Programació del Festival MiniGrec 2013
«El somni d’una nit d’estiu», de William Shakespeare. Versió de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Ferran Junyent, Oriol Macià, Marc Miramunt, Joan Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia de Tero Guzmán. Disseny arbres: Pep Carol. Vestuari i ambientació: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, 20 setembre 2008. Reposició: 4 juliol 2013. Preu: 11 €. A partir 6 anys.
Una de les millors maneres d’entrar en l’obra de William Shakespeare és fer-ho a través dels intríngulis d”El somni d’una nit d’estiu’. El joc constant entre la realitat i la fantasia, entre Atenes i el bosc encantat, les picabaralles de la jovenalla atenenca i el rerefons romàntic de les relacions que s’estableixen entre ells i elles porten els espectadors de totes les edats a l’estadi de la fragilitat que hi ha entre l’amor i l’odi.No és en va que l’obra ha estat representada, adaptada i capgirada en multitud d’ocasions i en tots els registres possibles. La versió musical de la companyia La Trepa, estrenada a l’estiu al Festival de Peralada i que el 2008 va obrir la programació del 20è aniversari del Jove Teatre Regina com a espai dedicat en cos i ànima al teatre familiar, és una altra de les moltes possibilitats que ofereix la dramatúrgia de Shakespeare per crear un espectacle de qualitat accessible a tots els públics.L’adaptació, dirigida per Maria Agustina Solé, se centra en les escenes més importants que marquen la trama de l’obra. Hi desapareixen, doncs, molts dels diàlegs més densos i se’n conserven tastos dels essencials, donant prioritat, esclar, a l’acció —tot ha de passar en menys d’una hora i mitja— i revestint d’un relleu especial el món del bosc i de les fades.Una partitura musical de bona factura i que l’oïda agraeix fa més forta l’aportació escènica. Un Puck (Marc Miramunt) enjogassat i enganxandís fa de mestre de cerimònies, a més de ser l’artífex de totes les trapelleries que viuran els quatre joves personatges engolits pel remolí de l’amor.Amb una escenografia austera, gens carregosa i eficaç, el món del bosc cobra un interès especial i els seus personatges es veuen caracteritzats per un vestuari elegant, en algun cas gairebé de petit luxe, amb aires orientals, molt propi dels contes fantàstics, que fan que Puck, Titània, Oberon o les fades tinguin un relleu destacable en cadascuna de les seves aparicions. En comparació, el món dels atenencs té una presència menys glamurosa, i, entremig, la companyia de sapastres comediants —una de les escenes més celebrades— contrasta amb la modèstia pròpia de la seva classe social.Aquesta diferenciació de vestuari i personalitat és, en el muntatge, una de les claus que no es podia deixar de banda. La companyia es troba amb la necessitat de donar vida a setze personatges que han d’assumir —per raons òbvies de producció— només vuit intèrprets. Sense un acurat disseny de vestuari, aquesta diferenciació acabaria sent un dels punts que podria fer desviar l’atenció dels espectadors.A pesar de tot, el traspàs de papers entre els mateixos intèrprets, juga també a favor del joc del teatre dins el teatre que hi ha en la trama d”El somni d’una nit d’estiu’. ¿Qui és qui, en realitat, en tota l’obra? ¿Són Titània, Oberon i les fades els personatges del somni dels atenesos o són en realitat un món de ficció amb el qual Shakespeare es diverteix i s’anticipa al temps per denunciar ja a la seva època els matrimonis forçats i per posar-se a favor de la lliure decisió de les dues noies casadores, Hèrmia i Helena? ¿I no és una picada d’ullet intencionada, en aquesta adaptació, el fet de deixar el paper de l’ase encantat en el mateix intèrpret que feia abans de pare morrut i castigador (Maties Gimeno, amb vena humorística de fons) i disposat a fer passar la seva filla per l’adreçador dels interessos creats? ¿No és més ase el pare volent forçar la filla a un matrimoni contracorrent —deuen pensar molts dels espectadors més joves— que l’ase de debò?Allò, doncs, que és fruit de les exigències materialistes d’una posada en escena que no es pot permetre un repartiment extens acaba convertint-se en una justificable concessió de papers amb relacions insospitades entre ells abans de començar tot l’embolic.En conjunt, les interpretacions musicals —com sembla que és la intenció de la companyia— acaben guanyant la partida a les interpretacions només textuals. L’onada del musical és el que ara es viu en el teatre i, com que de moment no se’n pot prescindir, sobretot pensant en espectadors primerencs, el mínim que es pot celebrar és que estigui ben treballada i que aporti un nou atractiu, sense menystenir, desvirtuar o desmerèixer el contingut de fons que hi ha en ‘El somni d’una nit d’estiu’
«La Caputxeta Vermella». Adaptació lliure del conte de Perrault a càrrec de Joan Guasch Carbonell. Música i lletres: La Cop. Intèrprets: Ruth Guasch, Xavier Rojo i Joan Manuel Chilet. Vestuari: La Mamma. Escenografia: Tallers Guasch. Il·luminació i so: Albert Doz. Direcció: Joan Guasch Carbonell. Companyia El Borinot. Guasch Teatre, Barcelona, 2 febrer 2013. Reposició: 5 juliol 2013. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
