He de dir, primer, que la meva relació amb aquest espectacle és ben especial.
Quan, al 2011, vaig veure un assaig obert a un centre cívic de Barcelona, aquest espectacle que havia dirigit el meu excompany de feina i amic Quique Culebras, ja els vaig dir que miraríem de portar-lo pel circuit escolar i d’instituts, perquè em semblava un magnífic espectacle, a més de necessari. Des d’aleshores ja l’he vist en 9 ocasions, en tota mena d’espais i per a tota mena de públics (adolescents, públic general, programadors, Fira de Titelles de Lleida, Barcelona, poblets de comarques, Centres Cívics), i si alguna cosa s’ha de destacar és el magnífic text de Suzanne Lebeau, autora Quebequesa que ha dut molts dels seus textos per a públic infantil i joves arreu del món.
El soroll dels ossos quan cruixen.
Aquesta és la història del la Elikia, una nena de 13 anys, i el Yousef, de 8, fugint d’un campament de rebels d’una guerra africana on hi lluiten els nens soldats. En el seu camí cap a la llibertat, ambdós recorren els seus records i angoixes: com van ser segrestats, com es van conèixer, com era la vida al campament, com tots en una guerra són dolents, i l’horror no distingeix entre bàndols. Un text veritablement extraordinari, especialment quan després de veure’l i sentir-lo tants de cops, encara t’emociona.
I aquest darrer fet, també s’ha d’atribuir a la bona direcció i a la magnífica, des del punt de vista de l’implicació, interpretació de les actrius: Eva Parets, com la infermera Angelina, narradora de la història davant una audiència d’enviats internacionals al conflicte, l’Adeline Flaun, com a petit Yousef, i la esplèndida (com les altres, però una ‘ratlleta’ més) Sònia Espinosa, com a la nena soldat, Elikia.
No caure en el morbo i, tanmateix, narrar la història en tota la seva cruesa, creure’ns que elles són -durant els 80 minuts de la funció- les veritables protagonistes i no unes meres actrius, entendre la complexitat i crueltat d’aquest conflictes que alliberen el pitjor (de tant en tant, el millor) de l’ésser humà… i acceptar com a natural la utilització de màscares i ombres en molts moments de l’obra, és mèrit de director i intèrprets, sens dubte.
Algun però? Si, i no menor. Perquè alguns aspectes tècnics de vocalització i projecció de veu són millorables en la major part de les funcions, per part de l’Adeline Flaun (en ella es percep, però, l’esforç de fer una obra en català o castellà, sent de Martinica), i especialment de la Sònia Espinosa. Per part de l’Eva Parets, ben al contrari, reconèixer-li la seva perfecta dicció i projecció, i una cosa que molts de cops no es valora: l’impecable ritme declamatori, adient en cada moment al propòsit -interpretem- de l’autora.
Deixa un comentari