Dijous vespre al Jove Teatre Regina, vestit d’esdeveniment. I no és per a menys: Toni Albà i Fermí Fernandes, dos actors com ‘la copa d’un pi’ i força mediàtics, estrenen a Barcelona (ja han fet uns quants bolos a fora, però no gaires) el seu darrer treball conjunt. Moltes expectatives, i la veritat és que no gens defraudades.
Histèria Sagrada és, per una banda, una paròdia dels predicadors religiosos, que constitueixen a cada cantonada una nova església o congregació. En aquest cas, el reverend que incorpora Fermí Fernandes, Mossèn Dalmau, no és el cap de l’Església Hamsteriana (com ho sentiu, una orda provinent d’Holanda), sinó que és un pastor d’una parròquia, on s’ha produït el robatori d’una imatge del Nen Jesús de Trona, per la qual cosa, i per a fer recuperar els valors tradicionals als feligresos, el mossèn decideix inventar-se una representació del misteri de la concepció i naixement de Jesús de Natzaret. El problema, diguem-ne, és que el destinat a fer-li de company de representació és l’Antòniu, un ‘professor de ciències naturals’ que està en procés de rehabilitació de problemes varis, espirituals i substanciosos. La representació es converteix en un despropòsit, pels constants malentesos entre ambdós, i el peculiar caràcter de l’ajudant, al qual no endevinem gaire fe ni comprensió de la història sagrada. A empentes i rodolons, la representació, amateur per definició, va fent evidents les contradiccions dels textos sagrats i de les conductes mateixes de la cúria, fins a extrems insospitats.
Per l’altra banda, aquesta obra és un treball bàsicament d’actors. Dos, solvents, amb un innegable talent còmic, fent un treball que recorda sense dissimul les parelles de clowns on un és el que intenta -de debò, ho intenta- fer les coses seriosament, i l’altre, meitat per ineptitud, meitat per trapelleria, ho esguerra tot, però en realitat dóna una lúcida mirada, que recorda a la de l’infant, però també a l’ull crític que no creu en dogmes.
Partint d’un llenguatge que paròdia el teatre amateur, el teatre que surt de les parròquies, del costum ancestral de les Esglésies d’utilitzar el teatre com a vehicle de difusió de les seves idees entre la feligresia, amb uns elements molt senzills ens fa una repassada del que -la majoria- varem aprendre de petits sobre història sagrada, buscant-li totes les incongruències i contradiccions, sempre amb humor. De fet, comença amb un casset on posen les músiques que fan de banda sonora!
Els primers 30 minuts són de traca i mocador, un no parar de riure. És difícil mantenir aquest ritme en els 60 restants, però se’n surten força bé. Potser l’únic moment en què baixa el ritme és aquell, cap al final, en què es posen seriosos, insinuant tota mena de vicis i desviacions de tots aquells que tenen l’encàrrec de guiar el ramat, en el pitjor sentit, de seguidors de la divina paraula.
En conjunt, un treball força reeixit. Els desitgem llarga vida al Jove Teatre Regina, que ha tingut un criteri excel·lent en triar l’espectacle, que a més és recomanable per a un ampli ventall d’espectadors, inclosos els majors de 12 anys. Riureu molt…
Deixa un comentari