David Anguera i Xuel Díaz, signen la idea, la dramatúrgia, la composició musical i la interpretació d’aquesta petita meravella teatral i musical, capaç de tenir atenta i participant a tota una platea del Romea.
Un músic (tot i que també surt en diversos moments a interpretar, i molt efectivament, cal destacar la seva vessant de multi-instrumentista, amb piano, guitarres, acordió…) i una actriu-cantant representen divertides i encisadores versions de tres contes prou coneguts pels més petits (i no tant): La rateta que escombrava l’escaleta, les set cabretes i el llop, i en Patufet, per aquest ordre. En la primera, de tant bé que ho fan (la Xuel canta molt i molt bé!) un té una certa sensació de perfecte instrument per a iniciar als més petits a l’òpera. Però aleshores arriba el torn als pretendents, que encarnaran diversos animals, alhora que diferents estils musicals, com el tango del gall. el blues del gos, la rumba del burro… fins que la rateta queda corpresa d’un astut gatet cantaire…
En la segona, ressaltar la diversió que representa que un llop ferotge vagi a fer classes de cant per -segons ell- cantar com la ‘Cabrallé’, per tal d’enganyar per fi les cabretes mentre la mare és fora de casa.
I per acabar, la perfecta teatralització (sempre amb música, és clar) del conte del Patufet, amb moments molt ben trobats, i que aconsegueix que tot el públic ajudi al protagonista barretinat a trobar una lletra adient a la coneguda tonada. Excusa també per a fer fer al públic una coreografia -amb regust Manga- que posa punt i final l’espectacle, del qual, sense mentir, se’n pot dir rotundament que el públic acomiada dempeus, i entre grans aplaudiments.
I que no se m’oblidi ressaltar la naturalitat amb què en diversos moments passem d’uns textos molt tradicionals a la més absoluta modernitat sense que grinyolin: una rateta que no vol casar-se, sinó fer un “te” amb els seus pretendents (molt d’acord amb les actuals webs d’amistat), o animals que dubten entre veure els amics o jugar a la wii, posem per cas, o finalment el comerciant que es queixa que els grans centres comercials estan a punt d’arruïnar-lo, fent-nos adonar que parlem a uns espectadors d’avui.
Potser cabria dir que els arguments de contes tan coneguts poden atraure nens des d’edats molt petites, però que la qualitat musical i les petites aclucades d’ull dels textos i les cançons són més entenibles a partir del 5-6 anys. Per tant, aquest és, sota el meu entendre, el públic a qui més s’ha de convidar a venir.
Deixa un comentari