Després de l’èxit aclaparador que ha anat obtenint en el dia a dia del públic, i en festivals com FETEN de Gijón o la Mostra d’Igualada i Premi el Nacional de Màgia, amb el seu primer espectacle, -com a Antonio Díaz, després de l’etapa Abozzi- ‘Mr. Snow’, quin espectacle podia fer-nos ara l’Antonio?
La resposta l’hem tinguda aquests dies al Teatre Borràs de Barcelona, amb ‘La gran ilusión’.
De la mateixa manera que en aquell ens explicava mitjançant uns clips de vídeo la història del ‘més gran mag de tots els temps’, en aquest descobrim també (amb les veus i rostres de Josep Maria Pou, Emma Vilarassau i Joan Dausà) que la vida del mag no és sinó una il·lusió: i no parlem del sentiment que inspira tot artista, sinó que la seva vida ha estat un muntatge d’un ‘reality’ televisiu, a imatge i semblança del ‘Show de Truman’ que va protagonitzar Jim Carrey.
En aquest nou espectacle, també la història que els vídeos ens expliquen té poc a veure amb els números de màgia que després veiem, tret d’un dels trucs, que fa una utilització espectacular del misteri de si el que es projecta en pantalla s’estarà rodant en aquell moment o, si es va rodar abans… com dimonis sabia l’Antonio els objectes i paraules que apareixen en la funció d’aquell dia?? I com en l’anterior ‘Mr. Snow’ també alguns dels trucs són retransmesos a través de la pantalla, donat que són més propis d’una vetllada de màgia de prop, que d’un gran teatre. Però la resolució és encertada, i sorprèn igualment.
Així és tot l’espectacle, una posada a prova a la nostra capacitat de sorpresa, un repte a poder explicar com s’ho fa per obtenir els resultats que aconsegueix en escena. Aquells que com jo intenten entendre-ho tot, donar una explicació lògica a les coses, se’n van amb ‘deures’ cap a casa, ballant-lis el cap intentant formular respostes. La resta, simplement impressionats, saben que ha valgut la pena venir-lo a veure.
‘La gran ilusión’, a part, és un espectacle més gran: tres joves ajudants participen en ell, i un sospita que no és gratuït, i que per la magnitud i complexitat d’alguns números, era necessari que més gent hi treballés. Però sobretot, és una combinació d’espectacle, tècnica (pel vídeo sobretot), bons númernos màgics, bona interpretació del seu protagonista i un ritme endimoniat, malgrat ell en faci broma al principi.
Tots els números són nous, excepte (i crec que és lògic) el que potser va ser la gran trobada del ‘Mr. Snow’, el de les ombres, que ara apareix reinventat i perfeccionat per aquesta gran il·lusió.
Quan aneu a sortir de la sala, emmig dels (segurs) grans aplaudiments finals, no us perdeu la clucadeta d’ull que el Josep Maria Pou ens fa des de la pantalla, a manera de Big Brother, donant-nos, potser, alguna pista que faríem bé en estudiar.
I a tots aquells que no heu arribat a temps a comprar entrades per aquests dies al Teatre Borràs (que ha penjat ‘Localitats exhaurides’ gairebé sempre), no us preocupeu: El mes de febrer LA GRAN ILUSIÓN serà al COLISEUM de Barcelona uns quants dies més. Com que no en seran gaires… espavileu-vos!
Esteu avisats.
Deixa un comentari