Diumenge, 27 d’abril

12:15 h.

Tripula

Farrés brothers i cia (Catalunya)

Certament, el principal valor d’aquesta espectacle és la seva originalitat. Ja des de que entrem, ens estan preparant per a fer una cosa diferent dins de l’espai (perquè no és una sala) on assistirem, o millor dit, participarem en un viatge. Un, que no sabia exactament de què anava l’espectacle (de vegades és saludable no mirar la documentació prèvia, per no crear expectatives i deixar-se sorprendre), va pensar que allò era el que moltes vegades ja s’ha vist: molt soroll per a no res. Fins i tot quan érem dins i els dos intèrprets ens van començar a explicar que anàvem a fer un viatge, ens varen posar en antecedents sobre la navegació aerostàtica i ens explicaven que el nosaltres en faríem una de ‘estàtica’, un no ho acaba de percebre. Només quan estenen l’immens globus (perquè en fa tota la pinta) i comencen a inflar-lo, un s’ho comença a creure. Continua la parafernàlia preparatòria fent que ens descalcem, i finalment ens donen unes cadiretes plegables, i quan el globus està inflat, ens conviden a entrar. És bastant impressionant entrar dins d’un globus, que per descomptat no s’aixeca del terre, i assistir a dins a un espectacle-acció. I ho qualifico així, perquè si no fos per la sorpresa del com i l’on, l’espectacle que veurem a dins tampoc és gaire cosa. Com he dit al principi, el veritable valor és tot el conjunt d’experiències que significa trobar-se enmig d’aquest viatge ‘virtual’, dins d’un globus de veritat. Anem fent girs, veiem unes ombres xineses que ens expliquen algunes curiositats de com l’home es va proposar volar, tant sí com no, fins que va inventar el globus, alguns espectadors joves ajudaran a mantenir el rumb, sent anomenats ‘pilots automàtics’, veurem els estels que un llum i una mena de colador creen, com si fóssim a un planetari… i com ha començat, el nostre viatge s’acaba. L’estada del públic dins del globus, veritable nucli d’aquest espectacle, es de no més de 30 minuts, finalment.

Cal dir que l’espectacle té alguns temes pendents de resoldre -o no-, com són:

– On es fa? A Igualada ho varen poder fer a una nau bastant gran, al costat del Museu de la Pell. Però no a tot arreu en tenen, d’aquests espais. Perquè parlem de que el globus, estirat al terre, és força gran, necessitant uns 20 metres d’allargada, i no menys de 15 d’amplada. En teatres amb cadires fixes no hi cap, a platea, ni tampoc en tots els escenaris, tot i que aquell dia em va semblar fins i tot més gran. I al carrer, sospito que pot haver-hi problemes amb el sol i el vent. De tota manera, parlant amb la companyia, sabem que estan mirant la manera d’adaptar-se a espais més petits, la qual cosa els permetrà tenir més possibilitats.

– Hi entren un màxim d’uns 80 espectadors. Això en si no és un problema en espectacles de petit format, però evidentment aquest no ho és. Tampoc hi poden passar molts espectadors en varis passis de forma seguida, ja que tota la funció, entre la preparació i el viatge en sí, dura gairebé una hora (o això va durar la que jo vaig veure), i si es vol fer de la manera que us he descrit, cal desinflar i plegar bé el globus abans de fer una altra funció. Suposem, ja que es diu en la fitxa tècnica de l’espectacle, que la durada real serà de 40 minuts i que cada hora, fet i fet, podrà fer-se un passi.

– Durant l’estona que s’està dins del globus, els espectadors no poden entrar ni sortir de l’espai, donat que per mantenir el globus inflat, cal tancar tota sortida possible d’aire. En aquest sentit, un membre de la companyia em va informar de que d’aquest tema en són conscients i estan estudiant possibles solucions.

– Precisament per mantenir aquest globus inflat, hi ha una entrada constant d’aire, que aquell dia era fred. Si t’han fet descalçar, i et poses a la part del darrera d’aquesta original platea (o espai pels viatgers), resulta que reps l’aire que va entrant. I com que era fred, i tu estàs descalç -i alguns fins i tot van deixar la jaqueta fora, tot ignorant com anava ben bé tot això- tenim que hi ha un problema real de sensació tèrmica, que segur que ben aviat resoldrà la companyia.

