Vist al Casal d’Olesa de Montserrat, el 22 d’octubre de 2016, dins de la Mostra Butaka Jove
Entre tot el fascinant catàleg de criatures humanes, el pallasso és potser l’únic que no coneix el desànim. Mireu amb quin posat seriós i quina admirable perseverança es dedica intensament a buscar solucions quan sorgeixen problemes. Mireu com produeixen solucions brillants les seves neurones. El problema es que cada solució dona lloc a un problema rigurosament nou pel qual caldrà novament buscar solucions que a la vegada provocaran noves dificultats. La vida del pallasso és dura, sí. Sort que sovint intervé l’atzar, amb el seu repertori de feliços accidents, i el pallasso acaba trobant per casualitat el que no buscava.
Mercedes Abad
Fitxa artística
Pallassa – Pepa Plana
Assessorament Màgia – Màgic Andreu
Música Original – Lluís Cartes
Vestuari – Rosa Solé
Atretzzo – Oriol Blanchar
Il·luminació – Jordi Llongueras
Fotografia – Joan Sánchez
Disseny Gràfic – Àlvar Ardévol
Producció – La Vaca Flaca
Direcció – Pepa Plana i Joan Busquets
Podeu descarregar-vos el dossier aquí: 
Un espectacle on la Pepa Plana (una pallassa més que consolidada entre el nostre públic) ens mostra diversos personatges, a quin més original, cadascun d’ells proveït d’un vestuari més i més vistós escènicament.
Comencem amb una senyora de fer feines, que té encomanada la tasca de netejar l’escenari (llegiu qualsevol espai tancat) i comença a justificar-se davant nostre amb un seguit de gestos repetitius i paraules o frases que aniran sortint després, especialment al final, i que el públic anirà incorporant com una forma de participar en l’acció.
L’espectacle, tot i no explicar històries concretes, sí que ens va mostrant situacions, moltes d’elles partint del mateix vestuari i dels elements que van apareixent, com ara una escala (molt divertit) una mena de ram de flors fet amb papers…. i sempre buscant incloure al públic. Tot sovint, però, els gags van més enllà de ‘fer gràcia’ i tenen un punt poètic molt d’agrair, una de les característiques d’aquesta artista.
Potser la única pega seria que aquest contingut més poètic va de la mà de pauses que fan abaixar el ritme, cosa que pot significar una desconnexió en determinats moments. Per la resta, juga amb nosaltres com si fóssim infants (sobretot perquè molt sovint ho són) i ens queda un regust de diversió, però també de tendresa, que ens fa sentir bé quan s’encenen els llums de la platea.
