No, no m’he begut l’enteniment amb el títol. És que he estat, avui, a una funció escolar (la primera) d‘aquesta obra que ahir es va estrenar al TNC. Perquè els espectacles per a nens i joves, i especialment els escolars són l’objecte del meu interès i de les meves cròniques.
Primer dir que m’ha sorprès l’edat dels assistents que gairebé omplien aquesta tarda la Sala Gran del TNC. Entre 500 i 600 nois i noies entre els 12 anys (primer d’ESO) i el batxillerat, pel que he pogut apreciar a simple vista i esbrinar després preguntant-los. Jo coneixia aquesta obra perquè fa anys una companyia de força qualitat, ara inexistent, va muntar-la precisament per a aquest públic. Però creia recordar que era més aviat indicada per a majors de 14 anys, tot i que avui s’ha demostrat que no. Tots els espectadors han seguit en silenci i prou atenció (agradable sorpresa), els evolucions dels protagonistes d’aquesta magnífica obra de Marivaux.
Això em porta a preguntar-me si una sessió d’aquestes característiques, en una sala que tots sabem que no sona a la perfecció, i una companyia que (com la majoria) no fa servir microfonia, pot tenir algun problema. I la resposta és també que no, tret d’algun que relataré més endavant.
‘El joc de l’amor i de l’atzar’ ens explica el doble joc de dos ‘fills de papà’ de l’època (segle XVIII), un noi i una noia, que volen conèixer-se l’un a l’altre d’incògnit, sense que l’altre sàpiga qui són ells en realitat. I per això, ambdós, per separat i sense que l’altre ho sàpiga, ordeixen el mateix pla: intercanviar-se els papers amb el seu criat/da per crear la confusió i comprovar, en darrer terme, si aquell que ha estat objecte de la tria dels seus respectius pares (cosa normal en la època i classe social) els agrada i si ells els hi agradaran, prescindint de la seva ‘condició’ i fortuna. Una obra romàntica abans dels romanticisme, diria jo. L’embolic està servit, doncs criats que fan de senyors s’enamoren entre ells (en un pla totalment de Commedia dell’Arte, tant com que el criat es diu Arlequí!) i els amos, en el seu paper de criats, també. Però francament, d’una forma molt més sosa i excessivament parlada.
Aquest seria el principal escull del text i de la proposta: enfront de la frescor dels personatges dels criats (que ha fet les delícies dels adolescents assistents) i els seus moments plens de picardia i divertida sensualitat, i sobretot a partir de la meitat del muntatge, l’excés verbal dels dos aristòcrates patèticament convertits en criats (que ningú pot creure’s, ja que parlen com a poetes) s’excedeixen en arribar a un final que ja està cantat de fa estona, en una obra que dura uns 105 minuts aproximadament.
Tot això, és clar, és el text de Marivaux, que possiblement podria haver-se escurçat de pas que es feia la traducció, però aquí hi ha la llibertat del versionador i sobre tot del Director, Josep Maria Flotats, que a més ha mamat aquest teatre en el seu pas per la Commédie Française, i degut a la seva formació francòfona. I no em vull estar de dir, potser contradient als que pensen que és un preludi de la Revolució Francesa, que arribaria uns 60 anys després, que és una obra amb un fons classista innegable, si te la mires bé.
I seguim amb la interpretació: De fet, tot i saber que els criats són els personatges més agraïts, en el cas del paper de Dorante, el noi casador de bona família, l’actor que l’interpreta se’n surt prou bé d’haver de ser més contingut (tan aristocràtic que em recordava alguna pel·lícula victoriana), però deixant veure els seus sentiments, i les seves pensades. On no hem vist aquests matisos és en el paper de la Sílvia, la noia benestant disfressada de cridada, a qui realment ens costa de creure el seu joc de ‘no me’n vull enamorar, però no puc evitar-ho’. Per sort, el text s’encarrega d’informar-nos pormenoritzadament de cadascun dels seus pensaments i dubtes.
Més enllà de la dificultat intrínseca dels diversos papers, hi ha la forma en què els actors es veuen obligats a actuar a la Sala Gran: aixecant força el volum, per la sonoritat deficient, i suposo que encara una mica més per tenir la sala plena -literalment- de nois i noies tan joves, i que per suposat, no són el públic habitual de les sessions regulars del TNC. Això sempre dificulta els matisos que en una sala més petita i que sona millor, podrien arrodonir el seu treball. Amb tot, cal admetre que el director sabia el que es feia, donat que ell mateix va ser el responsable, temps enllà, de la construcció i posada en marxa del Teatre Nacional, i ja se les devia haver vist de més madures amb l’acústica. I s’ha de dir que està ben resolt -amb l’excepció comentada- i el text arriba amb claredat a les darreres fileres de la platea, a on un servidor li agrada posar-s’hi per constatar-ho, i el moviment és net i prou expressiu, tenint en compte el tipus de text representat.
En resum, una obra amb un argument interessant, especialment per als joves, potser una mica ‘demodé’ però que ha captat la seva atenció, guardant un silenci respectuós, i que al sortir comentaven que els havia agradat l’obra. I aquest, per a mi, és un objectiu acomplert.
De fet, faria un pas més enllà, i recomanaria que algú es plantegés portar aquest Marivaux de gira a un bon nombre de sales catalanes, per a fer les sessions de cap de setmana, combinades amb les corresponents funcions escolars per a secundària. I no és cap bajanada, si no som gaire primmirats amb això de conservar la integritat d’una producció que en molts teatres no hi cabria, ni falta que li fa. A bon entenedor…
Deixa un comentari