Probablement la Caputxeta Vermella és un dels personatges de ficció que ha estat més adaptat, versionat, capgirat i recreat de tota la història. I és que la criatura de la capa dóna per molt. Des de la moralitat per a infants que els ensenya que no et pots fiar ni de qui et regala un confit pel carrer, fins a l’advertiment a les àvies que viuen soles i que obren la porta al primer estrany que els truca amb maletí de venedor per aprofitar-se del seu petit cofre de joies i els estalvis de misèria. I això sense passar per alt les connotacions que té el conte sobre el perill públic dels violadors que també han inspirat còmics, pel·lícules i relats de por per a adults. En aquest muntatge familiar, del clàssic conegut per tots els petits espectadors, només en queda pràcticament el ritual de les preguntes famoses: ¿Per què tens les orelles tan grosses? ¿Per què tens els ulls tan grossos? ¿Per què tens la boca tan grossa? I nyam, nyam. Fora d’això, la trama és una versió de text original —amb acompanyament musical— que té com a punt de partida el refredat de nassos que té la mare de la Caputxeta i que li impedeix d’anar a veure l’àvia. És per això que la petita s’ofereix a fer el camí de ca l’àvia. I és aquí on el presumpte llop apareix en escena però representat per un cantant de rock que té encaterinades totes les noies del poble i que, si no fos per les orelles i pel nom artístic (Justin Lobo) ningú no el relacionaria amb el gremi dels llops. La transcripció metafòrica, però, funciona, i els petits espectadors entenen de seguida qui és qui i qui té les de perdre o les de guanyar. El final és també una versió lliure que guardarem per a la sorpresa dels espectadors. Diguem només que, com en la majoria de versions, no hi ha caçador, ni guàrdia rural ni res que se li assembli i que la cosa queda més que resolta entre la mateixa Caputxeta i l’àvia. Com en tants altres casos, no cal dir que qui s’emporta l’entusiasme de l’audiència és el llop-cantant. La Caputxeta, malgrat ser la protagonista, ja fa temps que queda sempre en un pla secundari. És a dir, la maldat es reconeix i es demana justícia per fer-hi front, però no hi ha dubte que la seducció que originen els personatges dolents de la pel·lícula en els espectadors, des de molt aviat, és evident. I amb un rentat de cara que faci pagar al maligne, ni que sigui només els plats trencats, la vida continua fent conviure el bé amb el mal. Potser perquè el mal continua tenint els ulls, les orelles i la boca molt grossa… per cruspir-se el bé en un plis plas, esclar.
«Llepafils», de Jordi Palet. Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Música: Jordi Riera. Titelles: Txell Botey. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia: Fortià Coromina. Vestuari i utilleria: Víctor Peralta. Il·luminació: Jordi Llongueras. Assessorament en l’argument: Esteve Miralles. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Teatre al Detall. Jove Teatre Regina, Barcelona, 11 febrer 2012. Reposició: MiniGrec 2013. Almeria Teatre, Barcelona, 1 juliol 2013. A partir 3 anys.
Aquest espectacle representa el feliç debut en l’àmbit del teatre familiar de la companyia Teatre al Detall, una companyia a quatre mans, les dues de Txell Botey i les dues de Xavi Idàñez, que en la seva trajectòria, uns deu anys, ha ofert aportacions força singulars com la més recent, ‘El jardí de les delícies’, una proposta de teatre poètico-eròtic que ha passat per diversos espais de Barcelona. Deia fa un any, aquí mateix: “Amb ‘Llepafils’, estrenat al Jove Teatre Regina, la companyia obre una veta que li pot ser molt profitosa. Si un fos empresari o gestor cultural, malgrat els temps difícils, correria a contractar l’espectacle per incloure’l amb els ulls clucs en les programacions familiars que hi ha escampades per tot el país.” I, afortunadament, així ha estat. L’espectacle ha tombat per diversos escenaris i encara no ha esgotat el seu periple. I és que ‘Llepafils’ té èxit garantit perquè surt del que és habitual en els espectacles que s’adrecen als primers espectadors, i sobretot perquè té un acabat que connecta de seguida amb els espectadors més petits perquè els interpel·la en el seu subconscient més lliure i rebel, però que progressivament va arrossegant també els d’edats més avançades fins a arribar a captivar els espectadors veterans. És, doncs, un espectacle transfronterer, de contingut i d’edat. Tot passa en una cuina, molt ben ambientada pel que fa a l’escenografia. Estem en una casa bona, de les que, amb la crisi, ja gairebé no en queden, on una parella de cuiners —de fet, una cuinera i un marmitó— tenen l’encàrrec de preparar els àpats de la criatura de la casa, un nen malcriat —Lluïset, representat per un titella gegant— que només es deleix per menjar bosses de patates fregides i que rebutja qualsevol dels bons plats que li preparen Olívia, la cuinera, i Llòfia, el marmitó. La trama va des de la desesperació del parell de cuiners per mirar d’encertar el gust del llepafils fins a la moralitat final que recorda allò tan sabut: “Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”. Aplicant aquest recurs a la cuina, la mà esquerra dels dos cuiners aconsegueix que el tal Lluïset acabi interessant-se pel menú del dia: amanida amb entrants, croquetes cruixents i un pastís de xocolata, tres plats que hauran preparat tots plegats, però que, d’entrada, només els podran tastar els cuiners. La prohibició fa venir la gana. L’amor de la feina feta amb esforç provoca el desig de tastar-la a pleret. Però el més enriquidor de l’espectacle són els elements parateatrals que integra: titelles —a més del protagonista Llepafils, que causa sensació entre els petits espectadors, hi ha un rap de la nevera de considerables dimensions, entre altres petits personatges de guant—; un atractiu i treballat component lingüístic molt adequat per als més petits; algunes escenes pròpies de clown; un humor intel·ligent perquè aconsegueix fer somriure els petits sense que se’ls menystingui; breus interpretacions musicals; peces rítmiques elaborades només amb la sonoritat d’alguns dels estris de cuina; molta imaginació convertint alguns dels estris en personatges fantàstics; i alguna escena que fuig del realisme, ja sigui amb la màgia o per entrar en el món mític de la cavalleria en un joc d’espases, molt matisat per la il·luminació, que protagonitzen Olivia i Llòfia, en una ficció dins la ficció que marca un parèntesi en l’acció del muntatge, que no sobrepassa els seixanta minuts estàndard. ‘Llepafils’ és un espectacle que parteix d’un text de l’autor Jordi Palet —aquesta temporada estrena també el muntatge per a titelles, ‘Un bosc de cames’, dins la programació familiar del Teatre Lliure, amb Farrés Brothers i Cia.