http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/enfamilia.html
«Viatge a la Lluna». Música de Xavier Montsalvatge i Albert Guinovart. Text de Josep Maria Espinàs i Pau Miró. Dramatúrgia de Pau Miró. A partir d’una idea de Murtra Ensemble. Intèrprets: Ivan Labanda i Xènia Reguant. Músics Murtra Ensemble: Núria Andorrà, Bernat Bofarull, Xavier Castillo, Berta García, Cristina Granero, Jordi Guasp, Cristina Membrive, Enric Monfort, Dolores Nycz, Joan Orpella, Daniel Ortuño, Alba Pujals, Mireia Quintana i Pau Roca. Músics suplents: Enric Camarassa, Alejandro Ortuño i Mique Vich. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Ajudant vestuari: Cristina Granero. Il·luminació: Maria Pons i Marco Rubio. So: Jordi Rotés. Vídeo: Paula Bosch i Eugenio Szwarcer. Il·lustracions: Sebastià Serra. Animacions: Jordi Caba. Coordinació artística: Igor Cortadellas. Ajudant direcció: Cristina Granero. Direcció: Pau Miró. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2012. Preu: d’11,20 € a 22,41 €. A partir 6 anys.
L’any 1966, ni l’home ni la dona no havien trepitjat encara la Lluna. La famosa petjada de Neil Armstrong, retransmesa en blanc i negre per televisió una calorosa nit del 20 de juliol, no es produiria fins al 1969. Ja feia temps, però, que les potències de la Guerra Freda jugaven a enviar coets a l’espai per veure qui descobria més aviat el que hi havia milers de quilòmetres enllà enmig de la galàxia.Mentrestant, la humanitat es conformava a mirar la Lluna com un satèl·lit que els feia llum de nit i que, a més de provocar en alguna de les seves fases la llegenda de l’home-llop, també servia per encolomar-li tota mena de romantismes tronats dels quals no s’escapa ni en Cyrano de Bergerac.No és estrany que un conte musical que tenia de protagonista la típica colla de mitjan segle passat que intentaven arribar a la Lluna amb un coet casolà atragués l’interès de les criatures d’aquell moment i, per què no dir-ho, també el dels grans que no s’atrevien a diagnosticar que a la Lluna no hi havia res de res.Amb la distància del temps transcorregut des de l’estrena de ‘Viatge a la Lluna’, gairebé cinquanta anys, i tenint en compte tot el que ha passat des d’aleshores en relació a l’espai, el mateix conte ha de fer mans i mànigues per esdevenir encara fantasiós i creïble.La clau, esclar, és partir de la base musical que va imprimir el compositor Xavier Montsalvatge (Girona, 1912- Barcelona, 2002) i el text que va escriure Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927), però ampliada amb la nova composició d’Albert Guinovart (Barcelona, 1962) i la continuació de la trama a càrrec de Pau Miró (Barcelona, 1974). Un diàleg, doncs, entre dues generacions de creadors per acabar confegint un espectacle que manté la ingenuïtat de l’aventura de l’espai —si ens oblidem del pioner Georges Méliès i dels cineastes moderns que han tocat el món de les galàxies amb efectes especials de tota mena— combinada amb la frescor del musical contemporani.La posada en escena de teatre musical amb una parella d’intèrprets-narradors, situats en una gelateria moderna, i la formació de catorze músics, es complementa amb una aportació de l’il·lustrador Sebastià Serra, que pren forma animada en una projecció treballada per Jordi Caba. És a dir, la projecció amplia, en llenguatge cinematogràfic, allò que a l’escenari s’insinua en forma de narració clàssica, cosa que fa que els que ja saben que això d’anar a la Lluna, avui en dia, és pa sucat amb oli, vegin en l’animació una transcripció de la realitat al món fantàstic, en clau de còmic o dibuixos animats.Tot plegat, però, per posar sobre l’escenari la carta amagada de Xavier Montsalvatge, i que també es fa seva Albert Guinovart, que és un rerefons pedagògic que doni a conèixer de manera divulgativa no només els instruments d’una orquestra, com han fet al llarg del temps altres compositors, sinó també els diversos elements musicals d’una composició i la diversitat d’estils i gèneres musicals.És per això que els dos intèrprets combinen el diàleg parlat amb el diàleg cantat i la trama avança amb aquests dos registres durant l’hora de l’espectacle amb un ritme que va pujant de to, que també dóna un cert joc interpretatiu als catorze músics, i que té el seu punt més animat en una peça que barreja des del tango al vals, passant pel flamenc, la sardana o la tarantel·la, i que no escatima una mirada preadolescent amb l’intent i les dificultats que comporta fer un petó per primera vegada.Estrenat ja fa un any a Temporada Alta, l’espectacle va comptar en les seves primeres funcions amb el cantant Miquel Cobos i l’actriu Anna Moliner, com a protagonistes. En aquesta estada al TNC, Ivan Labanda i Xènia Reguant ocupen ara els dos papers principals aportant-hi la seva ja llarga experiència com a intèrprets teatrals o de musicals.
