En un format teatral tradicional, amb cançons interpretades en directe, amb decorats (un d’ells, aprofitant el teló i l’espai que a l’escenari del teatre de l’eixample li queda per davant) i 4 intèrprets -2 actors i 2 actrius-, la cia. del Guasch Teatre, sota la direcció de Joan Guasch, ens presenta aquesta versió del conte tradicional centreeuropeu, que va ser recopilat per Charles Perrault primer, i posteriorment pels Germans Grimm.
En realitat, qualsevol versió que en veieu, contindrà una gran dosi de la creativitat del qui la fa, donat que l’original és bastant curt, i a més conté moltes i cruels escenes de després del petó entre el príncep i la princesa adormida, que en el nostre imaginari ha quedat com el ‘happy end’ de la història.
En aquest cas, coneixem al rei, que té la gran alegria del naixement de la princesa, coneixem les dues fades, la bona i la dolenta (aquesta darrera retirada a una cabana al bosc com a ermitana), i alguns personatges de la cort, a més d’un ‘esbirro’ de la fada dolenta, que com en les versions de Disney, acostuma a ser més interessant com més dolenta. Però està clar que els protagonistes màxims són la princesa, i el príncep, que la despertarà del son en què caurà al punxar-se amb una filosa.
La versió passa per discreta, potser perquè no aspira a res més que donar a conèixer un conte popular (cosa que no està malament, cal dir-ho, atès que incomprensiblement, determinades instàncies critiquen la reposició constant a la cartellera d’aquests títols) i que la gent passi una bona estona, cosa que aconsegueixen. I no un dia, donat que el Guasch teatre té, si no em fallen els comptes, el major nombre de passis familiars durant el cap de setmana de tots els teatres barcelonins, amb uns graus d’ocupació sempre dignes.
Potser el secret, més enllà de la qualitat de la proposta està en l’aire de tot plegat. Cal dir que les dues actrius estan força bé, Maydo Gargallo per la seva simpàtica incorporació de les dues germanes fades, Cristina Esteve per la seva encisadora forma de cantar, totes dues per interactuar desacomplexadament amb el públic. I és que aquest públic, en general fidel a la sala, gaudeix sense peròs, riu i se sorprèn, del més gran al més petit, de les històries que cada mes els presenta la sala.
En resum, una proposta amb un cert aire tradicional, del teatre d’abans, que és vàlid per a una majoria de públic, que va el cap de setmana amb els petits de la família a veure teatre, on aprendre i descobrir històries que, segurament, a ells els van explicar quan eren petits. I no és poca cosa.
Deixa un comentari