Crítiques: ‘El soldadet de plom’ de Festuc Teatre, pur teatre

Diumenge 10 de març, per la tarda, vaig anar al Teatre de Lloret a veure ‘El soldadet de plom’ de la companyia Festuc de Lleida.
L’espectacle s’inicia com un ‘conte dins d’un conte’, on veiem unes persones que viuen (si més no la major part del dia) al carrer: un músic de poques paraules, que posarà música durant tot l’espectacle amb el seu piano, un -possiblement en el passat- cantant d’òpera, no gaire talentós, i una dona que regira les escombraries, tot queixant-se que ara tothom llença coses a les escombraries que podrien ser aprofitades de moltes formes.
A partir d’aquí, sorgeix la màgia del teatre, ens proposen d’explicar-nos la història d’una d’aquestes coses, que ningú no comprava a la botiga del seu constructor, que va anar a parar a la claveguera, i que va tenir una curiosa aventura, inclosa la tornada a casa: un soldadet de plom.
Cal dir que tots -o gairebé- els elements que intervenen són fets amb materials reciclats, reutilitzats, coses comunes que trobem a les cases.
De forma còmica, els sense sostre (què bonica és la paraula ‘pardulaire’, però no ve al diccionari!) van incorporant els personatges, ficant-nos a tots, petits i grans, en l’aventura de la joguina coixa, que s’enamora d’una ballarina -de paper-, que és arrossegat a les clavegueres, i posteriorment al mar, on un peix se’l menja, i per casualitat apareix a la casa del seu jove propietari.
No és una versió completa: falten coses com el pallasso gelós i possessiu amb la ballarina, rival del pobre soldadet, que és qui el llença per la finestra. Però també té troballes interessants, com l’escena al fons del mar, feta amb bosses d’escombraries, o la de la llotja del peix, extraordinàriament dinàmica i colorista.
Comicitat, missatge ecològic i emotivitat (especialment quan els dos amants moren cremats, el soldadet per amor, donant pas a un cor de plom) a parts iguals, és el que s’emporten els espectadors de totes les edats, que visiblement captivats pel que acabaven de veure, s’acostaven a l’escenari després de la funció, a parlar amb els actors i veure els curiosos objectes emprats. En resum diríem bon teatre, i una idea molt encertada de com encarar la història d’Andersen: si parlem de joguines que ningú no vol, les ‘coses que ja no serveixen’ són el mitjà natural per a explicar-la.