Vist el 28/02/2013 a FETEN 2013
Tots els diumenges la taula de la Benvinguda s’omple de mariners i pescadors que gaudeixen de les millors sardines del port. Una gran taula sense estovalles i amb olor de peix, on es permet escriure com si fos un gran llibre obert. De la mar a la taula, de la taula al mar… la vida passa en un cicle continu com el peix que es mossega la cua. Un espectacle dels cicles de la vida, de coses que s’acaben perquè tornin a començar de noves. Premi FETEN (Fira Europea de Teatre per a Nens) a l’espectacle revelació.
Durada: 55 min
Un grup desconegut per nosaltres fins ara, de dues intèrprets femenines, la una més especialitzada en la manipulació i veu dels titelles, i l’altra en tocar les músiques que van cantant, alternativament. La primera, Dora Cantero, provinent de Periferia Teatro de Múrcia, i l’altre, Mina Trapp, de Suïssa. És complicat valorar aquest espectacle, donada la no assistència, a les 22 hores, de públic infantil. Per a adults va resultar molt divertit, amb un aire de cabaret nocturn que explicava una història senzilla: la d’una dona, Bienvenida, que té una mena de taverna a un port, on dona de menjar singulars personatges propis de qualsevol indret mariner, que un dia, i fruit d’un enamorament tan ràpid a començar com a acabar, té un nen, Petre. Com creix i es desperta en ell el desig de marxar a veure món en un vaixell…
El que donava un aire adult era la forma irònica d’explicar segons quines realitats de la vida d’aquestes persones, i també determinades ironies, que el públic va premiar amb sonores riallades. Algunes d’elles en la línia absurda i profunda dels ja desapareguts Tip i Coll o els actuals Faemino i Cansado, per posar alguna referència.
A tall d’exemple, en un moment de desesperació de la protagonista, un amic li diu que ha d’arribar al fons (se suposa que de la seva pena) i no se li acudeix altra cosa que llançar-la a l’aigua i demanar-li que ‘arribi al fons’ del mar, on per cert, troba el consol a les seves penes, que estaven representades per un núvol de paelles i culleretes fent de pluja (imagineu!).
La posada en escena està ben resolta, i les possibles mancances interpretatives de totes dues artistes (no són massa expressives), al final juguen a favor d’imprimir un segell personalíssim a la companyia i l’espectacle. Amb la distribuïdora de la companyia, hem quedat que completarem aquesta crítica un cop vegi l’espectacle amb nens i nenes.
Deixa un comentari