Malgrat tot el dit, l’espectacle-acció va sorprendre i agradar al públic, que va valorar molt la originalitat de la proposta, i sobretot, el fet de participar d’una ‘experiència‘ diferent, i que els implicava en un espai. També remarcar que la millor intervenció actoral d’aquest invent (en el millor dels sentits) va ser d’algú que no hi era present: la veu enregistrada del comandant de la nau (la del Pere Arquillué) va resultar ser la més valorable i agraïda, per la seva calidesa, claredat i matisos interpretatius.

Sinopsi

Dos científics il·luminats han descobert una nova manera de viatjar, i avui ho exposen a un grup de passatgers presentant la seva gran obra: el Globus Estàtic. El Globus Estàtic viatja per l’espai intermedi, per les costures de la realitat, permetent anar a llocs que fins ara ningú no sospitava que existissin. El viatge promet ser plàcid i poètic, tot i que pot sorgir més d’un contratemps, que obligarà als passatgers a incorporar-se a la tripulació.

Fitxa artística

• Autor: Jordi Palet, Pep Farrés, Jordi Farrés
• Direcció: Jordi Palet i Puig
• Intèrprets: Pep Farrés, Jordi Farrés
• Música: Jordi Riera
• Escenografia: Jordi Enrich, Farrés Brothers, Alfred Casas
• Il•luminació: Jordi Llongueras
• Producció: Farrés Brothers i Cia, Silvia Lorente
• Observacions: Espectacle disponible en castellà, anglès, francès.

www.farresbrothers.com

• Gènere: Teatre
• Edat: TP
• Durada: 40′
• Idioma: Cat

 

13:15 h.

La nena que vivia en una capsa de sabates

Zum-Zum Teatre (Catalunya)

ESTRENA!

Després de ‘La camisa de l’home feliç’, un servidor i crec que molta gent, tenia una gran expectativa sobre com seria el nou espectacle de Zum Zum teatre, que ens ha acostumat a propostes cada cop més imaginatives, força teatrals (i basades en la qualitat actoral de la Begonya Ferrer i del Ramon Molins, i el talent en la direcció d’aquest darrer) i que va fer una aposta amb ‘la camisa’ per endinsar-se en el terreny de la utilització de les tecnologies audiovisuals, amb resultats brillants i sorprenents.

Per a mi, particularment, el valor més important de la ‘nena que vivia en una capsa de sabates’ és la història en si. L’autor ens retrata una nena que mai no ha sortit de la capsa de sabates on viu, i on, per altra banda, sembla que té tot el que necessita per a viure… o sobreviure. I com a afegit, cada cop que intenta sortir-ne, alguna cosa de la capsa experimenta un neguit sobtat, unes veus i unes imatges angoixants, que fan tenir por a la petita, decidint que no val la pena sortir al desconegut.

Però un dia apareix un llapis, i amb aquest, la possibilitat de dibuixar una porta i… com podeu imaginar, la nena surt a descobrir el món. Tanmateix, no un món real, sinó aquell que és capaç de dibuixar amb el seu nou amic llapis, com ara una simpàtica i juganera pilota.

Cal destacar d’aquest muntatge, a més del fet que la intèrpret és només la Begonya Ferrer com a nena, la tremenda interacció que hi ha amb les fins a tres pantalles simultànies i sincronitzades on es projecten espais i personatges. Això demana molta precisió i sincronia actriu-projeccions, i per a mi aquest és el gran problema de l’espectacle, que altrament està resolt de forma brillant, i que va encantar als centenars d’espectadors que el van veure a l’Ateneu d’Igualada.

M’explicaré: com hem dit, un dels grans valors de la companyia i la seva trajectòria és la seva profunda i sempre brillant teatralitat: fins a ‘la camisa de l’home feliç’, tot i haver un gran pes de les projeccions, aquesta es va mantenir, sent els dos actors els que portaven el pes de l’acció i l’expressió del missatge de l’obra. Ara, això ja quedat en un segon terme, sense que signifiqui que la part que fa l’actriu no estigui bé. Simplement ara tot l’apartat tècnic marca el ritme i el resultat de tot l’espectacle.

