Olesa de Montserrat, 25 d’octubre de 2014
http://www.butaka.net/
Matí, 10 h. – Teatre del Casal d’Olesa.
El Mingo Vallès, de Butaka Olesa de Montserrat, que acull la Mostra, dóna la benvinguda als assistents i dóna per iniciada la Mostra amb el Showcases que comença a continuació. Destaca que l’any vinent es celebrarà la desena edició de la Mostra, i fa notar que la col·laboració institucional està minvant tant, que a penes cobreix les despeses més bàsiques d’organització, sense comptar caixet de les companyies. En aquest sentit, també ens informa que, degut a la falta de circuits, cada cop hi ha menys producció específica per al públic d’aquestes edats, cosa que dificulta també la feina als programadors, i fa que cada cop hi hagi menys circuit… i viceversa. Comença el Showcases!
Aquesta edició, hi participen 9 companyies, de les quals, una és la de la Sala Flyhard, que al vespre ens oferirà eGO.
Showcase: 10 a 12 h – Teatre del Casal
La Pepo – ‘Tothom diu que està bé‘ –
Comencem amb una projecció, amb diverses escenes. Ens comenten que els components es van conèixer fent una pel·lícula (sí, es veu que hi ha una pel·lícula anterior a l’obra) i van decidir fer teatre. És una història de joves, escrita per un d’ells, Dani Amor, i pel que hem vist, bastant ‘estripona’. Cal dir que el text està força ben escrit. Representen dues escenes, d’històries entre joves, molt divertides, un punt picants, amb un humor molt fresc i desenfadat i una interpretació bastant convincent. Han estat al Teatre Gaudí de Barcelona i aviat estaran també al Teatreneu, a Gràcia (Bcn), concretament els mesos de desembre i gener. https://www.youtube.com/watch?v=n8OjydI3OVA
Nus , Teatre Fòrum – ‘És de conya?’ – http://www.elnus.org
La fórmula proposada, el Teatre fòrum, ens expliquen que consisteix en què presenten obra, d’una durada no gaire llarga, i després fan participar al públic. Veiem dues escenes: Dos joves, noi i noia, parlen pel mòbil. El noi convenç la noia de veure’s. Es veu que tenen una ‘relació’. Després d’alguns moments de ‘tonteria romàntica’ -crec que fet així expressament-, sorgeix una escena de gelosia i xantatge emocional del noi cap a la noia. Els sentiments i reaccions són reals, tot i que duts al límit. Quan finalitzen les escenes, ens expliquen que al llarg de l’obra hi ha més personatges, i també hi passen coses més agradables. Aleshores fem un tastet del que és el Fòrum. S’interactua amb el públic amb preguntes com: Heu vist situacions semblants? Ens agraden? Quina us agrada i quina no? Aleshores, es posen a repetir una escena, tot dient que quan alguna cosa no agradi al públic, aquest ha de picar de mans i es para l’acció. Així es va fer, i les preguntes de la conductora del fòrum pregunta: Que sent cada personatge? És justa la situació? Que podríem fer per canviar-la? Qui té més interès en canviar-la? Que pot fer la persona atacada per evitar-ho? Ens expliquen que aleshores fan pujar alguna persona o vàries del públic, per tal de representar un final alternatiu. Una proposta clarament inspirada en el Teatre de l’oprimit d’Augusto Boal, que porten a instituts i escoles de secundària i que voldrien, ens comenten, poder portar a teatres fora de l’horari escolar. http://vimeo.com/97431240
Jove Lazzigags – On vas, Hollis Jay? – http://www.lazzigags.cat/