Tràiler de l’espectacle ideat per Murtra Ensemble (1) i vídeo amb la interpretació de l’estrena a Temporada Alta, de Miquel Cobos i Anna Moliner (2)
«Grimègies». Idea original de Tortell Poltrona. Pallasso: Tortell Poltrona. Assesorament artístic: Jaume Mateu i Claret Papiol. Escenografia i vestuari: Antonio Belart i Emma Escolano. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Creació sonora: Roc Mateu. Col·laboració creació: Pepe Viyuela, Chacocachi, Arcadi Oliveras, Fanny Thollot i Montserrat Trias. Col·laboració especial: Mario Gas. Cap tècnic: Roc Mateu. Tècnic d’escenari: Ignasi Pujol. Artefactes: Nartzi Azkargorta. Direcció: Jaume Mateu. Coproducció Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER) i Centre de Recerca de les Arts del Circ (CRAC). Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 19 desembre 2012. Preus: de 19,05 a 28 €. A partir 7 anys.
empre s’és a temps de descobrir la nova cara d’un pallasso. I mai no és tard per comprovar com Tortell Poltrona, el “clàssic” dels pallassos catalans —ja seria hora d’anar encunyant-li aquest qualificatiu—, és capaç de fer el salt de la pista a l’escenari convertint la seva llarga experiència de clown en un actor que s’enfronta a un, diguem-ne monòleg per ser convencionals, però que ell converteix en un diàleg obert amb els espectadors, fins al punt que la compenetració és tan intensa que aquests contribueixen en diferents moments de l’hora que dura l’espectacle a ajudar en algunes de les seves propostes i, d’una manera coral espontània, a taral·lejar la tonada de ‘L’hora dels adéus’ —fa la impressió que tothom només en recorda la lletra de les dues primeres frases— quan ell la introdueix amb un número de petit acordió. Tortell Poltrona parla amb subtilesa del viatge més segur que tenen tots els éssers humans: la mort. I ho fa des de la ingenuïtat del pallasso que rep l’avís que es vagi preparant per al llarg viatge que li ha tocat en un sorteig perquè des del moment que va néixer ja tenia tots els números i un dia o altre toca. La metàfora la materialitza en una escalinata d’un aeroport que es perd per l’angle dret de l’escenari. Un semàfor li dóna l’avís de verd quan s’ha de posar en marxa amunt, sempre que el vermell no li barri el pas a mig camí, cosa que passa en diferents ocasions. En aquesta ambientació d’aeroport celestial, Tortell Poltrona arriba al teatre per la part de darrere, carregat amb una bossa de mà i un enorme estoig de violoncel de motxilla a l’esquena. El contacte amb els espectadors és immediat i afable perquè Tortell Poltrona no necessita presentacions i és conegut de tothom. Per tant només li cal explicar amb alegria la notícia del seu viatge, on només cal que vagi amb el que porta posat, tot i que serà llarg i no en tornarà mai més. L’humor que desprèn el seu relat arriba sense dificultats tant a espectadors madurs com primerencs, sempre que aquests últims, esclar, estiguin en la franja d’entendre el joc entre el viatge i el que representa (la corona de flors, els recordatoris, el ciri o atxa…). Tortell Poltrona introdueix algun dels seus números més populars en el guió, com el de la puça, que li permet entrar en el joc amb els espectadors o el número del petit saxòfon interpretant la peça ‘Que entrin els clowns’, de l’obra ‘A little night music’, d’Stephen Sondheim. I de la bossa de mà surten alguns elements en miniatura que recorden també la trajectòria del pallasso: dues cadires petites —perquè les grans ja les trobarà al lloc on va, diu—; un flascó d’Aigua del Carme per al mareig dels viatges; una bossa plena de nassos vermells… El punt àlgid de la representació comença quan uns plors de nadó interrompen el pallasso, que troba en un racó del teatre un cotxet de criatura que no té pares. Els efectes escènics dels plors, els borbolls i les rialles de la criatura del cotxet —que en un moment donat rodarà sol per control remot— compartiran des d’aleshores un diàleg entre el pallasso que se’n va ple de felicitat i el nadó que arriba ploraner. La sorpresa és descobrir, amb la tècnica d’un titella, que el nadó és el pallasso petit que substituirà a la Terra el pallasso que s’ha fet gran i que ha estat cridat a fer el gran viatge. És aleshores quan Tortell Poltrona destapa la seva cara solidària, ecològica, humanística i enrabiada… per un planeta que es perd, per una societat cada vegada més empobrida, per la fam al món, per les injustícies socials, per les guerres, pel tràfic d’armes, pels genocidis… “Rebel·la’t, rebel·lat!” encomana al nadó. I, de passada, indirectament, també als espectadors que, de moment, només es poden rebel·lar esclatant amb aplaudiments enfervorits. I vet aquí com un espectacle sobre la mort es converteix, finalment, en un clam a favor de la vida. Deixem, però, el vital The End made in Tortell Poltrona per a la descoberta dels espectadors.
