Estimada Filla, cia Marie de Jongh
Diumenge, 24 de febrer de 2013 – 12 h. – Teatre Nuria Espert, Sant Andreu de la Barca – 45-50′
Deia ara fa un any, i ho mantinc, en el resum del que s’havia vist a FETEN 2012, que no és fàcil fer teatre sense gens de text i sortir-se’n. És clar que hi ha excepcions. Degut a la densa programació de FETEN, l’any passat no vaig saber que ESTIMADA FILLA seria una de les sensacions de la fira, fins al punt d’obtenir el premi al millor espectacle d’aquella edició (aquí teniu la crítica de Ferran Baile).
Avui, un any després, he assistit a una funció de l’espectacle a Catalunya, gràcies a que aquestes sovintejen darrerament. A causa de la seva qualitat, segur, però també al fet que no cal cap mena de traducció, doncs és un espectacle sense ni una sola paraula. Cap problema, doncs, per fer-lo arreu sense haver de fer cap adaptació ni cap assaig més.
L’espectacle ens planta davant d’una parella jove que espera el seu primer fill. Tot ens indica que serà nena, i com els futurs pares n’estan d’il·lusionats davant de l’arribada de la nova membre de la família, comprant i preparant amb cura les seves coses, i fantasejant amb els jocs i moixaines amb què l’obsequiaran a tothora.
El conflicte sorgeix quan l’avi, que viu amb ells (concretament, el pare d’ella), un personatge divertit alhora que entranyable, comença a sentir-se desplaçat, no ja per la seva neta, sinó per la fantasia il·lusionada del que serà. Relatar més seria desvetllar un argument, esplèndid i emotiu, que ens colpeja amb alegries i tristeses per igual, i on arribem a la conclusió que el títol ‘Estimada filla’ no es refereix només al petit projecte de vida que hi ha a la panxa d’una noia.
Clar, net, molt ben interpretat i dirigit, i sobretot ben plantejat, l’espectacle arriba directe al cor i transmet tot allò que es proposa al nostre intel·lecte. ‘Entenem’ tot el que passa sense que siguin necessàries les paraules. Què més se li pot demanar a un espectacle sense text? De fet, algunes coses de les que es veuen damunt l’escenari, probablement no es farien tan clares si ens les ‘diéssin’ enlloc de fer-nos-les veure.
Aquest és el gran encert del creador i director de l’espectacle, Jokin Oregi: Utilitzar tots els recursos del llenguatge gestual, i saber què es pot dir (moltíssim, com ell ens demostra) i què no podem pretendre dir amb aquesta tècnica teatral.
Dels actors, Ana Meabe, Javier Renobales y José Ramón Soroiz, només felicitar-los per la seva gran identificació amb els personatges que representen, especialment l’avi, que reprodueix una gran gama de sentiments.
Per la resta, la posada en escena, simple però molt efectiva, la il·luminació i el so, no fan altra cosa que recolzar allò que s’han d’endur els espectadors al sortir de la sala: una experiència vital i unes emocions humanes, que tots podem arribar a entendre. Però no en va es demana que el públic sigui a partir de 5 anys. Com més grans en edat, més podrem comprendre què els passa
al personatges.
Absolutament recomanable, també a aquells que tenen la idea de fer un espectacle ‘sense paraules’, doncs tenen molt per aprendre-hi.
Deixa un comentari