— i que compta no només amb la capacitat multidisciplinar dels dos intèrprets —l’actriu Txell Botey toca totes les tecles teatrals a banda de tenir de fons la base de la seva formació en Història de l’Art— sinó també amb la direcció i coreografia de Joan Maria Segura Bernadas, a qui els espectadors habituals poden situar ja en l’imaginari teatral contemporani com a una de les ànimes de la sòlida companyia Egos Teatre, amb espectacles tan celebrats com ‘Ruddigore i la nissaga maleïda’, ‘En Joan sense por’, ‘La casa sota la sorra’ o ‘El crim de Lord Arthur Savile’, en un recorregut que va des de la descoberta al Versus Teatre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Més rodó, impossible. ‘Llepafils’ és un espectacle de teatre per a llepafils de debò.
«Hansel i Gretel». Basat en el conte popular dels Germans Grimm. Versió, text i lletres de les cançons de Daniel Anglès. Música de Ferran González. Intèrprets: Daniel Ventosa, Nil Bofill, Marina Pastor i Maialen Fernández. Coreografies: Oscar Reyes. Disseny i creació d’escenografia i vestuari: Elisenda Rodríguez i Albert Pascual. Confecció vestuari: Montse Ciudad. Il·luminació i so: Soma Producccions. Direcció musical i música adicional: Àngel Valverde. Direcció: Carles de la Rosa. Producció de EM+P Produccions, S.L. Companyia El Musical Més Petit 2. Teatre Poliorama, Barcelona, 12 maig 2013. Preu: 13,50 €. A partir 5 anys.
Si els que es veuen obligats a okupar les cases a causa de la crisi poguessin, a més, cruspir-se’n alguns trossos de totxos, columnes de pedra o bigues de fusta, per a la manutenció diària, es matarien dos pardals d’un tret: la falta de l’habitatge i la falta d’aliments. Hi ha coses, però, que només passen en els contes. Com aquest, que forma part de la recopilació de fonts orals dels Germans Grimm, una història d’origen germànic i que es coneix també amb el nom popular de ‘La caseta de xocolata’. Una de les primeres versions catalanes, la de Carles Riba, va adoptar el títol de ‘Ton i Guida’, però a causa de les múltiples versions teatrals, les moltes adaptacions internacionals, les versions en pel·lícules d’animació i la versió musical en òpera, els noms de ‘Hansel i Gretel’, aportats des del primer moment pels Grimm, s’han mantingut com els més universals. Aquesta nova versió de la companyia El Musical Més Petit 2 s’afegeix a les que té en el seu historial el grup, per a primers espectadors, com ‘El llibre de la selva’ i ‘Rínxols d’or i els tres óssos’ o l’espectacle de caràcter més juvenil ‘Molt soroll x Shakespeare’. En aquest cas, el conte és introduït per un personatge anomenat narrador que apareix en escena amb un llibre de dimensions considerables i efectes secundaris perquè, gràcies a la imaginació, aconsegueix que els personatges protagonistes del conte prenguin forma en carn i os i interactuïn amb el mateix narrador en l’avançament de la trama. Un text entenedor i que se centra en els aspectes més bàsics de la història i unes interpretacions musicals de diversos registres que mantenen el bon nivell de la companyia i la tradició que han heretat, alternen les escenes parlades i les musicals amb alguna intervenció amb l’auditori que, si bé no se li demana directament, no dubta a prendre espontàniament posició a favor d’uns —els bons germans— i contra la dolenta de la pel·lícula —la bruixa— fins a aconseguir que l’enginy de l’engany de Gretel amb l’os de pota de gallina escanyolit alliberi Hansel de la gàbia on s’havia d’engreixar i els dos protagonistes facin el camí de tornada a casa. La versió respecta els elements bàsics del conte: el bosc, la casa de xocolata —elements escenogràfics decoratius de tall clàssic—, la bruixa que hi viu, el pare que ha anat a buscar feina i que és el personatge absent —són temps d’atur— i la madrastra, a més dels dos germans, Hansel i Gretel. Trencant fronteres culturals i temporals, la madrastra de la història —anomenada igualment així malgrat els aires dels nous temps— apareix engalanada dins d’un abric de pells —qui sap si de La Sibèria de la Rambla de Catalunya— que no deuria fer gens de gràcia als protectors dels animals. És ella qui continua enviant les dues criatures al bosc a buscar el seu pare. I és ella també la que, quan s’acaba el conte, desapareix de casa —cosa que es considera que simbolitza el fet que amb la crema de la bruixa del bosc al forn de la casa de xocolata, es crema també l’esperit de la madrastra que els volia mal. Però, en la versió d’El Musical Més Petit 2 hi ha encara un subtil i fugaç detall d’última hora, després que la petita Gretel ha aconseguit prendre les ulleres de la bruixa i aquesta no hi veu tres dalt d’un burro i per això acaba a forn, quan en les últimes paraules del narrador, la portella del fornal fa un garranyic i s’obre misteriosament, només uns segons. Una incògnita que la versió deixa en l’aire. ¿Potser per advertir els espectadors més confiats que, a pesar del que s’explica des de fa centenars d’anys, la mala bruixa, com l’herba, no mor mai?
