Els 8 joves intèrprets masculins (probablement al voltant de la trentena) d’aquest festival del moviment i el ritme, desenvolupen durant les dues parts -sí, hi ha descans, però no us estranyi- de l’espectacle, que fa que se’ns vagi a les dues hores en total, i ens ofereixen tot el que resa el meu títol, així com la publicitat de l’espectacle. I tot és veritat.
Energia fins a l’esgotament, sobretot d’ells. Perquè us feu una idea, és com si agaféssim les percussions d’Stomp, les ajuntéssim amb un espectacle de pantomima còmica, una companyia de claqué, uns acròbates vinguts dels millors circs, i uns ‘inventors’ de números imaginatius que, tot sigui dit, recorden als nostres ‘Camut Band’ en alguns moments.
Però la barreja -a diferència d’ells, que orienten les seves propostes amb un gran sentit artístic i musical, delicat i sensible-, destaca per uns protagonistes que es buiden a l’escenari, fan moooolt de soroll (i ben fet), i doten el conjunt d’un endimoniat ritme, fent-nos riure, i deixant-nos bocabadats, cada cosa al seu moment. Perquè aquest és un espectacle, com he titulat, jove i urbà. Una faula d’estètica urbana on uns barrals de substàncies perilloses, dalt d’unes bastides, són l’escenari d’una orquestra que recorda una tribu africana.
Destacaria els números d’acrobàcia, d’aquells en que et penses que és impossible que algú aconsegueixi vèncer les lleis físiques amb la flexibilitat i la impecable tècnica que li vas descobrint, i també que segur que porta innombrables hores de treball, fins a esculpir un cos musculat i sense un gram de més. També faria esment del bateria (sí, es fan percussions, i molt ben fetes, però hi ha un bateria) que fa una veritable meravella amb dues cadires que podríem trobar a qualsevol escola. També se’m va disparar el cap amb un número de ball fet amb llaunes de cervesa (buides) que arribava a semblar una d’aquelles danses celtes que de tant en tant venen per casa nostra.
I no acabaria. Balls tribals africans, o una cosa que se li sembla molt. Efectes de ballar sobre la sorra o fer sonar tambors vessant aigua. Còmiques competicions entre una percussió en una senzilla escala de fusta i un claquetista que ens cau simpàtic només el veiem. I en alguns moments, participació del públic dient tal o qual crit o gemec. Perquè aquí no es renuncia a la veu, tot i que no es parla cap idioma. O és que el que parla l’escombriaire còmic de l’inici és un idioma per a nosaltres desconegut? No ho he esbrinat.
No puc dir res més, veieu el trosset en vídeo, i sapigueu que és un espectacle per a tothom. Nens, joves i adults. A la sessió nocturna a la qual vaig assistir, un petit nombre de nens i nenes reien més que cap de nosaltres els números còmics. I se’ls sentia, i et fa pensar que els entenien més que nosaltres. I seria veritat, segurament. I pels joves, cap dubte: Aneu-hi i aprofiteu els 25 euros d’ESCENA 25.
Deixa un comentari