El Lliure dels nens
Esplèndid text de Marc Rosich, que també signa la direcció d’aquest musical per a tots els públics (mai millor dit) i també les lletres de les seves cançons.
Partint d’un camió-fast food que sovinteja en determinades societats, plantat al bellmig d’un districte financer qualsevol (res no és casual, però, en aquesta història) ens defineix uns personatges humans, caracteritzats per l’ambició i l’obediència, fins que coneixem -ves a saber en quina selva africana- el regne dels animals, que es troba en ple ‘procés’ per a triar un rei, que resulta ser el lleó, i que nomena de seguida els consellers, no sense abans prometre que farà dieta vegetariana, perquè el càrrec li ho exigeix. En quedar fora del cercle de poder, l’astuta i maliciosa guineu manipularà un herbívor (la cosa va de confrontació entre ells i els carnívors, també) perquè conspiri per arribar a ser ell el rei. Ambició i manipulació solen anar de la mà, i aconseguiran que s’enviï al lleopard a negociar una bona ‘conllevancia‘ (cap equivalent en català no té la força ni el matis adients) amb els humans. Aquest moment ens revela moltes similituds entre els poderosos d’un i altre regne… No falten tampoc intrigues amoroses amb què mirar de neutralitzar els caps de l’estat… vaja, un tractat ‘maquiavèl·lic’ abans que no nasqués el propi Maquiavel.
Destacar la proposta escenogràfica, molt coherent amb la pràctica del teatre familiar dels elements convertibles, que plegant-se i desplegant-se ens transporten a un altre indret. No en va el Marc Rosich ha estat des de sempre vinculat a aquest sector aportant, com en aquesta ocasió, el bagatge acumulat en la seva experiència en el d’adults. I la capacitat de congregar un elenc esplèndid. Tots estan molt bé, interpreten brillantment amb el cos i les veus, canten, i alguns fins i tot ballen (la coreografia la signa Roberto G. Alonso, de forma molt intel·ligent), com ara en un sorprenent i metafòric combat de dos ballarins de claqué.
Però sobretot és un gran ‘divertimento’ que homenatja l’aniversari Llull de la millor manera possible, fent arribar el seu missatge de forma intel·ligible pels infants (això sí, mínim 7-8 anys, fins i tot penso que més) amb uns nivells de lectura que podrien fer que la mateixa obra, afegint-hi una miqueta de sal i pebre, convertís en un fenomenal èxit per a adults, un cabaret sobre les ambicions i lluites humanes. I un dels millors que es pogués veure.
Destacar la composició musical i la virtuosa interpretació al piano de la Clara Peya, en directe i arraconada dins el restaurant ambulant, tot i que impossible de no apreciar. I encara que tots els altres estan, com he dit, esplèndids, destaca l’agudesa i la gràcia de la Laura Aubert en cadascuna de les seves intervencions.
I destacar també que no és habitual que una prèvia, el dia abans de l’estrena, estigui tan madura a tots els nivells. És teatre familiar, sí, però si no teniu algun nen o nena a mà tampoc no passa res. Anar amb infants és opcional. Us ho passareu molt i molt bé.