Una reflexió que suggereixo a la companyia i a la resta dels que recorren el camí i exploren les possibilitats de l’audiovisual i, de retruc, de la utilització de la tecnologia dins dels espectacles: si alguna cosa diferencia el teatre d’altres manifestacions artístiques, és que està viu i és diferent en cada funció. I, si m’apureu, que ni es pot digitalitzar ni es pot descarregar, com tantes altres coses.

I reitero que la història, i el seu missatge, són el millor d’aquesta nova aventura del Zum Zum.

Sinopsi

Una nena vivia en una capsa de sabates. Allí s’hi avorria una mica però, d’altra banda, se sentia molt segura. No obstant això, un dia va trobar un llapis, va dibuixar un porta i va sortir a veure món. Després va dibuixar una papallona, una flor… Fins que un dia va ensopegar amb una pilota. Juguen juntes i la nena s’ho passa molt bé, però aquesta resulta massa petita per allotjar els seus somnis.

Fitxa artística

• Autor: Ricardo Alcántara
• Adaptador: Ramon Molins Marqués
• Direcció: Ramon Molins Marqués
• Intèrprets: Begonya Ferrer Pernia
• Música: Antoni Tolmos
• Escenografia: Zum-Zum Teatre (col·laborador en curs)
• Vestuari: Zum-Zum Teatre i Pepa Piquer
• Il•luminació: Miquel Arbizu
• Producció: Zum-Zum Teatre
• Observacions: Espectacle disponible en castellà, francès, anglès.

www.zumzumteatre.com

• Gènere: Teatre
• Edat: 3-6
• Durada: 45′
• Idioma: Cat

16:30 h.

Contes empaperats i personatges esbojarrats

Alma i la mar de contes (Catalunya)

Espectacle de titelles realitzats en diverses tècniques. Un primer conte, de sobretaula, on hi ha un bon nombre d’animals fets en paper, que resolen els seus conflictes mitjançant la comunicació i la recerca de l’altre.

De tota manera, la part més brillant de l’espectacle és el segon conte, aquest en tècniques més clàssiques de guant, i amb un teatrí força curiós, en el qual cal destacar una escenografia d’un bosc nevat, similar als grans contes infantils que s’obren, i on una pàgina es converteix en un decorat, gràcies a estar retallat amb les formes de les coses. I la història no és altra que el conte ‘L’OVELLETA QUE VA VENIR A SOPAR‘ de Steve Stallman, del qual podeu llegir una àmplia sinopsi aquí. De fet, es tracta d’un conte del qual em comenten que se n’ha fet alguna altra versió en espectacle per a infants. Però no importa: ens va encantar a tots els que el varem veure, doncs ens narra una història amb una aguda ironia i carregada de tendresa a parts iguals. La d’un llop a casa seva, amb ganes de carn (impagable la coreografia inicial, presentant-nos un llop ballant una cançó, en plan ‘marujo’, a la qual pel meu gust li falta que ens canti una mica), que una crua nit d’hivern (d’aquelles amb neu i vent) un cadell de xai pica la seva porta per demanar refugi i alguna cosa de sopar. Les primeres intencions del llop, és clar, són que el seu sopar sigui el cadellet, però -oh, paradoxa!- aquell visitant es converteix en algú imprescindible a la seva vida, tant que finalment el deixa marxar quan li demana… tot desitjant que torni per viure junts, ja que el troba a faltar. Instint paternal o necessitat d’amistat, tant se val, aquesta senzilla història ens commou profundament mentre ens fa riure de valent.

Tot un encert la tria de la història, i em reforça en la constant crida que faig sempre a les companyies de partir de bones històries, fins i tot abans de pensar en grans parafernàlies de producció, com ara escenografies, vestuaris, llums, orquestres en directe…

Sinopsi

D’un sol full de paper podem fer aparèixer un munt de boniques figures: un barret, un avió o fins i tot una granota! A un diari li podem donar moltes utilitats: embolicar un entrepà, deixar-lo al terra moll per no relliscar, fer una paperina o fins i tot un bon coixí! Així s’inspira l’Alma a l’hora de presentar dues boniques històries on els titelles i els papers en són els protagonistes.