«La Caputxeta Vermella». Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Jordi Roquer ‘Richi’. Vestuari: Àngel Cazorla. Escenografia: Marc Garcia i Julià Farràs. Intèrprets: Carme Andrés, Bernat Castellvell, Alvaro Duran, Gemma Egea i Julià Farràs. Narrador: Pep Anton Muñoz. Direcció: Julià Farràs. Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 gener 2009. Reposició: 11 maig 2013. Preu: 10,80 €. A partir 5 anys.
Uns moments abans de fer-se el fosc per començar la representació, un dels petits espectadors que seu a la butaca del meu costat m’anuncia en veu baixa: “Ara, la Caputxeta es trobarà amb el llop…”. Hi ha, doncs, qui va al teatre amb la informació prèvia ben apresa. El que passa és que del que s’esdevingui a dalt d’un escenari no te’n pots acabar de fiar mai. I per molt que un espectacle es tituli, com aquest, ‘La Caputxeta Vermella’, pot passar que el guió s’escapi del que sempre t’han explicat que passa a la història original. Això és el que han fet els integrants de la companyia Dreams Teatre amb aquesta Caputxeta. En primer lloc, han situat l’acció als afores de París, als anys vint. Una cosa i l’altra queden ben definides tant pel que explica el narrador —veu en off de l’actor Pep Anton Muñoz— com pel vestuari de l’època. I la Caputxeta té nom de personatge de ficció lligat per sempre al cinema i també a París: es diu Amélie (‘Le fabuleux destin d’Amélie Poulin’, de Jean-Pierre Jeunet. Intèrpret: Audrey Tautou. França-Alemanya, 2001). Sembla, doncs, com si, d’entrada, el muntatge advertís als petits que no tot és com sembla, i als adults, que els clàssics es poden capgirar com un mitjó. És per això que en la trama d’aquesta adaptació hi ha una mare —no pas soltera sinó viuda— que té relacions amb un nou amic; un pla per convertir en sòl urbanitzable amb cases de luxe una extensió del bosc i entrar en el terreny de l’especulació; una àvia que fa footing; i un guardabosc que ben bé podria tenir el qualificaciu de “lligabosc” per la seva actitud de noi ben plantat. ¿I el llop? Per descomptat, també hi ha el llop. Però no pas el llop que tothom espera, aquell golafre carnisser que s’empassa àvia i Caputxeta sense que tingui mai mal d’estómac, sinó un llop vegetarià, bon llop, enamoradís i tot, un exemplar que sembla calcat d’un dels llops que es traslladen de bosc per reintroduir l’espècie en l’hàbitat modern de les pistes forestals i els tot terreny. Una Caputxeta Vermella, doncs, trangressora al màxim, amb el risc que comporta, de cara, sobretot, als espectadors més petits, que, com els bon melòmans, voldrien segurament veure davant seu la reproducció d’allò que tantes vegades han escoltat. Hi ha, doncs, l’oportunitat de passar una hora en constant interrogació des de la platea. Una interrogació que, evidentment, fan sense cap esforç els adults, i que poden fer també sense problemes els que passin dels set anys, però que ja és més difícil que aconsegueixin fer del tot els que estan per sota d’aquesta franja. Tinc la sensació que, per als espectadors més petits, que el llop no sigui el llop de sempre i que la Caputxeta no acabi de ser la Caputxeta del seu imaginari popular, els crea, si no un cert desconcert, sí que una certa decepció. Segurament que voldrien més sang i més fetge. I el final feliç, esclar. L’avantatge és que, després d’aquesta representació, hauran tingut l’oportunitat d’aprendre a escollir entre diferents realitats i a qüestionar-se allò que sovint es dóna per bo. Espectacle molt musical, amb lletres originals, que formen part de l’adaptació i que expliquen també una bona part de la trama. Presentat en una escenografia naturalista, però gens enfarfegadora, crea un clima bucòlic del bosc, amb la mobilitat que permet el canvi de la casa del bosc per un altre espai. Pels diàlegs i la relació entre els diversos personatges, es va perfilant el retrat de cadascun d’ells. No hi falta una bona dosi de comèdia d’embolics on no tothom és com sembla ni com es diu que és. Amb escenes també que fan l’ullet a clàssics com el ‘Cyrano de Bergerac’, en una confusió amorosa que es crea entre la Caputxeta i el Llop, o la contraconfusió que es produeix, pel mateix motiu, entre el guardabosc i la Caputxeta. I encara, una Caputxeta amb tocs de thriller d’investigació per desemmascarar les falses intencions del nou amic pretendent de la mare, que s’aprofita només de la situació per aconseguir el sòl que necessita a baix preu i per dur a terme el seu pla d’especulació. És a dir, en clau Madoff: “¿Àvia, per què serveixen aquestes mans tan llargues que tens? Per omplir-me les butxaques amb els diners de tothom!”