Obra molt enfocada a joves. L’escena representada ens mostra dos joves, en una primera cita. Ens avisen que els aparts en veu alta que fa l’actor, són els seus pensaments, i que la noia no ho sent. Ell és el típic adolescent tímid, que intenta buscar la manera de ‘lligar-se’ la noia, però aquesta resulta tenir una bona disposició, ser natural i directa dient el que vol i no vol, i això el descol·loca una mica. Sobretot perquè es tracta d’un noi molt racional, massa. Fins i tot acut a determinats malentesos, i una escena de ‘sal grossa’ però divertida, sobre la incontinència erèctil dels adolescents. El text recorda molt a determinats moments -molt bons- de Play it again, Sam, de Woody Allen. En realitat l’obra és de Benjamin Bradford un autor nord-americà, i com a mínim, s’ha muntat en un parell d’ocasions a Casa Nostra: La primera, cap als 1989, dirigida per Manuel Lillo i protagonitzada per un jove Miquel Agell (precisament responsable de Lazzigats i la seva jove companyia), que va fer algunes actuacions del circuit de teatre juvenil, i l’altra, el 1992, dirigida pel Pep Pla, estrenada a la sala Maria Plans de Terrassa, que va fer temporada al Jove Teatre Regina i una exitosa gira, segons ens recorda l’Agustina Solé, directora aleshores de la sala. Per cert, la podreu veure el 7 de novembre a http://www.teatral.net/ca/espectacles/6829/on-vas-hollis-jay#.VFfBs8nehfN
The CoverOff – The CoverOff- del Off a Brodway – mailto:jogil11@gmail.com – mailto:adri.mas18@gmail.com
Aquest espectacle, bàsicament cantat, pretén apropar grans temes dels musicals (ja sigui teatrals o cinematogràfics) a través d’una representació de petit format, formada dos actors cantants i una pianista. Al principi, ens expliquen experiències pròpies que han tingut a càstings. Per exemple, ens canten un tema, ‘Estàs vivint a Amèrica’ de Rent, per després fer-nos un repertori molt variat (cosa d’agraïr) de diversos musicals de la història. Interpreten força bé la part teatral, de forma divertida, també d’agraïr, i són prou solvents cantant. Per tant recomanable per als amants del gènere, i bastant idoni com a introducció al món els musicals. Com he dit al principi, tant els cinematogràfics com els teatrals: o serà que molts dels teatrals han estat, abans o després, també pel·lícules?
Evic – 1714 poemes i cançons – http://www.evicproduccions.com/
Al principi de la presentació, veiem unes projeccions, on un rapsoda recita poemes patriòtics, de l’època i/o el tema del 1714 (la guerra de successió, la defensa de Barcelona, la Catalunya d’aquells anys) barrejats amb cançons. Això fa, també, quan s’aixeca la pantalla, i el mateix rapsoda-cantant ho fa en directe. Cal dir que la impressió de la filmació millora bastant en la interpretació en directe, que ningú no pot negar que està prou ben treballada. Ara bé, mentre escoles i veus, sorgeix el dubte, molt raonable, de si aquest espectacle està fet pensant en joves. I en el petit comentari que ens han fet al final, ens han tret de dubtes: L’espectacle es va fer pensant en els actes del Tercer Centenari, i adreçat a públic adult. Però després d’una actuació, se li van acostar uns professors d’institut, dient que el volien per als seus alumnes, ja que conté elements molt importants referents a literatura i història. Potser el més important és que ‘rescata’ autors de poemes no gaire coneguts, i la veritat és que els poemes estan prou bé. En resum podríem dir que indicat, en el millor dels casos, per a majors de 14-16 anys, i probablement només en entorns escolars (per treballar abans i després la part literària i històrica), ben interpretat, però amb les limitacions pròpies d’un espectacle fet només per un intèrpret i un músic, o sigui, en alguns moments es fa de mal empassar. Tot i això, se li reconeix la solvència a tots dos. http://youtu.be/15FYT4rUY8o
Txema Màgic – Tea Time – www.txema-magic.com