«Raspall», de Pere Calders. Dramatúrgia: Víctor Borràs i Gasch. Intèrprets: Francesc Masi Farreras i Maria Hervàs i Solà. Música: Oriols Canals i Dani Ferrer. Escenografia i objectes: Carme Solé Vendrell. Manipulació objectes: Rene Baker. Direcció: Víctor Borràs i Gasch. Companyia Teatre Nu. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 desembre 2012. Preu: 9 €. A partir 3 anys.
L’escriptor Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) va publicar el conte ‘Raspall’ dins el recull ‘Cròniques de la veritat oculta’, a l’Editorial Selecta, el 1955, després de guanyar el Premi Víctor Català. Posteriorment, les reedicions d’aquest recull han estat diverses i, d’una manera especial, el conte en qüestió ha tingut algunes edicions il·lustrades, una el 1981, a Hymsa, amb les làmines de Carme Solé Vendrell, i una altra, el 1992, que va obrir la nova Col·lecció Mars, de Rosa Sensat, i que va recuperar les mateixes il·lustracions de l’autora que ara ha estat també la responsable dels elements escenogràfics i els objectes que apareixen en el transcurs de la representació del conte a càrrec de la companyia Teatre Nu. La subtilesa de Pere Calders és tan extrema que el conte ha superat fins ara totes les proves: la lectura en veu alta, el contacontes, la lectura en solitari, la il·lustració… També l’adaptació teatral se’n surt amb el matix bon resultat perquè el que compta és el contingut del conte que, més que ser una mostra del realisme màgic per als infants, és una mirada al fantàstic i una crida a la llibertat de poder cobrir amb la imaginació allò que el món real no ho fa possible. I és que Pere Calders sabia també, a l’hora d’escriure ‘Raspall’, que s’adreçava a uns lectors en formació i que, per tant, no podia estirar més del compte la corda del realisme màgic. Sí que, en canvi, podia entrar en el món de la fantasia a l’hora del joc dels infants que són capaços encara avui —malgrat les noves tecnologies, les joguines mecàniques i els luxes del sector del juguet— de convertir, si volen, un cordill i un pot de llauna en un telèfon, una escombra en un cavall o, com és aquest cas, un raspall en un gos. Els dos intèrprets de Teatre Nu no s’aparten d’aquesta línia caldersiana i la primera part de l’espectacle es basa a seduir l’atenció dels petits espectadors demostrant que es pot veure un gos on només hi ha lladrucs. I es pot fer veure que es juga amb el quisso només amb uns papers de diari rebregats o un barret estripat per les mossegades enjogassades de la mascota. L’espectacle és bàsicament de manipulació d’objectes, tot i que els dos intèrprets es coverteixen també en personatges del conte, i va creant en progressió l’escenari dels fets: la cessió del gos Turc a la dona del jardiner, la solitud del protagonista del conte, les ganes de substituir la presència del seu gos amb una altra mascota, la taula de sopar amb pare i mare, les golfes amb les andròmines arreplegades de la casa… uns petits Encants que s’acaben convertint en l’espai de somni i desig del personatge del nen Sala, absent físicament, però present en la narració. La versió explota especialment el paper dels pares —dels adults, vaja—, i la seva incredulitat per la imaginació dels infants. De fer broma perquè el seu fill es conforma amb un raspall que segons ell borda, es belluga i es comporta com un gos, passant a defensar davant de tothom que el tal raspall ha alliberat el pare de les amenaces d’un lladregot que els havia entrat a casa, precisament en un barri que recupera una altra paraula del vocabulari que identifica Calders: la popular Antaviana. Un espectacle delicat, adreçat als més petits, però també sense fronteres d’edat perquè en cap moment cau en la carrincloneria ni en la concessió a tòpics, ni en la concessió lingüística, amb un respecte absolut pel text original de Pere Calders que no obvia allò que el mateix escriptor va pregonar com a moralitat del conte, després que els pares del nen Sala es convencin dels poders del Raspall convertit en gos, i que és fer-li fins i tot una caseta al jardí amb un rètol que ho arrodoneix tot: “No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho”.
