Crítiques: L’ultima notte del Capitano, de Felipe Cabezas

L’ultima notte del Capitano

un espectacle de Felipe Cabezas

vist a la Sala Fènix, el 25 de febrer de 2016 a la Sala Fènix de Barcelona

SINOPSI
Francesco Andreini ha arribat al final dels seus dies. Una carta al seu antic mecenes, el duc de Màntua, aviva sobtadament els records de fama i glòria d’aquest gran commediante dell’arte que es veu immers en un moment de desesperació, víctima d’un oblit injust. Andreini evoca el temps en què la seva reconeguda companyia I Gelosi triomfava, i rendeix tribut a la seva estimada companya i esposa, Isabella dei Canali Andreini, eterna innamorata de la Commedia dell’Arte de l’Europa del segle XVII.

L’obra transita, amb delicadesa, entre la comèdia i tragèdia, entre la poesia i la crua realitat. Una proposta intimista i alhora oberta al gran públic, que ens trasllada a l’imaginari íntim i personal d’un creador. Al teatre autèntic. Una experiència que serveix com a testimoni de l’afany de l’ésser humà per romandre en la memòria dels seus semblants.

FITXA ARTÍSTICA
Un espectacle de i amb Felipe Cabezas.
Autoria, dramatúrgia i interpretació de Felipe Cabezas.
Escenografia i vestuari d’Isabella Pintani.
Co-direcció actoral de Javier Villena.
Direcció de Felipe Cabezas.

Espectacle basat en la vida i obra de Francesco Andreini, actor teatral, fill de militars i amb una joventut accidentada, que entrà a la companyia ‘I Gelosi’ de Commedia dell’Arte incorporant el personatge del Capitano, militar com ell, fins a assumir-ne la direcció. Des d’aquest moment, en les darreries del segle XVI fins que es retirà, el 1604, a causa de la mort de la seva dona Isabella, la companyia va ser molt coneguda i requerida per la noblesa de diverses corts entre Itàlia i Polònia, passant per França, Alemanya i Anglaterra. Va escriure durant els anys de gira el llibre ‘Le Bravure di Capitano Spavento’, que finalment s’edità entre el 1607 i 1614. Tingué una gran influència en tot aquell segle i el següent, en l’art teatral europeu, sent força imitat i plagiat, segons es miri.

Felipe Cabezas, actor i director xilè establert a Barcelona (juntament amb Isabella Pintani, condueix des de fa uns anys la Sala Fènix del carrer Riereta), va muntar aquesta peça autobiogràfica d’Andreini amb els elements de la seva formació en la mateixa Commedia dell’Arte, la màscara i el teatre orgànic de Lecoq. Amb ella va inaugurar-se la Fènix, i ha fet temporada diversos cops des d’aleshores, fent gira i estant, per exemple, també al Maldà barceloní.

El mateix Andreini, incorporat per Cabezas, ens explica de vell la seva vida i carrera, on la Isabella té un paper central i hegemònic, per la seva bellesa, personalitat i en ser també companya a la companyia artística i en la vida. Un monòleg que transita per la malenconia d’allò que va ser i es va perdre -els anys d’amor i èxits teatrals-, la comèdia del personatge del Capitano, les anècdotes dels comediants sempre de gira, i el terrible drama que posà fin a la seva carrera: la mort d’Isabella en el part del seu primer fill.

Una sòlida interpretació, en la quals cal destacar poderosament els moments en què Cabezas incorpora al Capitano darrera la seva màscara, de forma brillant i energètica, o el diàleg entre les màscares, amb un ritme endimoniat que contrasta amb els moments en què incorpora el vell, abandonat, pobre i demanant una ajuda al vell conegut noble.

El contrast és tan gran i aconseguit, especialment quan passem del Capitano a Andreini, que potser baixa un pèl massa, sent com s’ha triat un tempo pausat, baixant força el volum de la veu, i deixant uns espais i silencis potser massa llargs (tot i que mai excessius), fent-nos enyorar la diversió del personatge, enfront la realitat de la persona.

Amb tot, un espectacle força memorable, molt recomanable per a tots els públics a partir dels 12-14 anys, i molt especialment per als interessats i/o fans de la Commedia dell’Arte, que esperem que faci temporada en algun moment, però que anualment tindrà, com a mínim, el seu espai en el dia mundial d’aquesta forma teatral tan popular a l’Europa del Renaixement, que allargà la seva estela fins al segle XIX… i els nostres dies.