Fitxa artística

• Autor: Laura Rubio i Steve Smallman
• Adaptador: Laura Rubio i Guillem Sánchez-Blanco
• Direcció: Guillem Sánchez-Blanco
• Intèrprets: Laura Rubio
• Música: Carles Cuberes, Kim Nomen i altres autors
• Escenografia: Guillem Sánchez-Blanco
• Vestuari: Dolors García
• Il•luminació: Joaquin Guirado
• Producció: Laura Rubio
• Observacions: Espectacle disponible en castellà.

www.almailamar.com

• Gènere: Titelles
• Edat: 3-6
• Durada: 50′
• Idioma: Cat

 

18:00 h.

L’Endrapasomnis

Teatre al Detall (Catalunya)

ESTRENA!

Basada en un conte de Michael Ende, l’Endrapasomnis ens explica com un rei i una reina estan força preocupats per un problema que té la seva petita filla Dormisona: no pot dormir de cap de les maneres. Plegats buscaran la solució, fins que el rei decideix anar pel món per trobar una forma de què la seva filla pugui dormir, costi el que costi, fins que, inesperadament, troba un simpàtic personatge anomenat Endrapasomnis.

En realitat, el fet que pares i filla pertanyin a la reialesa, és el més intranscendent de tot plegat. Des del tercer minut de l’obra, el que veiem és a un pare i una mare preocupats pels problemes de la seva petita filla, i buscant una solució. Txell Botey i Xavi Idàñez, els dos intèrprets de la part teatral i de facto, els dos membres de Teatre al Detall, interpreten aquesta humana història, amb ràfegues d’un humor fantàstic i extravertit, que s’encomana a petits i grans, i farcit de moments de teatre dins del teatre. En altres, però, baixa una mica el ritme, i volent llençar un missatge als adults assistents, es troben amb que els més petits desconnecten, no tant pel que es diu, sinó per com es diu, ja que el llenguatge és una mica complicat i els conceptes se’ls escapen. Era l’estrena, i el moment per confrontar el treball dels assaigs amb el públic, que va aplaudir amb força la proposta, que és una molt bona història, a la qual caldrà donar uns bons acabats, i que segur que funciona de meravella. Acompanyant-los, 4 músics de la Tresca i la Verdesca, que donen el to luxós, i l’ambientació sonora, fent la música i les cançons en directe. Ens informen, però, que tindrà una versió amb música enregistrada, per a fer-lo assequible a tots els circuits i butxaques. Un encert, perquè aquest espectacle, molt ben il·luminat i actuat, amb una esplèndida producció -amb dos llits que es separen i s’ajunten quan convé- i uns vestuaris brillants, està basada en un magnífic conte (sempre insistiré en què els espectacles han de basar-se en una bona història), i té, malgrat ser interpretat per dos actors, aires de gran muntatge, que pot omplir, per exemple, un Ateneu d’Igualada sense cap problema.

Sinopsi

La princesa Dormisona no pot dormir. El seu pare, el rei del país de La Bonason, emprendrà un gran viatge per cercar un remei que guareixi el mal de la seva filla. El trobarà en un personatge màgic que s’alimenta dels malsons: l’Endrapasomnis. Un autèntic viatge iniciàtic, una aventura llunyana que ens aproparà a les persones que més estimem. Per primer cop aquest conte de Michel Ende puja a l’escenari en català amb aquesta adaptació.

Fitxa artística

• Autor: Michel Ende
• Adaptador: Jordi Palet i Teatre al Detall
• Direcció: Joan Maria Segura Bernadas
• Intèrprets: Txell Botey i Xavi Idàñez
• Música: La Tresca i La Verdesca
• Escenografia: Fortià Coromina
• Vestuari: Victor Peralta
• Il•luminació: Jordi Llongueras
• Observacions: Produccions Teatre al Detall

www.teatrealdetall.com

• Gènere: Teatre
• Edat: 3-9
• Durada: 60′
• Idioma: Cat

 

El XXVé. aniversari de La Mostra d’Igualada: resum final i conclusions.

