Fuenteovejuna (breve tratado sobre las ovejas domésticas) – La Seca Espai Brossa (Barcelona)

matem al tirà, però enfotent-nos-en…

Molt bé s’ho van passar els espectadors d’aquesta curiosa versió del clàssic de Lope de Vega (Félix… y Carpio, segons aclareix un dels actors).

En poc més d’una hora, assistim a un treball teatral de gran exigència física, que envaeix la platea, li dóna la volta, la creua, seu al seu costat, li xiuxiueja, crida i ofereix alguns dels retalls de text més coneguts i significatius d’aquesta peça, que ha quedat com un símbol del dret que tenen els ‘de baix’ de sublevar-se quan els qui exerceixen el poder són especialment dèspotes i abusen sense miraments, creuant les línies vermelles (les que cadascú consideri infranquejables, està clar) fins a fer insuportable la situació a la gent. Una versió hispànica del nostrat ‘visca la terra, i mori el mal govern’.

La proposta comença pel final, per alguns moments solts del judici i declaració dels vilatans, i després ens porta a l’origen de la tragèdia: l’arribada del nou ‘comendador’, i un sintètic memorial de greuges contra, sobretot, les dones de Fuenteovejuna, que de pas, aprenem que està formada per 14 petites entitats locals. I no compta amb més ajuda escenogràfica que una taula ‘de centre’, uns tamborets, alguna escala, uns cables suspesos on de vegades pengen en moviment algunes pancartes, bosses de crispetes, una llauna de refresc… I alguna cosa més, però ja us feu la idea.

Es barregen aquí moments intensos, fidels al text original, diversos narradors per explicar allò que passa entre diàleg i diàleg, i sobretot, molts gags d’humor, que va entre blanc i negre, recorrent tota l’escala de colors, doncs no sembla haver-hi cap mena de pudor en dir les ‘parides’ que imagino que van sortir en els assaigs, fins a fixar-se en aquest estrany, jove, energètic, desenfadat, iconoclasta i refrescant exercici teatral, i potser no tant, versió d’un clàssic immortal.

Perquè la mateixa virtut que fa que el públic esclati en riures i aplaudiments, pot ser a segons quins ulls un defecte, com a mínim per titular-se amb un nom que ens remet inequívocament a l’obra del segle d’or. Per sort, això sí, els textos i les situacions originals es diuen i actuen molt bé, fins i tot més que bé en fer-nos arribar la idea de la injustícia i la venjança justa, barrejada amb les dèries de cada actor, com ara algú que es passa l’estona dient que vol cantar tal cançó… Dualitat, doncs, d’un treball força meritori amb un esqueixament, per a mi excessiu, del sentit últim de l’obra amb constants referències modernes (twitter al capdamunt) que en força ocasions només afegeixen ironia, entenc que per seguir donant un aire divertit i fresc, però que dubtosament contribueixen a enriquir, actualitzar o potenciar el missatge original.

Tots els intèrprets estan bé, cinc actors i dues actrius (el repartiment està duplicat i es van tornant en les diferents funcions), però jo destacaria a aquestes dues darreres, per raons antagòniques: l’Andrea Madrid, amb una bis còmica extraordinària, i la Ilona Muñoz, a la qual segueixo des de fa un temps, molt madura en aquest muntatge i dient les paraules de Lope, especialment quan concita a la venjança pels ultratges rebuts, d’una forma que fa estremir un auditori que segons abans reia d’una de les moltes gràcies que té aquesta versió.

El fet de saber que va triomfar al ‘off’ del Festival d’Almagro, en una actuació a una plaça, em confirma dues impressions que tenia en veure-la: que per gaudir-la s’ha de conèixer prèviament el text original, i que probablement és un ‘producte’ molt més adient per a exteriors.

En definitiva, però, una proposta jove, irreverent, en el fons molt coneixedora del nucli d’allò que està versionant, i que amb el públic funciona més que bé.