Espectacle convencional de màgia, amb un mag tot sol (sense assistents), i sense paraules. Ens va realitzant diversos trucs màgics basats, sobretot, amb la utilització d’aparells que té a l’escenari. Val a dir que, tot i que la màgia sempre té un punt de sorprenent, la part de l’espectacle que hem fist, no ens ho resulta gaire, de sorprenent, o com a mínim innovadora, ja que són números, que més o menys aproximadament, ja hem vist en altres mags. Això sí, executats correctament, i aconseguint la resposta favorable del públic. http://youtu.be/X1xQaVKRVr8
Espai Dual – Be good is (Antic Cabaret-Kabarat) – https://www.facebook.com/hops013/timeline
L’espectacle del Showcases més ovacionat pel públic… i hi estem d’acord que merescuda. Barreja força harmònica de música, teatre, pantomima i circ, sempre amb un gran sentit de l’humor, sorprenent la major part de les vegades i amb un ritme trepidant, d’aquell que no et deixa pensar i fa que només estiguis pendent del ‘i ara què faran!’. Un d’ells, amb una guitarra elèctrica fa la banda sonora de totes les escenes, i també genera els efectes de so quan toca: Per exemple en els moments de mim amb sons (molt bons). Un altre també toca el calaix i el saxo, alternativament, també com a fons musical, només com a efectes i subratllats de l’acció que veiem. Obé amb tot això sorprenents gags visuals i sonors, sempre fent servir poquíssims elements, però sobretot la imaginació de l’espectador i el seu total domini de cada gest i so en escena, que arriba a combinar equilibris de circ i moments de gran brillantor musical. En resum, fantàstic, sobretot si la resta de l’espectacle és igual. I un apunt: perfectament programable per a infants i famílies. http://youtu.be/RS0dyjjpLKo
Fyhard – Ego – http://www.salaflyhard.com/
Comencem amb la projecció d’un petit trailer. Aquesta obra la fa per la nit, a les 23 hores, i aprofiten per a fer-ne la presentació i fomentar que tothom es quedi a veure-la. eGO és un Thriller sobre les relacions actuals de les persones amb la tecnologia. El passat novembre de 2013 va estrenar-se a la sala Flyhard, i va estar 9 setmanes en cartell. Va funcionar molt bé a instituts. També van venir molts col·lectius de joves a les sessions obertes al públic. Ens expliquen, també, que aquest estiu han rodat la pel·lícula, que aviat es podrà descarregar.
Trotam teatre – James on the rocks – http://trotamteatre.wix.com/teatre
El fragment que ens presenten, compta amb l’actuació de dos actors. Un, representa a un (diguem-ne paròdia) agent secret tipus 007. Tot comença quan aquest es prepara, sobretot per estar guaperes i impecable, per a una nova missió. Un assistent el recull amb un cotxe (dues cadires, amb rodes, d’oficina) i comença un viatge ple d’anècdotes i petits incidents, fets sobretot per la gestualitat d’ambdós. Hi ha una mica de text en certs moments, el just per fer arribar algun missatge que, segurament, amb el gest sol es va pensar que no en hi havia prou. També es tira molt d’onomatopeies i sons que fan els mateixos actors. Arriben al que ens imaginem que és una mansió, on la missió de l’agent és treure alguna mena de document d’una caixa forta, fins que apareix l’amo, un ‘villano’ oriental típic i tòpic, que com no, sap arts marcials. De tota manera, en ‘James’ s’escapa i torna amb el seu xofer cap a la base. Cal ressaltar que es fa molta paròdia de tots els elements tòpics de la sèrie anglesa (dic sèrie, perquè en això s’han convertit els molts llargmetratges des dels anys 60), fen especial atenció en els gadgets tecnològics. I ressaltar, també que tot al producció són els vestuaris dels personatges, força ben cuidats, i almenys en el fragment que ens van oferit, dues simples cadires d’oficina sense respatller. tota una declaració de principis minimalistes.