Aquesta era una mostra especial: la XXVa. edició (el 24 aniversari, m’atreviria a corregir) d’una iniciativa que s’inicià el 1990 com a gran aposta de Rialles per tenir un lloc on els programadors del seu circuit poguessin veure una àmplia mostra dels espectacles que les companyies catalanes oferien, i que posteriorment es programaven en els diferents pobles, segons el criteri de cadascun. Tot això, i l’evolució durant els anys (passant a ser la Mostra de Xarxa, amb l’escissió), fins la conversió en Mostra organitzada pel Departament de Cultura, ho teniu explicat sintèticament en aquesta pàgina de la mateixa Mostra. Jo afegiria, potser, que durant una o dues edicions (i jo en vaig ser testimoni en algunes presentacions), entre Xarxa i Generalitat, va ser de fet una Mostra de la Diputació de Barcelona.

I bé, la Mostra evoluciona amb el temps, i aquest any, en consonància amb la crisi actual, econòmica i de suport a la Cultura (i no està clar que la segona sigui conseqüència directa de la primera) ha eliminat la part de Fira, és a dir la Llotja amb Stands, potser perquè amb els temps que corren resulta una despesa massa gran per les companyies i altres operadors, en comparació amb el benefici comprovat que poden obtenir. Tanmateix, això ha comportat un seguit d’iniciatives, com la Llotja on tots els professionals es poden trobar, al primer pis de l’Ateneu, amb una sala plena de taules i cadires, un petit bar, i al costat de la sala on es presentaven diferents activitats, com el Mercat d’espectacles, comentat ja en el primer lliurament d’aquesta crònica.

També ha estat una bona notícia que es puguin organitzar espais paral·lels gestionats per entitats (ja veurem si en un futur per empreses, com en el seu moment feia Gaac), que en aquesta ocasió va dur els membres de l’ANP (Associació de Narradors Professionals de Catalunya) a l’Escola Municipal de Música, per presentar els seus treballs. És una llàstima que, com explicava un dels seus protagonistes en aquesta entrevista, això no es fes l’any passat, per motius encara no aclarits un any després, i que ha donat lloc al Fitkam de Montmeló, que del 23 al 25 d’aquest mateix mes de maig també posarà a l’aparador espectacles de les companyies de l’Associació Kacu Mensi, i d’altres del sector.

I també, bona idea, donar un espai per a presentacions de projectes de tota mena pels professionals del sector. Com en el cas que relatava al paràgraf anterior, també va ser una llàstima que en el seu moment no es prestés un espai per a la presentació de www.jovespectacle.cat com sí va cedir -i és digne d’agraïment- la fira FETEN de Gijón. I tampoc es va saber, voler, o poder donar cabuda a l’iniciativa del circuit Butaka Jove, de promoure una trobada d’aquells/lles interessats/des en donar un nou impuls i a buscar noves fórmules de portar els joves al teatre. Trobada que finalment es farà el proper 15 de maig a Olesa de Montserrat.

Aquestes són les coses que poden donar pas a dubtes sobre la neutralitat d’una Mostra que, finançada per diner públics, ha de ser per principi oberta a tothom. I més quan dos dels casos esmentats són realitats de referència a la professió, i el tercer una iniciativa difícilment menystenible per qui estima el nostre sector.

Com a resum final, diria que aquesta Mostra ha estat, com qualsevol altra, un lloc de trobada de professionals, públic i programadors, on he trobat espectacles que m’han agradat molt i altres que no tant. La impressió que em vaig endur l’any passat, però, apuntava a una fira on no vaig poder-hi veure cap que no m’agradés prou, i que em va deixar un regust de boca esplèndid. Coses de les anyades, com en el vi, i també, com no, de la tria prèvia, ja que el do de l’obliqüitat encara no el tenim, i no vaig poder veure -com sempre- un gran nombre d’espectacles.