Exacte, el món com no és – La Seca Espai Brossa (Barcelona)

Del 5 al 21 de febrer de 2016

Per a públic adult

Ella. La pianista. Un viatge en el temps. Una màquina d’escriure imaginària. Un metrònom. La carta. El forat. I uns versos flotador:

“Una idea que em salva l’ara,
que m’ajuda a surar en el fang on m’he ficat,
és pensar que la piltrafa que sóc ara,
em salvarà més endavant.”

Ella, la protagonista, s’ha proposat fer un viatge en el temps. Creu que ho aconseguirà escrivint una car­ta pel seu jo futur. Aspira a obrir la carta en el futur per viatjar en el temps. Per viatjar al passat. Al passat del futur, que és el present d’ara. Per què ara? Perquè s’ha fomut una patacada còsmica.

Entrar en crisi és dur, i sortir-ne és un xut d’eufòria. Però hi ha un camí que va des del tocar fons més fastigós, fins el remuntar més alliberador. No és automàtic, ni màgic, ni passa perquè sí. És un procés del que caldria aprendre. Però sovint passa que el que copsem, intuïm, desxifrem en aquest moment de lucidesa, ens sembla tan evident que no ens hi cap al cap que se’ns oblidarà. Però se’ns oblida. Així que aquest monòleg neix de la necessitat de no oblidar. Perquè potser si recordem, n’aprendrem per la propera patacada.

La carta és un pretext, el ca­talitzador del viatge que fem des de la devastació d’una crisi, fins a la reconstrucció de nosaltres mateixos. Perquè la reconstrucció arriba, sempre arriba!

I si Exacte, el món com no és, no és un monòleg a seques, sinó un monòleg musicat (que no musical), és perquè la música hi juga un paper essencial. El juga des de la musicalitat del text, però també, i sobretot, des de la banda sonora en directe. El piano, la pianista, vocalista i percussionista, i tots els altres elements sonors, són els secundaris de luxe. Inte­ractuen amb la protagonista en un monòleg gens mono. Perquè allà on no arriben les paraules arriba la música. Allà on les paraules no ens agraden, ens agrada la música.

poema sense vers de la crisi adulta

Un monòleg protagonitzar per la Gemma Martínez (tot s’ha de dir, acompanyada magníficament amb el piano i la veu de la Paula Sendim) i escrit i dirigit per la Lara Sendim. Es defineix com a ‘monòleg musicat, que no musical’ en la seva presentació.

Bàsicament, al que assistim tots els presents és a una introspecció d’una dona (probablement de més edat que la que aparenta l’actriu, que d’altra banda ho fa esplèndidament) que està en crisi. Una crisi que la fa autoflagelar-se sense concessions, culpar-se ella mateixa, culpar els altres (especialment l’altre, tot i que en un moment puntual), esmicolar la realitat, que no és altra cosa que el que tots i totes tenim a dins, per a intentar recomposar-se de nou, al final, havent baixat als inferns del desconsol i veure la paret insuperable que barra el pas entre un mateix i el seu futur. I ho fa d’una forma tan analítica, exposant cada argument i el seu contrari, com no sabent què quedar-se, que ratlla el retrat que Woody Allen sovint feia, fa anys, de les neurosis dels urbanites novaiorquesos, d’un cert nivell social i cultural, allunyats de les exigències de la realitat ‘real’, si se’m permet la redundància.

La vida és un camí, que molts de cops consisteix en pujar muntanyes i baixar per valls, i en aquestes darreres un/a no pot veure ni tenir present la perspectiva de quan mires des de l’alçada. I en el text, la protagonista es troba clarament en una vall profunda i fosca: sota l’excusa inicial d’un exercici terapèutic d’escriure’s una carta a sí mateixa, per a llegir-la en un futur indeterminat (Serrat ho reflectia poèticament en ‘aquellas pequeñas cosas‘, si bé les que apareixen fortuïtament), es desencadena un judici sobre què pot tenir sentit a la vida en aquell moment.

Pel que fa a la direcció, dir que un text tan profund i dens s’ha dotat d’una varietat de recursos -el piano i la música, a voltes cantada, córrer, nedar, escriure i estripar un paper, per llançar-lo després a un cubell, i un llarg etcètera-, que lluny de ser un artifici per a no veure a una actriu asseguda durant una hora i mantenir l’atenció, aconsegueixen facilitar-nos la digestió de la catarsi monumental a la qual estem assistint, i que en sí mateixa ens lliga a la cadira. Uns més, uns altres menys, tots tenim una part d’aquesta dona a dins, tots recordem aquestes descarnades reflexions, les emocions desbocades, caure’ns a nosaltres mateixos del pedestal…

No sé si calia, però és d’agrair que finalment, en el fons del pou, aquesta dona relativitzi el judici que sobre ella i els seus actes fan els altres, i en conseqüència ella mateixa.

Com fa molts anys em va preguntar un bon amic sortint de veure ‘Mi cena con André‘ (sobra dir que us la recomano), ‘És possible evolucionar i madurar sense patir?’. Probablement aquesta mateixa pregunta ens farem al sortir. I moltes d’altres.

I per acabar, després de parlar breument amb la directora i autora, atesa la terrible complexitat interior que vol retratar l’espectacle, encara hi ha coses que molt probablement s’ajustaran en un muntatge que roman viu, afortunadament.

PD. Hem de seguir recordant als espectadors, abans de començar, que cal desconnectar, o com a mínim deixar en silenci, els nostres mòbils. Una part d’una delicada representació teatral pot malmetre’s per un sol espectador que se n’oblidi.