Vist el divendres, 29 d’abril de 2016 al Teatre Tantarantana de Barcelona.
17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme
Cia. Casa Real
SINOPSI
Atacs de pànic al transport públic? Pensament recurrent sobre la pròpia mort? Plors incontrolats al bany en hores de feina? Sobtat interès per l’alimentació biològica i les teràpies naturals? Avui aprendrem disset maneres d’acabar amb el capitalisme: fàcils, divertides i algunes fins i tot relativament viables per posar en pràctica durant el proper Congrés del Fons Monetari Internacional.
17 Simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme es podrà veure del 27 d’abril al 22 de maig i forma part d’El Cicló, Cicle de Companyies Independents de Barcelona.
Espectacle en català | Durada 65′
FITXA ARTÍSTICA
Dramatúrgia:
Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez
Direcció:
Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos
Intèrprets:
Rocío Manzano, Sara Sansuan, Anna Tamayo i Laura Vila Kremer
amb la col·laboració especial d’Oriol Guinart
Veus:
Sara Loscos i Lola Sans
Dobladors:
Montse Barcón, Xavi Bundó, Òscar Dalmau, Alba Forés, Oriol Guinart, Jordi Graupera, Lídia Heredia i Mònica Roca.
Falca:
Montse Llussà
Escenografia i il·luminació:
Alberto Merino i Gerard Orobitg
Audiovisuals:
Ramón Frías (Lapso Films)
Vestuari:
Cinta Moreno
Himne:
Modesto Lai i Gritney Spiars
Construcció d’escenografia:
Nacho Ullua
Assessoria de moviment:
Marta Filella
Fotografia:
Jara Diotima i Quim Garcia Turon
Vídeos promocionals:
Adrian Erre i Gerardo del Castillo
Amb la col·laboració de:
Pitagora Bcn, Norma Vilà, Gerardo Tamayo, L’Espiga
Amb el Suport de la Generalitat de Catalunya-Icec
i l’Ajuntament de Barcelona-Icub
La Cia. Casa Real, la mateixa que un dilluns al mes ens ofereix ‘Assajar és de covards‘ al mateix Tantarantana, ha preparat una obra ‘tancada’, és a dir una dramatúrgia on 4 actrius reprodueixen diverses escenes on ens trobem amb les contradiccions del nostre sistema, això sí, sense renunciar a la ironia i a la diversió, marca de la casa (en aquest cas, real) però que no fa altra cosa que permetre una crítica més punyent, que al final entre riure i riure et planta al davant escenes dramàtiques que a tots ens sonen.
En moltes de les escenes i personatges plantejats, la crítica no s’orienta tant al capitalisme com a concepte abstracte, sinó al dia a dia, i aquest no pot ser altre, com en la majoria dels casos, que els nostres llocs de treball. Ara bé, molts d’ells estan relacionats amb grans empreses, bancs, i sobretot amb una estrafolària reunió de l’FMI, on passem de veure la desesperació d’una hostessa assetjada pels poderosos assistents, que rep el consol carinyós d’una companya i la química, a una traductora/intèrpret, que prenent el toro per les banyes, decideix fer la seva pròpia i efectiva aportació a la revolució ‘simpàtica’ que els personatges de l’obra emprenen.
Precisament aquestes dues escenes, mereixen una qualificació molt alta, pel seu dramatisme i sòlida construcció. Però tot el conjunt està tenyit d’aquest salt entre la caricaturització ridiculitzant i la trobada amb la dura realitat dels peons de l’invent. De fet, cap escena és sobrera, des de les persones perdudes que busquen refugi en les noves tècniques vingudes de l’orient (o com n’és de fàcil convertir una reminiscència del hipisme en un producte acabat i empaquetat pel consum massiu) fins a la consumidora que confessa comprar molt disgustada en una cadena de botigues, però obligada perquè els dissenys i els preus són incomparables.
Tot amanit amb uns audiovisuals amb una càrrega crítica de famoses (en la seva majoria) totalment estúpides (menys mal que és una obra de 4 actrius, si no, potser els caurien pals pel tòpic de la noia, especialment si és rossa, tonteta), de tan ‘cuquis’ i ‘guais’ que volen ser.
I el final, certament agosarat, tot i que a aquestes alçades ja res pot escandalitzar un públic madur, encara que jove, que segueix de fa temps la companyia, i a qui parlen amb el seu llenguatge. No deixava de pensar en el final de la novel·la ‘El Perfume’.
En la funció a la qual vaig assistir, posteriorment es va fer un col·loqui amb la major part dels components que figuren a la fitxa artística, i que ens varen explicar diversos secrets de la peça, en què es van inspirar, com va ser el procés… per constatar que, en general, una creació d’aquesta mena ningú no sap, quan comença, com acabarà sent. Per sort.
Recomanable, com en el cas de l’obra que fan els dilluns (1 al mes) al Tantarantana, per a esperits joves i/o que conservin una mica, ni que sigui, d’insatisfacció pel món en què vivim, però que necessitin l’humor per a sobreviu-re-hi.
Deixa un comentari