«Els 3 porquets». Adaptació del conte popular a càrrec d’Albert Gorina, Joan Olivella i Magda Palau. Guió d’Albert Gorina, Albert Manso i Joan Olivella. Composició musical i orquestració: Marc Pérez. Enregistrament: Jordi Soldevila i Soldemusic Studios. Lletres de les cançons: Jordi Barniol, Albert Gorina, Laia Jerez, Alba López, Clàudia Paez, Marc Viada i Mireia Vilardell. Coreografies: Cristina Allande i Mònica López. Veu en off: Toni Mas. Intèrprets: Marc Balaguer / Oriol Balaguer, Eric Alés / Marta Cascales, Sílvia Artigas / Aina Rovira, Marcel Castillejo / Oriol Roca, Daniel Berbel / Bernat Borràs, Clara Camps, Ariadna Céspedes, Carlota Codina, Anna Palau, Carles Campoy, Marc Pont, Ona Almenara, Mireia Cascales, Cristina Fabero, Irene Fenollar, Arnau Cunill, Clara Garriga, Anna López, Albert Enrique, Meritxell Alberola, Laura Lozano, Anna Carretero, Marta Garcia, Laura Mendoza i Maria Muñoz. Escenografia: Albert Gorina i Josep Ubia. Decorats: Albert Borràs, Anna Candelas, Pere Joan Carpintero, Vània Farrés, Eloi Garcia, Albert Gorina, Magda Palau, Josep Ubia, Antoni Martínez, Josep Millan, Valentí Moragues, Joan Olivella, Amadeu Rovira i Judit Borrell. Equip escenari: Anna Candelas, Alba López, Joan Olivella i Magda Palau. Efectes especials: Jordi Salas. Il·luminació: Òscar Gorina i Jordi Salas. Tècnics il·luminació: Jordi Salas, Òscar Gorina i Carles Campoy. Vestuari: Esperança Agell, Carmina Camps i Mercè Ferràndiz. Attrezzo vestuari: Gerard Enrique i família. Maquillatge: Carmina Camps. Maquillatge i perruqueria: Alba López, Magda Calvet, Carmina Camps, Marta Llobet, Magda Palau, Maite Pi, Carme Rocabert, Àlex Romero i Montse Sanahuja. Utillatge: Rosa Azanuy i Anna Candelas. Tècnic so: Francesc Asens. Direcció tècnica: Anna Candelas. Direcció musical i vocal: Marc Pérez. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Ajudant direcció coreogràfica: Mònica López. Direcció artística i general: Albert Gorina i Magda Palau. Col·laboració de RitmeDansa. Companyia Grup de Teatre de Sant Vicenç. Producció: Centre Parroquial Sant Vicenç de Sabadell. Preu: 12 euros. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Teatre Victòria, Barcelona, 5 maig 2013.
Només un cop d’ull a la fitxa artística d’aquest espectacle musical evidencia la capacitat humana i de treball compartit que hi ha al darrere. I no només això sinó també la dedicació desinteressada —impossible d’assumir per cap pressupost teatral— de tots els que hi intervenen des del que s’anomena teatre amateur, però amb el màxim rigor que els permet la professionalitat per la feina ben feta. La macrocompanyia ha debutat per primera vegada a Barcelona, al rovell del Paral·lel, en la immensitat del Teatre Victòria, amb un espectacle familiar, però és molt coneguda a Sabadell on té la seu i el teatre —per a uns 250 espectadors— sota el paraigua del Centre Parroquial Sant Vicenç, al barri històric de la Creu Alta, amb una tradició popular teatral a les espatlles que va camí del centenari, des dels anys vint del segle passat, i que justament el 2014 en complirà 70 des de la constitució com a Teatre de Sant Vicenç. L’espectacle ‘Els 3 porquets’ és una proposta de teatre familiar per partida doble: familiar per als espectadors als quals va destinat i familiar per la diversitat d’edats de la companyia que hi treballa i que l’interpreta, caracteritzada a l’escenari per joves que oscil·len entre els dotze i els divuit anys, tots ells relacionats amb el centre teatral. L’adaptació del conte, recopilat el segle XIX i divulgat per un dels ‘Llibres de les Fades’, de l’escocès Andrew Lang, el 1892, i més endavant, a partir del 1933, per la primera versió de dibuixos animats de Walt Disney, té una base principalment musical, amb intermedis parlats que van resseguint la trama bàsica i coneguda per tothom, però que s’amplia pel que fa als personatges i el paratge. Un bosc —territori mític de qualsevol clàssic de gènere fantàstic— amb papallones, granotes, esquirols, conills, cérvols, ocells i una serp personificats que, si no fos perquè poc o molt s’identifiquen com a tals, podrien passar perfectament com a bestiari fantàstic del ram de les fades. Els principals personatges, esclar, són els tres porquets protagonistes, tres germans amb la pota alta que comencen a campar pel seu compte, tot i que de moment no s’avinguin gaire, i que es volen independitzar fent-se cadascú la seva pròpia casa. I hi ha també l’element indispensable en un bosc de tota la vida: el llop que, aquí i per variar, també té un germà més petit que ell al qual intenta ensinistrar en les arts de provocar la por i buscar la menjuca entre el personal. Són tots aquests, uns elements que no requereixen ni explicació ni més detalls perquè formen part de l’imaginari col·lectiu de qualsevol generació, inclosa la dels primers espectadors, tant si els arriben les referències a través dels contes tradicionals dels àlbums il·lustrats com per les múltiples adaptacions cinematogràfiques i televisives que se n’han fet. El tret de sortida, doncs, juga amb avantatge, en aquest sentit. Tenint en compte la mitjana d’edat dels intèrprets i les tendències artístiques actuals, l’espectacle guanya en relleu a l’hora dels números coreogràfics i musicals —el plat fort de la festa— i, se’n surt bé en els d’interpretació dramàtica, que reposa bàsicament en els papers dels tres porquets (amb nom de fonts: Roc, Lluc i Pau) i, sobretot, en