Poca cosa a afegir a l’esplèndida crònica que en fa la Teresa Bruna a Teatral.net i que varem publicar fa uns dies.
Divendres 15 de març vaig ser a una sessió escolar (és on, normalment, m’agrada més veure com funciona un espectacle amb el seu públic natural), pel matí a la Sala Gran del TNC.
La primera cosa que caldria dir és la ja coneguda dificultat que aquesta sala ofereix en l’apartat acústic, però que cal posar de relleu quan un creador tan fora de motlles com el Marc Rosich, ‘gosa’ proposar-hi una obra de teatre musical, on algunes parts del text costen d’entendre per aquesta causa. Cal dir, però, que el resultat, entre el públic, és força engrescador.
Sigui per la presència de la Beth (a la qual cal reconèixer que no desentona gens al costat dels excel·lents intèrprets professionals que l’acompanyen) i el magnetisme de la seva veu quan canta, sigui pel magnífic plantell d’actors i actrius triats per a cada personatge, sigui pel trencador Jordi Andújar que excel·leix amb el seu personatge femení de la Professora Allright, sigui per les ‘enganxadísses’ cançons del Guille Milkyway, que se’t queden a la ment quan surts de la sala, sigui perquè en aquesta ‘família tradicional’ que ens dibuixa hi ha un noi i una noia que molts dels espectadors poden identificar amb ells mateixos o amb alguns companys seus….
Sigui per aquestes raons o per qualsevol de les desenes que ens proposa la funció, el públic jove i adult troba coses per a enganxar-se a l’obra i gaudir-la.
Un altre tema seria el públic infantil, que s’alimenta de l’explosió de color, música i moviment que veu davant seu, ja que rarament entendrà les ironies. Per a mostra, un botó, quan diuen, més o menys:
– Pot ser, freda, calenta, o natural, o com diuen en alguns llocs ‘del temps’.
– Color verd Pistatxo… algú corregeix ‘Festuc’… i la dona respon ‘En el futur, Pistatxo està acceptat’.
Per tant, diríem que l’espectacle és un d’aquells ‘per a tots els públics’ però ben bé a partir dels 10-12 anys especialment, ja que els més petits de 6 anys poden veure’l, segur, però està clar que no és per a ells.
Finalment dir, en honor a la veritat, que si bé la durada de 80 minuts llargs, em sembla un pèl excessiva per a una proposta familiar, cal dir que els darrers 30 minuts, a partir de la irrupció de la bicicleta estàtica ‘Power wheel’ al menjador de la família, són d’un ritme i una vivesa totals, en to d’aventures científico-futuristes, que faran que tots surtin contents, animats, i cantant les cançons, que caldria que algú edités i distribuís, com es fa amb qualsevol musical ‘comme il faut’ al nostre país, si no ho han fet ja.
Deixa un comentari