«Pastorets Superestel», de Ricard Reguant. Música de Toni Olivé. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. Vestuari: Jose Carrasco. Escenografia: Roc Olivé. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 desembre 2010. Reposició: 15 desembre 2012. Preus: 10 €. A partir 5 anys.
Es diuen Pastorets, però la versió que reposa gairebé cada any la companyia La Trepa, extreta del seu repertori i que té com a autor Ricard Reguant, n’agafa els trets més importants per fer-ne una història nova que faci de pont entre la contemporaneïtat i dos milers d’anys enrere. Els elements del present hi són representats per una parella d’immigrants que es refugien al metro a punt de tenir una criatura, per una ballarina de claqué que para el barret en un dels passadissos del mateix metro i per alguns ciutadans que van i vénen atrafegats per sota els túnels. Els elements fantàstics hi són representats, esclar, per la tropa de dimonis, el manaies Gran Tronera, el seu ajudant Forques i una colla de galifardeus amb cua, banyes i forca. Els elements històrics i populars hi són representats pels pastorets de temps passats, per la gent que els envolta i per les situacions que la llegenda els atribueix. Tres puntals dramatúrgics que tenen l’objectiu de comptar amb el que presumptament coneixen per tradició els espectadors, o el que fins ara coneixien, i que la companyia regenera i reactiva al seu gust en un musical que destaca, sobretot, per la trempera del cos de dimonis, que provoquen algunes corredisses, alguna histèria col·lectiva de la platea i que en algun moment la parella Gran Tronera i Forques converteixen en número de clowns. Història dins de la història. Del present al fantàstic. Amb intervencions musicals adequades a cadascuna de les situacions i amb naixement inclòs, però en versió laica —és a dir, sense portals de suro com els que hi ha les parades de Santa Llúcia, sense bou i mula i sense Reis d’Orient— i reforçant la trama amb la lluita entre àngels i dimonis, personatges que, al marge dels Pastorets, han inspirat bàndols i bàndols de les sèries de gènere fantàstic en què el conflicte de fons sempre és la lluita entre el bé i el mal. Al costat d’una banda sonora amb peces originals, que és en certa manera la base de tot l’espectacle, ressona de tant en tant alguna tonada de les cançons més populars nadalenques: la del rabadà, la del fum, fum, fum… una manera de lligar el nou llenguatge amb la tradició. Els intèrprets més habituals de la companyia La Trepa alternen aquí els seus papers amb el que podríem anomenar “artistes convidats”, amb la qual cosa l’espectacle, amb una quinzena d’actors i actrius, ballarins i cantants, surt de les característiques pròpies de la temporada i es converteix en un musical que respira aire festiu encomanadís. Però, ¿un cop comprovat el que es pot fer de nou amb els Pastorets…?, com que els temps canvien i últimament ho fan amb una mirada romàntica i nostàlgica del passat per por al futur incert… ¿per què no, en una altra ocasió, fer un musical amb uns Pastorets de registre clàssic, d’aquells amb un Satanàs banyut, banyut, amb flames de l’infern de les que fan por de debò i amb pastorets sense certificat d’ESO però acostumats a tractar amb ramats de bens i amb samarra i una bona bóta del racó? Una vegada, ja fa anys, parlo de l’ultim quart de segle passat, quan la irreverència era a l’ordre del dia, en vaig conèixer uns d’aparentment clàssics (és a dir, Folch i Torres) que esclataven amb una sorpresa final: a l’hora del naixement, en lloc d’un nen Jesús… naixia bessonada! Ni la pobre Maria s’ho podia acabar de creure. I del bonàs d’en Josep, no cal que diguem el què. Prou feina té, des de fa més de dos mils anys, a entendre el paper que en la comèdia més antiga de la humanitat li van atorgar de pare adoptiu.
Deixa un comentari