els dels dos germans llop (Llop i Llopet). Una decoració suggerent i acolorida, de tall clàssic, i una acurada il·luminació creen l’atmosfera adequada. Veient la típica història de les tres cases que es construeixen cadascun dels tres porquets: una de palla, una altra de fusta i una altra de maons i constatant la mala feina dels dos llops que només d’una bufada s’emporten les dues primeres, a hores d’ara es fàcil relacionar l’anècdota del conte amb el drama del boom immobiliari que, en nom d’una sagrada hipoteca, s’emporta també d’una bufada l’habitatge de tantes famílies. De poca cosa els serveix, a la vida real, que la casa sigui resistent i de maons, com la del tercer porquet que és l’única que se salva. En el cas de les cases entrampades per les hipoteques escombraria, el pes no fa la cosa. Però la versió del musical no acaba com fins ara han acabat les males relacions entre afectats per les hipoteques i els representants bancaris sinó que, a pesar de la mala intenció inicial dels dos llops —enfonsar la casa i cruspir-se els porcs— la voluntat d’acceptar les disculpes llobateres i refer l’amistat amb els tres germans porcs es fa més forta que la de l’enfrontament. En comptes, doncs, d’un llop escaldat, que en segons quines versions el fan caure per la xemeneia dins una olla d’aigua bullent, aquí tenim més aviat un llop estovat, entendrit i disposat a no fer mai més mal. Un final a favor de la bona harmonia i la pau del bosc que, com al cinema, de moment, només és possible en la reserva que ens queda de la imaginació i la ficció per superar el mal tràngol de la realitat.
«La princesa i el pèsol», de Hans Christian Andersen. Adaptació lliure de Dani Cherta. Música de Keco Pujol. Intèrprets: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Escenografia i il·luminació: Roger Orra. Vestuari: Antonio Harillo. Vídeo: Ramsès Moraleda. Coreografies: Jordi González. Ajudant direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Guasch Teatre, Barcelona, 4 maig 2013. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
La prova del pèsol funciona. Ja pot bramar el príncep hereu de Dinamarca que això del pèsol és un costum antic i que, amb només vint-i-un anys, no es vol casar sisplau per força ni amb la princesa d’Anglaterra ni amb cap altra. Però els monarques danesos s’entesten a posar el pèsol sota els set matalassos per estar convençuts que la sang de la noia que caigui a palau és reial de debò. Fa l’efecte que ni l’ADN modern els faria sortir de dubtes. El conte popular de Hans Christian Andersen (Odense, 1805 – Copenhaguen, 1875) és un dels molts que l’autor ambienta en personatges de l’època, arran segurament d’un dels seus viatges a Anglaterra. L’enllaç del qual parla és històric: el de la princesa Alícia d’Anglaterra, una dels nou fills de la reina Victòria —la monarca del Regne Unit que ha durat més temps al tron—, amb el príncep Lluís IV de Hessen-Darmstadt. La cosa del pèsol, si es va fer o no, potser no ho sabrem mai. Però el cas és que, d’una manera o altra devia funcionar perquè el matrimoni dels prínceps va tenir també set fills. El conte s’ha estès pel món amb la seva moralitat adaptada a cadascuna de les airades del temps. Aquí, la versió de Dani Cherta per a La Roda Produccions, s’apunta a la llibertat d’elecció a l’hora de trobar parella. No hi ha princeses candidates que es presentin com si fos un càsting a palau per veure com reaccionen al pèsol en qüestió. Ni el príncep ha viatjat pels set mars per trobar la seva parella ideal, sinó que la noia, fugada d’Anglaterra de polissó en un vaixell que naufraga, arriba a la costa danesa i va a petar per atzar al palau del príncep on es dispara l’enamorament mutu. I mira si funciona aquest vici de la humanitat al llarg del temps que els petits espectadors que encara no aixequen un pam del seu elevador de la butaca, esperen amb delit que noi i noia es facin el petó de rigor i acabin casant-se i siguin feliços i mengin anissos. L’espectacle, amb prova del pèsol o no, funciona tan dramàticament com musical. Reduït d’intèrprets, pel que sembla, després de la seva primera estrena, el retall humà no li fa cap mal perquè els cinc intèrprets s’aboquen a repartir-se la duplicitat de papers quan cal sense que se’n ressenti el conjunt. Un muntatge ben acabat, ben interpretat, amb il·luminació adequada a cada atmosfera, amb una bona composició musical i escenes parlades que no es limiten a donar corda a l’acció de la trama sinó que, en certs moments, sobretot a càrrec de la minyona amb còfia de palau, van orientant els petits espectadors en allò que els convé que sàpiguen sobre els personatges reials. Amb una pàtina d’humor, la versió dóna èmfasi al neguit que té el poble danès perquè el príncep hereu continua conco als vint-i-un anys i no troba la princesa adequada. D’aquest vessant monàrquic de carrer se n’encarreguen dos personatges: una veïna que representa la veu del poble i un venedor de fruiteria, de cognom Andersen, és clar, per si quedava algun dubte sobre l’autoria. ¿I el pèsol…? Hi és, hi és. Un pèsol, diguem, més aviat gegant, que ja voldrien al conreus del Maresme, fluorescent i psicodèlic, disposat a provocar el pinçament de rigor a la ronyonada en la noia polissó que la premsa de paper de l’època —amb el recurs d’una projecció al fons de l’escenari— descobreix que és la princesa Alícia, fugida de casa i víctima del naufragi. Final feliç.
