetat ja no és tan excepcional com ho pot ser per als adults perquè els més petits estan avesats a fer traços, ratlles, circumferències, cercles o gargots precisament a través de la pantalla i el ratolí o el teclat. És, doncs, una manera de portar al teatre familiar la realitat dels mitjans que envolta els espectadors del futur i fer-los veure com és possible explotar-ne també totes les dimensions, de la mateixa manera que el cos, el gest i la paraula —les ancestrals “noves tecnologies”— continuen sent vàlides per aprofundir en l’expressivitat. A ‘Ras!’, els dos protagonistes, el Joan i la Lluna, es troben per jugar i entendre l’univers que els envolta i per descobrir també com poden, amb el seu cos, posar llum, vida i color a la terra que trepitgen. És, doncs, amb les mans, els peus, les cames i el tou del cos com els dos van dibuixant el seu viatge imaginari, que no és altre sinó la gènesi del rerefons de moltes de les pintures de Joan Miró. L’espectacle ha estat distingit amb diferents premis per la seva original concepció i, potser el premi més important per a ells, ha girat per alguns països europeus. La companyia, que també és la responsable de la Mostra de Mim de Sueca, aporta una visió nova a la coreografia i ho fa en un espai íntim, aparentment reduït —una mena de petit ring amb grades a quatre bandes— on s’hi encabeixen ben bé, però, un centenar d’espectadors aconseguint que la sorpresa, una mica desconcertant de l’inici fins i tot per als més petits, es vagi convertint en un suggerent i estimulant mostrari de sorpreses molt adequat, sobretot, a espectadors que fan els primers passos en la coneixença dels colors, els nombres i les parts del cos. I tot segellat com a The End amb la signatura de Miró.
«El rei de la jungla», de Joan Guasch i Carbonell. Lletres i músiques d’Albert Doz. Intèrprets: Josep Calvo, Jaume Gómez, Maydo Gargallo, Joan Manuel Chilet i Albert Doz. Disseny vestuari i màscares: Xavier Rojo. Confecció vestuari: Montse Gràcia. Construcció màscares: Elisabet Vilaplana. Escenografia: L’Aplic. Il·luminació i so: Xavier Rojo. Direcció: Martha Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 10 novembre 2012. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
Quan Walt Disney es va treure de la màniga dels seus estudis la història d’El rei lleó’, l’any 1994, no va explicar gaire en veu alta que s’havia basat en la clàssica tragèdia de ‘Hamlet’, de William Shakespeare. La lluita entre hereus pel poder reial i la victòria del príncep legítim contra l’impostor és la moralitat del que es podria classificar com una faula selvàtica. Actualment, com és difícil de desconèixer per la forta promoció que se n’ha fet, un musical homònim està arrasant en temps de crisi a la cartellera teatral madrilenya. Aquí, en aquesta proposta del Guasch Teatre, Simba, el lleó de l’animació de Disney, es diu Lion per analogia amb el títol original anglès, ‘The Lion King’, i l’adaptació de Joan Guasch i Carbonell, com és lògic, defuig qualsevol d’aquestes dues referències anteriors, cinema disneylandià i teatre de Gran Vía, tot i que es inevitable que els que en coneixen poc o molt la trama hi trobin, com a mínim, el moll de l’os. L’espectacle que ha reposat aquesta temporada la companyia Guasch Teatre té dos elements que el fan potser un dels més elaborats de la troupe de la casa: pel contingut del text, per les lletres i les músiques d’Albert Doz, i sobretot per les màscares de tot el bestiari personificat que hi apareix: el lleó protagonista —tímid i fins i tot espantadís—, els micos de la selva, les hienes que fan de guàrdies del rei impostor, el rei fals, la lloba —a qui el rei impostor pretén que sigui mare d’un hereu seu—, i l’au amb plomes que fa el paper de salvaguardar la memòria del passat i de la veritat del príncep hereu del tron. En un muntatge on no hi ha, doncs, per qüestions òbvies, cap personatge humà, la credibilitat de la personificació es fa més delicada que mai, cosa que la proposta supera amb un registre mesurat, aconseguint que tant les interpretacions de l’escenari com les d’alguns dels personatges que baixen a la platea es rebin amb la picardia pròpia de l’edat i de la transcripció entre ficció i realitat. Una escenografia dividida en diferents actes retorna al decorat romàntic i deixa que, davant de quadres acolorits que representen la selva o el cau del rei impostor, el pes de la representació recaigui del tot en els intèrprets en un muntatge que, sense arribar a ser de Commedia dell’Arte, sí que, per la importància de les màscares, s’hi acosta. Enmig d’un repertori musical variat i enganxadís, amb una peça clau que es repeteix i que es recorda a la sortida del teatre, hi ha també una fugaç versió de l’entrada de la peça ‘Diamonds on The Soles of Her Shoes’, de l’àlbum ‘Graceland’ que Paul Simon va enregistrar en una fugida precisament a la selva africana, l’indret natural del lleó de l’aventura.