RESTA DE LA PROGRAMACIÓ DEL DIA
13:00 h.- Teatre del casal: Cia. Dara – iMe – www.darateatre.com
Al principi ens anuncien que aquest espectacle és la ‘Estrena’ que no pot faltar a cap fira, festival o Mostra que es preui. Comença la representació que durarà, finalment, gairebé 90 minuts, i que ens porta quatre joves, 2 actrius i 2 actors, dirigits per un altre jove que em resulta desconegut: Roc Esquius. Comença, doncs, un brillant text futurista, que arrenca recordant a la pel·lícula de Disney/Pixar Wall-e, i més endavant, a Her: Una societat futura, no cal que sigui d’aquí a molts anys, on no existeix el contacte directe entre les persones. Tot s’articula a traves d’un sistema operatiu, iMe, que resol totes les necessitats de cada individu, des de la feina, demanar el menjar o comunicar-se i mantenir relacions. Aviat descobrim que els tres protagonistes primers*, dues noies i un noi, són companys de pis, malgrat que no han parlat mai entre ells, i els veiem a la peça principal en tres còmodes butaques -sense k-, com d’Ikea, però sense el com. De cop i volta, el sistema cau i els tres joves es veuen abocats a comunicar-se i, oh Déu, en algun moment, a tocar-se. Un d’ells, el noi, descobreix esparverat que les noies han indagat a través de vés a saber quines xarxes socials qui és i com es diu: ohhhh, tafaneres, això ja és massa intimitat! Però la realitat s’imposa, i han d’aprendre de nou a relacionar-se, perquè no saben si la caiguda del sistema serà puntual o permanent, i a més, una d’elles té molta gana, i ja no pot encarregar el menjar a iMe… *Posteriorment apareix un quart participant, que al principi sembla una amenaça, però que de seguida empatitzarà amb l’altre membre masculí de la colla, alhora que potencia determinades actituds ‘masculines’, que com ells mateixos diuen, emergeixen de forma natural, com un retorn al neandertal més primitiu i primari, quan la supervivència passa pel davant de qualsevol consideració civilitzada. Un regal inesperat, aquesta peça genialment escrita i molt ben dirigida per Roc Esquius, i com no, interpretada de forma competent per Bernat Mestre, Núria Deulofeu, Isidre Montserrat i Mireia Pàmies. Tota ella impregnada d’humor, plena de gags ocurrents d’aquells que no et deixen ni respirar entre un i l’altre, però alhora, i això té molt de valor, plena també de reflexions profundes sobre la naturalesa humana i de les societats de les quals tots formem part. Perquè aquests personatges han d’aprendre de nou a relacionar-se ‘livestream’, com repeteix ocurrentment una de les noies. I així, veiem un germen de societat nova néixer davant dels nostres ulls, i hi identifiquem un munt de contradiccions de la nostra pròpia, alguns tan ben trobats que fan mal, 
com ara la postura dels que van de més guais per la vida, però que en el fons aprofiten les comoditats de la societat ‘decadent’ que tan avorreixen. Potser sobren uns minuts de l’hora i mitja: probablement un llarg monòleg de presentació del nou noi que apareix pel pis podria reduir-se a la mínima expressió. Però el conjunt no es fa gens llarg. I si el baròmetre és la resposta dels joves espectadors, afortunadament molt més sincera que la dels adults, una bona estona d’aplaudiments entusiasmats d’aquests, ens indica que tenim entre mans un esplèndid exercici d’entreteniment i reflexió alhora, cosa que acostuma a maridar com un bon vi amb un bon menjar, per a profit dels afortunats consumidors.
