Assajar és de covards – Tantarantana Teatre (Barcelona)

Frikisme improvisat, i un tant refrescant…

Anem a dir-ho des d’un principi, ‘Assajar és de covards’ no és un espectacle en sí, o al menys com entenem un espectacle. És una experiència que té a veure amb el teatre i la música, però també amb les ganes de diversió i de traspassar certs límits que les convencions ens imposen. I sobretot és una proposta diferent… no només a d’altres propostes de la cartellera, sinó a sí mateixa, cada cop que es fa. Per tant, més que una crítica, demana una crònica, del que vaig veure aquest dilluns al Tantarantana, irrepetible per definició.

Per tant, més que una crítica, demana una crònica, del que vaig veure aquest dilluns al Tantarantana, irrepetible per definició.

Tot comença a una porta inusual del Tantarantana (sí, en hi ha més d’una), on dos dels seus oficiants apleguen els assistents qui hi ha al carrer de les flors, i ens expliquen com anirà la cosa, com a mínim com entrarem fins al lloc (misteri!) on tindrà lloc la cosa. Primera dada important: volen saber qui és nou, i qui repeteix. Per tant, emparentat amb les impros que fa anys triomfen a la ciutat comtal (us vaig donant algunes referències comparatives, perquè us en feu una idea més aproximada), que poden tenir un públic repetidor, ja que cada dia és un invent nou, o aquesta és la idea.

Passem per les entranyes de l’edifici on habita el Tantarantana, fins arribar a la sala on se’ns distribueix amb la màxima comoditat possible, dins de les circumstàncies volgudament precàries, i les dues mestres de cerimònies, Pili i Mili, ens expliquen en què consistirà i en quin ordre es desenvoluparà aquest vespre. Un no deixa de recordar coses com la ‘Tempestat’ de La Cubana per les dependències del Romea…

Crida l’atenció la promesa repetida, en diversos moments, de que avui acabarem a una hora que ens permetrà agafar el metro. Déu meu, si són poc més de les 9! Això vol dir que aquest happening hi ha cops que s’acaba més tard de les 12?? 😛

Bé, resumint, la sessió constarà de dues lectures dramatitzades, escrites i dirigides per diferents voluntaris, interpretades per vàries actrius (vinga actors catalans, que falten nois) sempre amb aquest aire divertit, transgressor i espiritualment jove. Comencen amb la primera. I per a fer-ho més variat, per a la segona hem de girar-nos tots els espectadors, incloses cadires i coixins (ja ho deia, precari, però vaja, forma part de l’encant) doncs el segon text es llegirà/representarà just al cantó contrari de la sala.

Per cert, se m’ha oblidat dir que quan reculls la teva entrada, amb ella va un tiquet per a obtenir una cervesa: Moritz, que sembla que ara esponsoritza qualsevol cosa que faci olor a modern a la ciutat. Per cert, és d’agrair que hi hagi l’alternativa d’una aigua mineral pels no cervesers. I m’ha vingut al cap tot això, perquè després de la segona lectura, tenim un descans, on seguir consumint, si ens ha vingut més sed. Descans… per a tothom? Noooo, dons en aquest recés els més valents d’entre el públic s’apunten a una llista, com a voluntaris per a sortir d’intèrprets a la segona part. I aquesta segona part és que els apuntats es divideixen en dos grups, cadascú capitanejat pel director dels textos ja vistos, amb la promesa de què serà una apretada més de cargol, improvisada per descomptat.

I per donar temps, el grup musical que amenitzava l’entrada a la sala al principi -també se m’havia oblidat!-, ens ofereix un breu concert, de 4-5 temes… propis o no. En aquesta ocasió, una formació francòfona de tres músics anomenada ‘Chabrot’, un mot, la pronúncia del qual és motiu també de controvèrsia de la Pili i la Mili, que s’ha de dir que ho tenen molt per la mà.

Finalment, les dues improvisacions amateurs, on valents (pocs) i valentes (moltes més), ens fan passar una bona estona. I acomplint la promesa del principi, sortim amb prou temps per agafar el metro.

De la sessió d’avui (i només d’avui), destacar en l’apartat de més divertit la segona de les improvisacions dels valents i valentes del públic, molt refrescant. En els ‘necessitat millorar’, per a mi el grup musical, però sobretot el ritme de tot l’acte, especialment des del final de la segona lectura de la primera part fins a la primera lectura-impro del públic.

Parlant amb les conductores, Pili i Mili, Raquel i Rocío, la constatació de que avui ha vingut més gent que mai, ja que acostumen a no haver més de 30 persones per funció, avui superades amb escreix.

També em comenten que els grups d’institut que han vingut algun cop s’ho han passat més que bé. No m’estranya, la concepció de l’invent és per a joves, sobretot d’esperit. I la realitat diu que hi assisteixen molts ‘teatrer@s’, lògicament, al ser en dilluns, i al ser també un espai en què malgrat del salt al buid, sempre es poden alimentar d’idees boges, que com tothom sap són les millors. A més, molts d’ells acaben apuntant-se a escriure, dirigir o interpretar alguna de les lectodramas, reforçant el caràcter obert i l’a veure què passa fundacional.

Per arrodonir els referents, em va recordar vivament les ‘performances’ tan habituals als 80, potser contaminades de l’emergència de grups com la Fura dels Baus o l’esperit de la movida que ens arribava del Madrid de Tierno o les pel·lícules del primer Almodóvar. El que ja tingueu una edat m’entendreu. I si la tens, si us plau vesteix-te de com eres aquells anys si vols anar un dilluns de cada mes al Tantarantana.