He de confessar que des de que vaig sentir el títol fa uns mesos (ja se’n venia parlant), em va semblar que al darrera hi havia enginy, per tan reeixit joc de paraules, i referint-se sobretot al setge de la Barcelona del 1714.
Bé, darrera traca, sembla ser, del tricentenari, pel que sembla. I sonada. El dissabte dia 13 al vespre, un Teatre de la Passió d’Olesa es veia ple a vessar, entre d’altres, de les patums del país, com ara el mateix comissari del Tricentenari, i moooltes cares conegudes.
I val a dir que s’ha encarregat la feina a notables professionals, com ara Joan Font (direcció), Marc Rosich (dramatúrgia), Salvador Brotons (música) i Josep Pedrals (lletres de les cançons).
Tot plegat, per aixecar un monumental musical sobre el 1714, episodi històric que difícilment en aquest país ningú no podrà dir que no se n’ha assabentat o no n’ha sentit parlar, després d’aquest any… Un musical dotat de tota la èpica dels fets, que ningú no pot negar, i menys els llibres d’història, protagonitzada pels habitants del Principat, i sobretot pels barcelonins de fa 300 anys.
L’aposta, a banda dels qualificats responsables de l’esquelet dramatúrgic i musical, era fer un gran (però gran, gran) espectacle, amb molta gent a l’escenari, a mig camí dels ‘Misérables’ i la mateixa ‘Passió’ que els olesans representen cada any al teatre que tan els enorgulleix.
Perquè Fang i Setge combina un elenc de primers actors professionals, la majoria també cantants solvents, amb un nombre ingent dels mateixos actors d’aquella passió. Així, resulta que no és només un honor per a ells que aquest gran musical hagi vingut a Olesa: És que no hi cap, pràcticament, a cap altre teatre d’arreu!
La dramatúrgia ens proposa un seguit d’històries, petites, personals, versemblants, d’aquells barcelonins (els de vocació i els sobrevinguts per la guerra) que decidiren fer front a una força militar professional, deu vegades major en nombre, per defensar els seus ideals, els seus drets i el seu país. De fet, com d’altres versions que ja hem vist en aquest any, si no per la grandària, sí per la filosofia bastant semblants, fins i tot en la proposta de fer un musical.
Valoració? Doncs ni bona ni dolenta. Sobretot al principi, semblava que la maquinària tan enorme de l’invent sobrepassava la capacitat dels que l’han posat en peu. Massa gent, i la majoria no professionals, amb tots els respectes, mostraven una certa deriva, on molts dels diàlegs, i especialment les cançons, no arribaven a ser intel·ligibles. I, al menys el dia de l’estrena, alguns problemes de so, amb la microfonia. És que controlar tants i tants micròfons ha de ser complicat, no hi ha espectacles d’aquestes dimensions, al país!
Afortunadament, a banda de què la música està molt bé, i molt ben interpretada per la orquestra en directe (sí, sí, no hi faltava de res), aquestes aparicions del ‘poble’ van en decreixement, i la història es va teixint a l’entorn dels personatges més protagonistes, els interpretats per sòlids actors, que de mica en mica et fan entrar en el seu món, fent la història, si no molt interessant (bàsicament, ens l’han explicada molts de cops, i ja hi ha poc marge per a la sorpresa), sí farcida de petites vivències personals, amb personatges problemàtics, com aquells que miren només pels seus interessos -esplèndida Lloll Bertran, tot s’ha de dir-, els botiflers de sempre, i per contra, un anglès perdut per allà, que després sospitem que es queda per una noia (no em dieu que no és un argument original!), i un Villarroel molt ben encarnat per Ferran Frauca, que com tants d’altres gents vingudes d’arreu de la península, veien en la lluita de Barcelona la lluita per la seva pròpia llibertat. Històries d’amor, entre home i dona, entre filla i pare -molt bé l’Aina Agustí, interpretant la Joana, de 10 anys-, i tota la resta de personatges que hi sobresurten.
Ara bé, tres hores -inclòs un entreacte- potser són masses, i una mica d’economia a tots nivells, potser hagués resultat molt agraïda.
De la direcció de Joan Font al qual, tot i que a priori no considero el més adient per a aquesta mena de monuments dramàtics, cal valorar-li la feinada que segur que ha hagut de fer, destacar un moment ‘comediants’, en la festa que s’esdevé a la ciutat esgotada pel setge però amb ganes de viure, sobretot en unes ombres corporals i xineses que porten sense dubte la seva signatura.
En resum, potser massa gran, no aconsegueix ben bé allò que -segur que- els seus promotors i creadors tenien en ment, però tampoc ha resultat decepcionant, tenint en compte les dificultats i la magnitud de l’empresa. I especialment per a aquells que li tenen gust a aquests grans espectacles amb llum, color, molta gent, efectes, cançons i grans èpiques, resultarà una experiència agradable, i ho podran gaudir en família, sense cap dubte.
Només una darrera cosa, per anar una mica més enllà: tant d’esforç, en el moment en què ho veia, mereixeria un destí a més llarg termini. No deixava de pensar que, per a la gent d’Olesa, poder fer cada any en unes dates determinades un espectacle que arribi a convertir-se en tan clàssic com ho és la passió, com en d’altres llocs els pastorets i similars, podria ser una perspectiva valorable. Tot i les innegables dificultats de tornar a repetir tot el que coincidirà aquestes festes al Teatre de la Passió d’Olesa.
Deixa un comentari