septiembre 30th, 2013 | Por Toni Rumbau
Vet aquí un espectacle de titelles el·líptics. O, dit en paraules més correctes, de titelles tan minúsculs que ni es veuen. I és en aquesta visibilitat invisible dels personatges protagonistes on rau tota la gràcia del muntatge, sens dubte un dels més rodons i impactants d’aquesta titellaire de llarg alè i amples registres que és Teia Moner.
El Circ de les Puces en repòs.
Domar puces és una de les especialitats més simpàtiques i antigues de l’art del circ, una professió o un ofici, el del circ, especialment en els temps antics, que sempre va haver de conviure i pactar amb aquestes bestioles petites tan alegrament saltimbanquis, en el sentit de saltadores o saltataulells, com impertinents i empipadores. Són simpàtiques des del punt de vista dels seus domadors, que saben com tenir-les a ratlla, però si tenim en compta que les Pulex irritans, aquesta espècie que pertany a l’ordre dels sifonàpters (crec que amb això ja està tot dit) i que coneixem amb el nom vulgar de puces, van ser els verdaders transmissors de la pesta negra, que pescaven xuclant de les rates infectades, haurem de reconèixer que és millor tenir-les ben engabiades o, millor encara, desaparegudes.
Circ de les Puces.
Les que utilitza la Teia Moner són puces professionals, cosa que tranquil·litza, en provenir dels exquisits criadors britànics, els més preuats del món com ens explica la mateixa domadora, en trobar-se en aquell país les millors escoles de puces que ofereix el mercat internacional. Potser algú es pensi que les puces no hi són i que tot l’espectacle no és més que una enganyifa. Jo haig de dir en veritat que de veure-les, no les vaig veure, però sí que les vaig sentir, notar, intuir i entrellucar en els seus números de circ: quan sortien d’una caixeta fent saltar la tapa, o quan obrien una porta o una finestreta, saltaven per un minitrampolí, passaven pel cable d’equilibri, queien al llit elàstic o a la tassa piscina, o simplement eren disparades per un canó. Puc assegurar que les puces eren en tots aquests casos ben reals i vaig poder comprovar com els espectadors escoltaven atònits les paraules de la directora del circ i domadora, ja que ella s’ho feia tota sola, una mica espantats sobretot quan alguna puça s’escapava o se n’incorporava una de nova a la plantilla procedent d’alguna persona del públic…
I és aquí on hem de veure el desplegament que Teia Moner fa de les seves capacitats histriòniques i joglaresques, vestida d’elegant domadora de puces. Impactant el moment gore en el que ens mostra les rengleres de picades als braços, els menjadors habituals de les seves bestioles. A través dels meus veïns del públic em va arribar l’onada de frisança que va recórrer les fileres del respectable.
Yeia Moner en plena actuació.
S’ha de dir que el treball realitzat per Teia Moner i pel director i cap tècnic del muntatge, Miquel Espinosa, és excel·lent i altament sofisticat. Tot rutlla a la perfecció, la música i els efectes sonors són impecables –com és propi d’un creador sonor com és Espinosa–, i impactant és la realització plàstica del Puces Cirkus Moner: una mini pista de circ plena de daurats i detalls decoratius d’un gust exquisit. En la seva realització sembla ser que hi han participat especialistes com Enric Sanitjes, Eva Garreta i Xavier Tapias, a més de l’autora-intèrpret i del director.
Teia Moner aconsegueix crear un món autosuficient i versemblant, ple de gags i d’efectes que funcionen amb energia i eficàcia, a través d’un ritme trepidant que no decau sinó que puja durant la representació. Un espectacle realment per a tots els públics, siguin d’aquí o de fora, i d’aquests que poden durar molts anys. Una troballa que corona una trajectòria de constant inventiva i creativitat, d’algú que no s’atura ni s’acoquina a l’hora de plantejar nous reptes i apostes cada vegada més complicades. En sentirem a parlar…
El Circ de Puces de Teia Moner i els retaules al·legòrics de José Menchero. | Putxinel·li.
Deixa un comentari