17:00 h. Casal d’Olesa: Delikatessen – Delikatessen concert
Espectacle de cançons, on un grup vocal de quatre intèrprets femenines, de rigorós negre, van oferint-nos diferents temes a capella, sense cap més coixí sonor que les seves pròpies veus, sovint fent allò que farien els instruments musicals, i deixant la part estrictament cantada, a una o dues de les seves veus. Podrien recordar als grups vocals femenins de mitjans del segles XX, entre els quals destacar les Andrew Sisters, i un clar estil musical anomenat close harmony. El repertori, majoritàriament en anglès tret d’algun tema en francès i en castellà, és força eclèctic, passant del musical (vaig creure reconèixer dos temes de Víctor o Victoria, esplèndids per cert) a la ranchera, passant per John Lennon i temes que han passat fa pocs mesos per les llistes d’èxits. En qualsevol cas, les versions són força reeixides, i la interpretació de totes elles, solvent i efectiva.
Cal dir que, també, hi ha una part d’interpretació -i una petita història- en tot l’invent, amb un estil minimalista però no exempt d’efectivitat, que descansa en uns vestuaris negres i blancs que poden ser tan clàssics com uns pantalons acampanats o provocatius com uns tirants sobre blanc que ens porten inevitablement a ‘Cabaret’. Per tota escenografia, utilitzen quatre cadires i dos faristols. En ells, dos llibres que ajuden a establir el fil conductor: un de petit, una mena de manual per a anar a una festa, del qual van llegint capítols entre les cançons. L’altre, gruixut i gran, un diccionari on busquen paraules que van sortint al manual, les definicions de les quals són amargament iròniques, una mena d’enciclopèdia del desencant, femení, afegiria jo si se’m permet, però que té les seves correspondències, segur, en l’altre gènere. Tot plegat ens fa anar de la il·lusió a la derrota en el decurs de l’espectacle, i li confereix un aire decadent, també pel ritme de les cançons, potser massa lànguid. Seria aquest el però més important d’una proposta força interessant en l’artístic: la sensació de lentitud, i sobretot de pessimisme, que acaba -com a mínim en el meu cas- per ser més que una proposta artística, un estat d’ànim amb el qual sortir de la sala.
Fitxa artística
Direcció escènica i dramatúrgia: Delikatessen, amb la col·laboració de Llàtzer Garcia.
Intèrprets: Maria Casellas, Maria Cirici, Mònica Samit i Esther Westermeyer.
Arranjaments musicals: Marina Albero, Araceli Godina, Mònica Samit i Esther Westermeyer.
Percussió corporal: Santi Serratosa.
Il·luminació: Guillem Rodríguez.
So: Guiu Llusà.
Fotografies de l’espectacle: Ana Zaragoza Bermejo.
Vídeo: Johann Pérez.
Agraïments: Marisa Jiménez i Arnau Vinós.
https://www.youtube.com/watch?v=TlC6jrDHaGw
18:30 h. Plaça de l’oli: El mêtre – Cia Jam – http://www.jamweb.cat/
Espectacle de clown de carrer per a tots els públics. La terrassa d’un bar d’un petit restaurant o del jardí d’una casa: una taula, dues cadires, un para-sol, un penja-robes, un mirall i un maître molt especial. Al seu voltant hi ha nens que juguen, una dona que passeja el seu gosset, un senyor de caminar frenètic, dos enamorats que es fan petons en un banc, se senten els clàxons dels cotxes, el plor d’un nadó, les converses de la gent…
Companyia: JAM
Autor: Jaume Jové Martí
Direcció: Jaume Jové Martí, Ferran Aixalà (mirada externa)
Composició musical: Ferran Aixalà i Puça
Intèrprets: JAM
Escenografia, Vestuari i Producció: JAM (Jaume Jové)
He vist una estona de l’espectacle, només. En Jam, tot sol, amb un seguit d’elements i mobles, fa sortir al públic per demanar-los que l’ajudin. En la línia del Jaume Jové. Teatre de carrer, sense paraules.
