Ningú com l’Arnau, que jo conegui, coneix i explica la mitologia clàssica grega, de forma tan entenedora i divertida, sarcàstica, poètica i teatral.
En la seva carrera, farcida de fa uns anys per espectacles que giren al voltant del tema, com ‘Neixen Déus’, ’88 Infinits’ i altres propostes, ha anat assolint un ben guanyat prestigi com a immens coneixedor dels déus clàssics, i de l’astronomia (a 88 infinits unia totes dues ciències), que ens regala tots aquests coneixements a través de la seva vessant d’actor, comediant, autor i director teatrals, en espectacles que, alhora que divulguen, entretenen i diverteixen al personal amb un humor intel·ligent i ben documentat. Per què no? Tal i com ell la descriu, la vida i miracles dels déus de l’Olimp no necessiten de gaires afegits imaginaris per a resultar intensament humans, en les seves emocions i en els seus vicis i febleses.
Vaig veure el darrer passi que l’Arnau feia en castellà a la Ruqueria de Gràcia, l’espai que li permet ensenyar tot allò que va creant. Va fer primer aquesta versió, en la llengua de Cervantes (o de Pérez-Reverte, segons vulguem veure-ho), i ara prepara la seva estrena en la de Josep Pla (o Albert Pla, idem) a la també gracienca ‘Casa dels contes’. Recordo que molts d’aquests assistents recordaven amb simpatia les funcions dels 88 Infinits al planetari del Museu Marítim de Barcelona. En aquella ocasió, els seus vastos coneixements permetien que el mateix públic tries entre les 88 constel·lacions de l’orbe, associades cadascuna a un ésser mitològic, al nostre abast en dos semiesferes de plàstic, (representades cadascuna per ninos de plàstic, d’aquells que sortien en sobres que venien als quioscs quan jo era jovenet), les 4-5 que explicaria aquell dia.
En aquesta ocasió es tracta d’un espectacle tancant de dalt a baix, on l’Arnau ens explica la història de Sísifo, dels déus i semidéus amb qui es va relacionar, els seus vicis i malifetes i com a arribar a ser condemnat a empènyer eternament una pedra rodona i pesant que mai no arriba al seu destí.
Tot farcit d’una ironia impagable sobre la naturalesa humana, metàfores sobre la situació social actual (per què va ser castigat? per les seves malifetes? no…), una reflexió final profunda sobre les càrregues que tots arrosseguem a la vida, mercès a la nostra negativa a deixar anar els privilegis que per una cosa o altra tenim…
Molt del text és en vers, a manera de romança de cec o auca, on fins i tot gosa introduir cançons, musicades per ell mateix amb una petita guitarra.
La sensació al sortir és que havíem assistit a un petit-gran espectacle teatral, dels que et reconcilien amb l’art de Talia (mai millor dit), i posen en evidència als qui no sabent fer-ho amb un bon text i una millor interpretació, es pensen que la parafernàlia cobrirà aquestes mancances.
L’Arnau, tot sol, amb humils elements i tot el seu talent, ens demostra que el teatre segueix sent gran amb només (només, dic jo!) una bona història i un bon actor/iu a l’escena.
Ah, trobo l’espectacle molt recomanable per a joves a partir del 12 anys, molt més que la seva anterior obra, 88 Infinits. Potser té alguna picardia d’ordre sexual, però… res comparable a les coses que els nostres infants i adolescents veuen a la televisió, les pel·lícules i -sobretot- als videojocs que tenen al seu abast.
Deixa un comentari