«El llop i les 7 cabretes», Germans Grimm. Adaptació: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Autor musical: Albert Doz. Intèrprets: Rut Camps / Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach. So i il·luminació: Jaume Gómez. Vestuari i escenografia: Albert Gràcia. Direcció: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Preu: 10 €. A partir 3 anys. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 4 maig 2013.
Ho intenta. La mare cabra intenta ser fidel a la versió més coneguda del conte. Agafa les tisores, el fil de cosir i s’encamina cap al cau del llop per obrir-li la panxa amb traïdoria i nocturnitat i canviar per pedrots els cadells de cabra que presumptament s’ha cruspit gràcies a enfarinar-se la pota i a aclarir-se la veu, com tothom sap, per engalipar les criatures tancades a casa. Però a l’últim moment, la mare se’n desdiu, el llop es desperta, i veient-se ja obert en canal i ofegat al riu —perquè ell també deu conèixer la història dels Grimm— prefereix demanar perdó, abandonar la presa i fer-se vegetarià, és a dir, suposo, client habitual del Fresh & Co o dels contenidors de Mercabarna. I al petit respectable, tot s’ha de dir, li sembla que un llop que fa això no és ben bé un llop com cal. Hi ha una tendència a endolcir el costat salvatge de segons quins contes com ja feien al segle XIX els que veien en els arguments violents la divulgació d’un mal exemple. Avui que els contes han estat substituïts per sèries televisives i pel·lícules amarades de sang i fetge i no es queixa ningú, segons quins retocs per no espantar la clientela —els pares i mares, esclar—, haurien de ser exclosos del tot. Diria que les criatures estan, a aquestes altures, curades d’espants. És l’únic retret que gosaria fer a aquest muntatge que, d’altra banda, de registre musical molt digne, barreja gèneres diversos, molt enganxadissos, i combina els personatges principals caracteritzats amb màscares, amb titelles de notables dimensions, com una gallina ponedora, que interpreta l’ària de la Reina de la Nit, de La flauta màgica, de Mozart, o les set cabretes, una rastellera de caps grossos que improvisen una minicoral. El musical aconsegueix que la interactuació entre escenari i platea estigui garantida gràcies als intents de la típica cançó que el llop s’ha d’aprendre molt bé per enganyar les seves víctimes: “Obriu, obriu, cabretes…” i etcètera, etcètera, que se saben prou bé els que ronden per bressoles des de molt petits i també alguna mare o algun pare als quals el llop demanarà ajuda i els posarà a prova les seves cordes vocals i la vocació musical. L’escenografia, desplegable, situa els diversos ambients en què es mou el conte: un corral on hi té entrada franca el llop o la casa de la família dels cabrits. Com a propina —realment no hi faria cap falta perquè la història central de les 7 cabretes té prou gruix— el musical manlleva dos personatges d’altres contes: la Caputxeta i la seva àvia i un dels tres porquets als quals el llop va ensorrar la casa i ara s’ha quedat a l’atur, segurament que amb la hipoteca de la casa enrunada encara pendent de pagar.
«El fantàstic màgic d’Oz». Guió de Quim Carné, basat en el conte de Lyman Frank Baum. Adaptació de Sebastià Vergés. Música i cançons originals de Joan B. Torrella Ibáñez. Titellaires: Sebastià Vergés i Montserrat Albalate. Escenografia: Sebastià Vergés i Joan Salvador. Direcció: Sebastià Vergés. Companyia Sebastià Vergés Titelles. Teatre Poliorama, Barcelona, 7 abril 2013. Preu: 13,50 €. A partir 2 anys.