«Blancaneus i els 7 nans». A partir del conte dels Germans Grimm. Adaptació d’Oriol Bores. Intèrprets: Anna Toro, Miguel Ángel Sánchez, Jordi Fornieles, Guillem Cirera i Irene Jodar. Escenografia: Bargaypou. Il·luminació: Magatzem d’Ars. Banda sonora original de Neus Kaori. Vestuari: Anna Toro. Coreografia: Guillem Cirera. Llum i so: Nerea Gaya. Direcció: Albert Pueyo. Companyia Magatzem d’Ars. Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 novembre 2012. Preu: 10,80 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
L’adaptació manté els eixos bàsics del conte: reina i madrastra, posseïdora del mirall que li diu, servil, que és la més bonica del món, descobreix que el palau cau de brut i es val del seus dos lacais, una mena de Quasimodo amb gepa i un altre alt i sec com en Parent d’en Bufa, perquè li trobin una mossa de la neteja. Però mentrestant, el príncep, que no sembla que s’interessi gaire per trobar parella, es veu obligat per sa mare a fullejar revistes del cor —a l’època del conte no hi havia televisions ni presentadores de telenotícies per escollir— per tal que triï la princesa de sang reial que li faci més peça. Però ja se sap que on la carn és viva, no hi té comparació un paper cuixé de revista i el príncep descobreix que la noia de la neteja li roba el cor sense saber com. És aleshores quan a la reina li agafa un patatús davant el mirall quan aquest li diu que la dona més bella del regne és Blancaneus, la noia de la neteja, per cert, amb un currículum poc extens i no gaire predisposada per a les feines de la neteja. És aleshores quan el conte entra en la seva part més fantàstica i quan el muntatge també guanya en teatralitat perquè a partir de la fugida que planegen el príncep, que amaga la seva identiat, amb Blancaneus, s’arriba al bosc —espai màgic de sempre— on apareixen els set nans, una incògnita que l’espectador manté pensant com s’ho farà la companyia per reproduir els set personatges. I la solució és el caramel de l’espectacle: set titelles gegants, cadascun diferent, representant les característiques pròpies del conte popular: el dormilega, el dropo, el murri, el savi, el dels esternuts, el feliç, el tímid… Set titelles —que són nans i no nens ni nens sinó nans, en un enriquidor joc lingüístic— que converteixen l’espectacle en una barreja d’actors i actrius, també cantants, amb titelles, sense que hi falti l’escena de la bruixa del nas punxegut —la reina disfressada—, la poma enverinada que em sembla que en aquest cas és una resplendent Royal Gala del Llobregat, un pou on, a més dels diamants del set nans, i cau el llibre d’encanteris i també la bruixa —i s’hi deu quedar per sempre perquè al final no surt a saludar els espectadors al vestíbul— i el petó reial que tot ho resol amb el desvetllament de Blancaneus (cal advertir que les múltiples versions catalanes del nom el deixen sempre en singular, Blancaneu). Les claus, doncs, del clàssic dels Grimm queden ben resoltes i ben enteses pels espectadors més petits que durant la representació aplaudeixen la defenestració de la bruixa i intenten que Blancaneus no faci la queixalada de la poma. Però, si bé els clàssics es poden adaptar, no sempre es poden alterar. I el desig del poble de la platea no sempre pot ser escoltat pels que estan per damunt d’ell. Bona música, original de Nerea Gaya, amb una llicència fugaç de Peret i el seu “Borriquito” en veu dels lacais, i un llenguatge afinat que fins i tot utilitza un prehistòric “xaval”, defugint la comoditat barroera i decadent del “tio” que s’escolta sovint a tort i a dret en altres col·legues d’escena. El teatre familiar té una doble responsabilitat davant els seus espectadors en formació. I que la llengua i el contingut es tinguin en compte en combinació amb el divertiment sempre és bo de fer constar i estimular.
