Acudeixo diumenge 22 de setembre per la tarda al Teatre Catalunya de Santa Coloma de Farners, on l’agrupació local de Rialles organitza cada mes una sessió d’espectacles familiars.
Segons m’han explicat després els de la companyia, es va tractar, en origen, d’una ‘comanda a mida’ d’un servei educatiu, concretament de Santa Coloma de Gramenet, d’un espectacle per a sords. Aquesta informació em sembla rellevant per a entendre moltes de les coses que passen a l’espectacle, i que probablement no s’entendrien si no.
El Tangram, és un joc d’origen xinès, un trencaclosques amb figures geomètriques de fusta, amb les quals es poden construir tantes figures com la imaginació sigui capaç de crear. Al bell mig de l’escenari, una pantalla ens mostra un joc d’aquesta mena, on les peces aniran ‘movent-se’ durant l’espectacle.
Aquest està construït al voltant d’unes accions o escenes que un parell de joves actors-ballarins, noi i noia, van fent, a ritme de la música que tres intèrprets ens van oferint durant tota la durada de la funció. Els instruments no estan triats a l’atzar, la majoria són prou greus com per a fer una vibració que, en menor o major mesura, pugui ser percebuda ‘per la pell’ i no per la oïda només. Una bateria, uns gongs que són en realitat paelles de diferents mides (molt ocurrent), un sintetitzador, una bombardina (petit trombó), un clarinet i un sitar indi, posen la banda sonora a les accions que s’hi van desenvolupant.
Una cosa que crida l’atenció, donat que no és un espectacle estrictament de pantomima o dansa, és que els actors-ballarins no parlen, i sí en canvi de vegades, en la interpretació del seu paper, belluguen els llavis.
A destacar, d’entre totes les escenes, el joc de nens dels protagonistes amb blocs d’escuma que imiten els blocs de fusta de colors amb els que tantes generacions d’infants han jugat. Aquí comencen les cançons, que els mateixos músics interpreten durant l’espectacle, amb melodies molt senzilles i molt fàcils de seguir i de recordar, repetitives, com sol ser en espectacles per als més petits, i que tan bé funcionen sempre.
També una mena de cançó-diàleg que diversos animals (construïts en papers de colors, i després representats per uns ninos molt més grans) mantenen. Potser l’escena més vistosa és una de llum negra on unes sabates i uns guants ballen, per acabar oferint-nos la coreografia d’un simpàtic personatge, molt celebrat pel públic.
I al final, per fi unes senzilles paraules: “tresor, lloro, concertina… Capità!”, que formen l’única cosa que podríem anomenar text teatral, d’una escena on tots cinc intèrprets regiren un bagul, del que trauran uns vestits que els convertiran en pirates. disposats a buscar un tresor que, per a sorpresa de tots, resoldrà un petit enigma a la pantalla del Tangram.
En conclusió, un espectacle ric en propostes musicals i visuals, si bé la seva concepció inicial era per a persones sordes, la qual cosa fa que sigui molt més adient per als més petits, i no el doti d’un ritme especialment viu. Tot i això, el públic el gaudeix: uns perquè efectivament són petits, i els altres, com sempre, perquè veuen gaudir als seus petits.
Deixa un comentari