En temps d’omnipresent comunicació tecnològica, queda lloc per al correu postal? Un espectacle a l’entorn de les cartes i els paquets on es transforma la grisor quotidiana en un espai ple de tendresa a través del teatre gestual, els titelles i la música. Tres carteres ‘carregades de bústies, paquets i cartes’ revelaran infinitat d’històries d’amor, de viatges, de misteri, de desitjos i d’humor. Una experiència màgica i única en el món de la comunicació.
Edat recomanada: de 3 a 9 anys
Durada: 45 min
Vist el 13/04/2013 a La Mostra d’Igualada 2013
Espectacle sense paraules (excepte les que les veus en off enregistrades pronuncien, en comptats moments de l’espectacle), on 3 actrius donen vida a les esforçades treballadores del servei postal, que cada dia porta notícies entre persones estimades, separades per la distància. Al seu favor, i molt d’agrair, que les diferents històries tinguessin poc a veure unes amb les altres, cosa que s’agraeix, i conforma un espectacle variat i ric. També la banda sonora és de primera. No totes les històries, però, tenien el mateix poder d’atracció sobre el públic: a destacar, però, la història de la dona africana que deixa el fill al poblat per anar-se’n a netejar cases a una ciutat del primer món (o això vaig interpretar), carregada de poesia i nostàlgia, i la força de l’amor materno-filial. També el moment divertit de les cartes de tres infants, incorporats per tres làmpares (‘flexos’) fent de titelles, en off. I especialment la història de la vídua recordant al seu estimat company, darrera de l’espectacle, i que va deixar un regust extraordinari. En l’altre lloc de la balança, alguns moments no acabaven d’explicar cap història, i especialment la poc justificada participació d’infants en moments que tampoc aportava res.
En conjunt, un espectacle molt ben treballar plàsticament (boníssima la escenografia), i amb moments brillants i alguns que poden millorar-se, però un projecte molt valorable i que va causar bones sensacions al públic.
Vist el 24/02/2015 a FETEN 2015
Després de dos anys (mínim) de rodatge de l’espectacle, des de la Mostra d’Igualada 2013 on vaig escriure aquesta crítica, val a dir que l’espectacle, com era d’esperar, ha millorat i s’ha fet rodonet, rodonet.
Bàsicament, veiem una virtual oficina de correus, de les de sempre (què t’hi jugues a que molts infants no saben què és?) on tres esforçades carteres treballen dur per fer arribar cartes (sí, de paper) als seus destinataris. Cartes que en parlen d’històries profundament emotives, des de les pors i els desitjos d’uns infants, al dolor, i alhora l’amor d’una mare que per obligació és lluny del seu fillet, a la magistral sinopsi, a través de les cartes, d’una relació d’amor entre un home i una dona, rellegida per ella, quan ell, ja de ben grans, ha deixat aquest món. Una de directa al cor, impossible, al menys per a mi, de quedar-s’hi indiferent. Molt ben posada en peus, amb un teatre gestual, una estètica molt acurada i unes veus en off (únics textos de tot plegat) impecable. Una bona història, molt neta de coses sobreres i ben rodada, després d’aquests dos anys. Les meves felicitacions.
I si voleu una raó prosaica per programar-lo, reprenent el que deia al principi, com a mínim perquè els infants d’avui sàpiguen com es comunicava abans la gent, abans dels mòbils, abans del correu electrònic, abans fins i tot del telèfon, la gent també es comunicava en la distància, i ho feien a través de les cartes.
Deixa un comentari