Vist el 25/04/2014 a la XXV Mostra d’Igualda
Un dels espectacles que millors crítiques i comentaris ha rebut a la Mostra, segons hem copsat*. I això perquè, a banda de la impecable factura escènica (no tant per la parafernàlia escenogràfica, sinó pel talent dels intèrprets i la direcció), destaca la potència de la història, que en cap cas tracta als espectadors, petits o grans, com a menors d’edat.
Cosimo, un noi una mica rebel, s’enfada un dia amb la seva família perquè no vol menjar cargols. Decideix pujar-se a un arbre en senyal de protesta, però per algunes circumstàncies (com el caprici juvenil d’una nena anomenada Viola, de la qual Cosimo queda corprès) fan que aquesta situació s’allargui, fins a arribar a ser la seva forma de vida, el seu ‘lloc en el món’ com bé es diu al principi per part del narrador. Amb ell viurem un seguit d’aventures i coneixerem personatges singulars, com uns nens robafruites, un bandoler i un soldat poeta, i és clar, la mateixa Viola, a la qual Cosimo renuncia conscientment, per tal de preservar el seu somni, o més aviat, el seu camí vital.
Com irònicament vaig comentar amb el mateix director, Joan Arqué, podria anomenar-se ‘Joan Salvador Cosimo’ a aquesta peripècia del protagonista, en busca del seu lloc al món i d’ell mateix, com aquella gavina que a molts de nosaltres ens va inspirar en la nostra joventut. I si la història destaca en aquest espectacle, enfront d’altres als quals els falla precisament això, no és menys important la qualitat sorprenent dels seus intèrprets, tots ells actuant (si bé un d’ells de forma protagonista) sinó tocant impecablement un o varis instruments, en una barreja de música, narració, titelles, acrobàcies i teatre físic (caminar dalt dels ‘arbres’ no és senzill) que no és teatre musical, ja que gairebé no es canta, i que recorda més a un grup de joglars explicant una llarga faula amb tots els recursos de l’ofici.
Si alguna -petita- pega se li pot trobar a aquest esplèndid muntatge, és que les edats a les quals s’adreça no són els petits precisament, públic majoritari dels familiars, podent començar a ser gaudit a partir dels 8-9 anys, fins a adults ben bé, cosa que vaig suggerir al teatre que més avall us refereixo, per a la seva programació d’adults. I també, per filar prim, que l’excusa del menjar i la cuina que dóna el punt de partida a la història, podria perfectament ser qualsevol altra o no ser-hi, ja que l’important d’aquesta obra és la història en sí i lo ben explicada que està.
*De fet, al meu davant, un important teatre de Barcelona especialitzat en l’espectacle familiar, ja estava parlant amb ells al finalitzar la sessió per programar-los la temporada vinent.
Deixa un comentari