Aterra a l’Espai Lliure després del GREC 2016 una comèdia musical amb el rigor i l’humor d’Alfonso de Vilallonga.
En la vida –i en l’amor– cada encert ve d’un error?
Per què quan el nostre protagonista s’asseu al piano, no pot tocar una peça sencera, per fàcil i coneguda que sigui, sense tocar almenys una nota errònia?
És una qüestió purament de poca traça?
Potser de pobresa tècnica?
O potser té una intencionalitat conscient, i per tant subversiva?
Es donen paral·lelismes entre els errors que comet al piano i els que comet en la seva vida amorosa i professional?
Per què, tant en l’amor com en la vida, sovint també ha tocat la nota del costat?
Per què sempre ha obert la porta equivocada?
És més valuosa la nota falsa que la correcta?
És ell mateix, doncs, producte d’un error?
Què hi ha realment darrera dels nostres errors?
Durant les seves dissertacions musicals i poètiques, se li apareixen diversos personatges peculiars de la seva vida passada i present, des del seu il·lustre avantpassat, el Baró de Maldà (l’original), fins a la dona de fer feines o la seva psicòloga, que li donaran pistes sobre l’enigma que el persegueix.
A la vida, tocar la nota del costat és triar la parella equivocada, decidir just el contrari d’allò que hauríem de decidir, obrir la porta prohibida, incidir en l’error, investigar a partir d’aquí i, finalment, construir una cosa nova i sorprenent tot respectant la forma original, però variant-ne el contingut.
Hi ha tendresa al voltant de l’error, de la poca traça, de la imperfecció.
Així doncs, metafòricament i filosòficament, aquest espectacle està construït a partir de la nota del costat.
Alfonso de Vilallonga
intèrprets Antoni Comas / Mónica López / Elsa Rovayo ‘La Shica’ / Alfonso de Vilallonga
piano i acordió Gregori Ferrer / percussió, guitarra i violí Carlos Montfort
escenografia i atrezzo Xavier Erra / vestuari Montse Amenós / caracterització Núria Llunell / il·luminació Joaquín Guirado / so Roc Mateu / música original Alfonso de Vilallonga / moviment Elsa Rovayo ‘La Shica’
producció executiva, ajudanta de direcció i regidora Ariadna Castedo / ajudanta de vestuari Carlota Ricart / vídeo i fotografies Birte Soleada / premsa i comunicació Maldà State Mercedes Soler-Lluró
coproducció Teatre Lliure, GREC 2016 Festival de Barcelona i Maldà State Produccions
amb la col·laboració de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
espectacle musical en català, castellà, anglès i francès
durada aproximada 1h. 20′ sense pausa
Alfonso Vilallonga, Baró de Maldà (sí, ell mateix ens ho explica a l’espectacle) ens proposa, juntament amb 3 actors-cantants i 2 músics, un Cabaret diferent, fortament teatralitzat, amb una interpretació musical impecable i uns números que ultrapassen la burla, per posar-nos davant d’un mirall on el món perd tota solemnitat.
Encadena sense lògica aparent músiques, balls, moments interpretatius descarats o directament pujats de to, lletres d’alt voltatge i autoparòdies, com quan coneixem al primer Baró de Maldà. Tot respira un aire irreverent, decadent com la noblesa mateixa i les històries que ens explica, moltes d’elles d’un erotismoe pujat i el culte a la sensualitat femenina, i encara es permet el luxe de ficar-se en jardins polítics, donant-nos pinzellades de com veu aquesta Catalunya nostra -i seva- en un moment d’esclat patriòtic. I no falten teràpies i terapeutes és clar, cantants d’opera frustrats… tampoc la chanson française, bagatge d’una intel·lectualitat que buscava al nord el que aquí faltava en el seu moment. I al capdavall, també ells són els inventors del cabaret!
Ara, per brillant, la cançó ‘Camino del sur’… si veieu l’espectacle ja sabreu per què!
Si alguna cosa em va grinyolar va ser la cançó inintel·ligible (tot i poder-ne endevinar la picardia) del principi, pel baix volum, interpretat per una esplèndida, per la resta, Elsa Rovayo, que afegeix la força de les seves arrels en un moment flamenc impagable. Però és injust destacar-la a ella, entre tots els intèrprets, que estan força bé. I no vull deixar-me els duets d’Alfonso i Antoni Comas, emocionants.
A mi em va semblar un espectacle particularment brillant, mesurat en els seus ritmes, meravellosament irreverent, fins que es posa, al meu entendre, un pèl transcendent, al final. Però és la marca de fàbrica d’aquest creador irrepetible, que un associa, sense poder-ho evitar, als Dalí, Albert Pla, Pau Riba i tants altres ‘genis extravagants’ que també fan gran la nostra cultura. Busqueu informació sobre ell a Internet, si no el coneixíeu. Val la perna.
