Vist el diumenge, 1 de maig de 2016 al Teatre Maldà de Barcelona.
Vremya Musei
Cia. Voltäla
SINOPSI
VREMYA MUSEI La Comèdia més russa. 60min. Sense text. A la capital d’un gran estat hi ha un museu que sobreviu al seu imminent tancament amb la promesa de l’arribada d’una gran peça d’art. A causa del valor incalculable d’aquest objecte se li ha assignat al museu una sala especial, com també dos guàrdies encarregats exclusivament de la seva vigilància. Sembla, però, que algun imprevist no ha permès que l’obra d’art arribés a la data prevista i els vigilants esperen cada dia expectants l’arribada de la peça per començar la seva feina.
FITXA ARTÍSTICA
Intèrprets: Jordi Font i Toni Guillemat
Espai, vestuari i il·luminació: Alba Macfarlane i Helena Torres
Creació col·lectiva: Cia. Voltäla
Assessorament de direcció: Joan Cusó i Carlos Gallardo
Composició música original: Miquel G. Font
Disseny de so: Víctor Fernández i Nicolas Hermansen
Disseny gràfic: Pau Masaló i Helena Torres
Tècnic de la companyia: Mario Andrés
Agraïments: Dave Macfarlane, Sígrid Pérez-Obiol, Júlia Rodón, Nina Solà, Centre Cívic El Sortidor, Nau Ivanow i Fundació Suñol.
Durada aproximada, 60 minuts.
Sorprèn descobrir al final d’aquest espectacle, que els components i la companyia són plenament catalans. Si vas a veure-ho sense saber-ho, en tot moment tens la sensació que es tracta d’una companyia russa que ha vingut a mostrar-nos el seu treball, i perquè?
Perquè el seu retrat de la realitat del post-sovietisme rus (tot i que podem creure que es tracta d’un record de com eren les coses abans dels 90), sembla fet des de dins, des de persones que el coneixen i el viuen dia a dia. I perquè tot i que es tracta en teoria d’un espectacle de pantomima (en realitat, plenament a la tècnica del clown), sense text, en realitat no ho és: és cert que quan els dos actors parlen, majoritàriament ho fan amb interjeccions, tons i expressions abstractes, comuns a tots els idiomes. Però també és veritat que se’n diuen, de paraules, i tot sona molt (molt) a rus. I de fet en hi ha, de paraules clarament russes, tant en el que parlem ells com els textos en off del capitost que constantment els truca per donar-los ordres.
Llegint la sinopsi, un s’adona com de difícil és explicar una història (o determinats detalls) sense un text convencional. A canvi, l’expressivitat dels actors ens fan ‘viure’ aquest dia que passen a la feina que tenen al museu.
Perquè la percepció és aquesta: un dia de la vida dels vigilants del museu. Un museu on aquests dos pobres diables viuen i dormen. De cop, aquesta tranquil·litat es veu trencada per la trucada del que imaginem buròcrata en cap, anunciant un esdeveniment que desencadena un seguit de preparatius, que tots dos executen amb una divertida, metòdica -i també patètica- parsimònia. Però el dia va passant, com els helicòpters, als quals saluden com infants petits, i les petites bromes que es fan per fer passar el temps, o les visites escolars a les quals s’han d’enfrontar amb coratge. Al final, la jornada s’acaba i tot seguint els seus rituals, finalment s’adormen… i la sensació és: i demà, el mateix!
Cal dir que la interpretació és molt correcte, i hi ha moments divertits i molt ben executats, per part de tots dos actors. Potser el però seria que tampoc acabo de veure una aportació o innovació rellevant a les tècniques emprades, tant de gest com de veu, ni un pols ferm en el ritme, més aviat pausat en la major part del muntatge.
Ara bé, és un espectacle que ens explica una història, interpretat correctament, amb moments divertits, i que pot ser una bona manera d’entrar en aquest estil teatral pels joves espectadors, sense cap mena de dubte. Diria que a partir de 8-9 anys, sense problemes.
Deixa un comentari