La companyia Sebastià Vergés Titelles ja passa dels cent anys d’història. El titellaire català, Sebastià Vergés i Prats, avi de l’actual director i també titellaire, Sebastià Vergés Martínez, va plantar el primer teatrí l’any 1910 i els seus inicis es remunten a l’època romàntica del Tibidabo. Des d’aleshores, en els temps en què els titelles era un espectacle també per a adults, la família Vergés no s’ha aturat i ha estat present en diverses temporades, gires i festivals especialitzats, amb un historial que recorre multitud d’escenaris i espais com el Poble Espanyol, el Parc de Montjuïc, la taverna Els Quatre Gats o els magatzems Can Jorba, a més de la televisió en blanc i negre de l’època. El seu repertori és extens en el gènere dels titelles. La llarga tradició del putxinel·li català, però, es respira en tots els seus espectacles, que combina amb tècniques d’innovació. L’ambient del títpic guinyol no es perd, però els Vergés actuen amb un teatre que anomenen castellet panoràmic, amb un balcó d’unes certes dimensions i alçada que permeten que, en una sala gran, per exemple, com la de l’actual proposta del clàssic màgic d’Oz, al Teatre Poliorama, els espectadors no perdin visibilitat de l’acció. Per enllaçar amb la tradició, al costat d’una adaptació musical original molt atractiva, que ha signat el sabadellenc Joan B. Torrella, no hi falten les escenes guinyolaires del busca’m i no em trobis i tampoc el popular cop de bastó que, per moltes generacions que passin, sempre triomfa, tant si és amb uns seculars Banyeta, Tòfol, o Perico, o una bruixa malvada com la que en aquest espectacle vol fer la rosca a la petita Dorothy, voladora de Kansas, del conte del màgic d’Oz. Publicat per primera vegada el 1900, a Chicago, el conte ‘El meravellós màgic d’Oz’ (‘The Wonderful Wizard of Oz)’ ha quedat com l’obra més coneguda de l’escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, NY, 1856 – Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l’il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 – Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com ‘El màgic d’Oz’ i que va tenir aleshores tretze seqüeles. La primera adaptació al cinema del conte va originar un desacord d’autoria entre l’escriptor i l’il·lustrador que va acabar per sempre amb la seva amistat, un final, paradoxalment, del tot diferent a la moralitat que vol tenir el conte, en el qual l’esforç, l’enginy, el cervell, el cor i l’amistat juguen un paper important en el viatge que fa Dorothy La companyia Sebastià Vergés en fa una trama d’estructura senzilla, respectuosa amb els eixos bàsics de l’original, ben explicada pels dos titellaires, acompanyada dels intermedis musicals, interpretada en directe pels mateixos titellaires darrere del balcó —Sebastià Vergés i Montserrat Albalate—, i fa conèixer als primers espectadors els personatges principals de l’obra: la protagonista Dorothy que viu un huracà de somni, i els personatges fantàstics que l’acompanyen en el viatge: el llenyataire de llauna sense cor, l’espantaocells sense cervell i el lleó poruc. Tres personatges claus de la literatura universal que ensenyen, als qui s’hi acosten per primera vegada, que la capacitat d’aconseguir alguna cosa cosa més del que es té resideix sempre en l’interior d’un mateix i no pas en un cop de vareta màgica. Un espectacle que recupera també una varietat de telons il·lustrats de factura tradicional que van canviant a cada escena, gràcies al mecanisme del balcó del teatre esmentat abans, i que treballa amb titelles de dimensions mitjanes, moguts amb una sola mà, contruïts segurament amb el prototip de fibra de vidre, innovat en el seu dia per la mateixa companyia, i que permet que els titelles puguin moure també els ulls i la boca. Companyies com la de Sebastià Vergés mantenen el caliu dels titellaires catalans, adaptat als nous temps, amb el rigor de llengua, tècnica i creació artística indispensable per arribar com cal als espectadors del segle XXI, influïts com estan pels avenços de la imatge i el so en la percepció de les múltiples propostes teatrals, cinematogràfiques i televisives que tenen a l’abast.
«Rateta… i si escombres l’escaleta?». Adaptació i versió lliure del conte popular, a càrrec de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia: Jove Teatre. Vestuari: José Carrasco. Confecció: Them. Confecció màscares i barrets: Mercadé sombreros. Coreografies: Esther Pérez. Titelles: Maties Gimeno. Il·luminació i so: Francesc Campos. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Ajudant direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 abril 2013. Preu: 10,80 €. A partir 3 anys.
El xotis el van popularitzar i el ballaven els xulos de la vila de Madrid. I, ben mirat, el continuen fent ballar encara avui a tots els altres, en un altre mena de ball. Potser per això, segurament, el compositor Ferran González, entre altres peces, ha adaptat uns passos del popular xotis castís en aquest musical que adapta el conte popular i que, de la mà de l’autor Macià G. Olivella, insereix els passatges clàssics dins d’una adaptació lliure que protagonitza una rateta que, seguint la línia coneguda, espera trobar un dineret per comprar-se un llacet i, de passada, mentre escombra, es deleix plena de fantasia per si pot viure en pròpia cua la història romàntica del conte que li han explicat. L’espectacle, per raons òbvies, demana una caracterització important dels intèrprets. És per això que el parament de vestuari de màscares, barrets, orelles i cues forma part important de la proposta que no es limita, esclar, a presentar la colla de rates, ratots i ratolins que viuen a les golfes sinó també els personatges de ficció que se li apareixen a la rateta amb proposicions de casori: el gos, el pollet, el lloro, el burro —de sang catalana— i el gat, un boy amb ganes de play que està segur que no hi ha rateta que no pugui caure rendida a les seves grapes. Música, coreografia i diàlegs de situació, en un espectacle musical que no s’oblida de la gresca, al servei d’una moralitat que fuig dels finals sagnants o vegetarians. Diverses versions del conte han fet potes i ungles per endolcir el destí fatal de la rateta que escombrava l’escaleta i que s’encaterina del gat i acaba cruspida pel felí. Una de les alternatives més conegudes és convertir el gat en vegetarià i, mentre el veïnat augura que acabarà a la panxa del gat, la parella manté en secret l’abstinència per la carn del marramèu. Com es veu, el conte no s’escapa, al cap dels segles, de facilitar dobles lectures als adults que ja saben de què va la cosa. En aquesta versió teatral de La Trepa, la rateta és d’esperit lliure i sap distingir entre la realitat i la fantasia. Ni es deixarà cruspir ni confiarà comprovar que el pretendent sigui vegetarià. Sacrifica el casori. I per això reacciona davant les pretensions enganyoses del gat, gràcies a l’experiència apresa amb el conte original que, una estona abans, la comunitat de ratolins s’havia autoexplicat a les golfes. Una manera de revaloritzar la literatura com a font d’aprenentatge i de coneixement davant segons quins atzars que es creuen el camí al llarg de la vida.
Deixa un comentari