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=AUZVk3HzDRQ
20:00 h. Teatre de la Passió: Entredos – Cia. Capicúa – http://www.capicuacirc.com
Un gran muntatge, molt ben treballat estèticament, que ens presenta uns personatges (un noi, i aparentment dues noies, que en seran finalment tres*) que ens expliquen una història sense un guió formal, feta a base de teatre físic, i números d’acrobàcia circense. Estèticament, està molt cuidat, i resulta sorprenent en alguns moments puntuals, sobretot per l’entrada i sortida de les noies que realitzen els números d’acrobàcia (el noi només col·labora en alguns), *especialment dues que, si no ho són, semblen germanes bessones, iguals com dues gotes d’aigua. Per la resta, resulta un espectacle molt suau, sense estridències, de ritme pausat i una certa poesia, algun moment vodevilesc, que va passant, però que es fa un pèl avorrit, perquè, en la meva modesta opinió, no acaba de tenir substància, i tampoc arriba a tenir la tensió d’un bon espectacle de circ, tot i que alguns dels números estan ben executats, al costat d’altres pretesament còmics o poètics. En conjunt, una proposta molt naïf, que pot veure tota mena de públic, i que et donarà molt de temps per a pensar en les teves preocupacions quotidianes, mentre a l’escenari els personatges van evolucionant. Cal esmentar que té un premi al millor espectacle a Osca i diverses nominacions, i que en general l’acollida del públic és força bona.
Altres crítiques a http://www.recomana.cat/fitxab.asp?IDOBRA=943
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=DQHd3fPlFtM
23:00 h. Teatre del Casal: eGO – Cia. Flyhard – http://www.salaflyhard.com/
Els text del Marc Angelet, ens proposa una trama de novel·la negra: Un inspector arquetípic, que acaba de separar-se de la seva dona (el detall, a més de molt comú en el gènere, es veu posteriorment que té molta importància), investiga el suïcidi, aparentment inexplicable, d’un programador d’aplicacions mòbils. Els testimonis, la noia que viu amb ell i el seu soci a la petita empresa, situada en un garatge en homenatge a Microsoft, Apple i altres empreses del sector.
De fet, tota la trama (és millor no descobrir-la, per no desvetllar alguns elements sorprenents, tot i que és necessari dir de què va) ens sembla una mica un artifici teatral, ben muntat, certament, però que no acaba d’aprofitar els fronts que obre. Diríem que va de les aplicacions informàtiques, i d’aquestes andròmines electròniques sense les quals no podem explicar la nostra vida actual. També sembla parlar de la fatalitat, i de com aquests petits aparells poden arribar a dominar la nostra vida. Però en realitat ens parla de la facilitat que li donem a elements externs, sovint persones, mitjans de comunicació, però també gurús i aplicacions informàtiques, de decidir per nosaltres. Sabeu quanta gent llegeix l’horòscop dels diaris i revistes? Doncs això. Ens mostra que és més fàcil fer el que ens diuen, o allò que interpretem com el nostre destí, que pensar i decidir per nosaltres mateixos. Cal dir, en el seu favor, que està força ben interpretada i dirigida, amb recursos teatrals notables, com ara el flashback i sobretot, la simultaneïtat de passat i present, amb la figura del protagonista suïcida, que hi és gairebé en tot moment, però només visible pels personatges que reviuen el passat, i no pels del present. Tot i això, el que potser és més millorable del conjunt de l’obra és que relega totes aquestes reflexions a ser unes anècdotes que mouen els fils de la trama, que passa a ser la protagonista, i que té menys interès, per a mi, que la reflexió sobre la naturalesa humana i el paper que poden tenir en el futur aquests ‘esclaus cibernètics’ que poden fàcilment passar a ser els nostres amos. Et venen al cap pel·lícules com ‘Her‘ (un altre cop), bastant recent, i d’altres del gènere de la ciència ficció.
Altres crítiques a http://www.recomana.cat/fitxab.asp?IDOBRA=668
[…] vaig fer una primera valoració d’aquest espectacle, que va ser al Showcase de la darrera Mostra Butaka Jove d’Olesa de Montserrat, a l’octubre de […]