«La Bella i la Bèstia». Conte tradicional europeu. Adaptació: Albert i Gabriel Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Montse González, Albert Doz, Jordi Font i Noly Ramos. Coreografia: Mireia Vericat. Escenografia: Xevi Ribas i Eli Rodríguez. Màscares i vestuari: Berta Riera. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus Teatre. Almeria Teatre, Barcelona, 3 novembre 2012. Preu: 10,00 €. A partir 3 anys.
Pot semblar una temeritat que després de les adaptacions cinematogràfiques i, més recentment, del macromusical que va fer llarga temporada a Barcelona, una companyia es plantegi una nova versió del conte tradicional europeu ‘La Bella i la Bèstia’, que ha donat mil voltes al seu argument original des de l’expansió de la primera veu popular. Però Veus-Veus Teatre s’hi encara amb l’objectiu de reduir en un espectacle d’una hora els trets bàsics de la contalla. Aquí, la Bella és filla òrfena de mare d’un titellaire ambulant que ajuda el seu pare en les representacions. Per això la representació comença amb una breu sessió de titelles que situa els primers espectadors en la causa de l’encanteri que un príncep orgullós patirà per les males arts d’una bruixa. La Bella creu encara que hi ha històries dels contes que poden ser realitat. I se’n convenç quan, en una nit de tempesta, arriben al castell on hi ha l’amo convertit en Bèstia i on tot el personal hi ha quedat empresonat i igualment encantat. En representació de tots ells: Dindon (l’home-rellotge) i Lumière (l’home-canelobre). La versió incideix en l’aspecte de rerefons amb el qual s’ha interpretat al llarg del temps el conte: la bellesa és a l’interior de cadascú. I també s’esmera a deixar clar que a vegades pot ser més bèstia l’home aparentment normal que no pas aquell que té el rostre maligne. L’agressió del pinxo Gaston, arran del tracte que ha fet amb el pare de la Bella per casar-s’hi, amb la Bèstia convertit ja en home, té avui, més que mai, una referència a la violència de gènere. Amb un recull de música original, el muntatge compta amb una escenografia que s’acosta acoloridament a la il·lustració, amb mòduls desplegables que representen el castell, la cambra de la Bella o la gran biblioteca on descobreixen un dels llibres que més agrada la Bèstia, ‘El geperut de Nôtre-Dame’, la història de París on Quasimodo i la gitana Esmeralda són, en certa manera, els alter-ego de la Bèstia i la Bella. Les màscares i el vestuari s’emmarquen en l’època en la qual habitualment s’ha representat el conte. La Bèstia, cap gros i capa de color lapislàtzuli, és qui més s’acosta a la típica imatge que les anteriors produccions cinematogràfiques, teatrals, televisives i musicals han fet populars. La representació no escatima el final feliç amb petó de pel·lícula inclòs, gest que, per molt que passi el temps i l’educació sentimental evolucioni, aixeca els ànims dels petits espectadors que aproven amb aplaudiments l’escena perquè sembla que tenen molt clar que, per molt bèstia que un aparenti de ser, no hi ha cap bella que s’hi resisteixi. Almenys, a la vista del resultat, sota els focus del teatre.
//
Deixa un comentari