Vist el divendres, 18 de novembre de 2016 a l’Eixample Teatre de Barcelona
SUGAR, EL MUSICAL
companyia Som-hi Films
Durada: 2 hores (entreacte inclòs).
Idioma: Català
”Sugar”, Premi de la Crítica en Arts Escèniques 2015 al millor musical, s’estrena el 18 de novembre i es podrà veure a l’Eixample teatre fins al 8 de gener, amb una escenografia renovada, un repartiment de 15 intèrprets i 5 músics en directe, formen part de l’espectacle basat en la famosa pel·lícula de Billy Wilder ‘Some like it hot’.
El musical de Broadway estrenat el 1972 al Majestic Theatre de NYC està basat en la pel·lícula Some Like It Hot – Con faldas y a lo loco (1959), una història escrita per Robert Thoeren i Michael Logan, dirigit per Billy Wilder i amb Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon com a actors principals. És la comèdia per excel·lència del cinema nord-americà, guanyadora d’un Oscar i 3 Globus d’or.
La història està ubicada a Chicago el 1929, durant el període de la llei seca nord-americana, quan dos músics es veuen obligats a marxar de la ciutat després de ser testimonis d’un enfrontament entre dues bandes de gàngsters.
Pau Doz signa la direcció, Laura Olivella la coreografia i Bernat Hernández la direcció musical. Roser Batalla i Roger Peña han fet la traducció i adaptació al català.
Fitxa Artística:
Traducció i adaptació: Roser Batalla Direcció: Pau Doz Coreografia: Laura Olivella Direcció musical:Bernat Hernández Ajudant de direcció: Lluís Parera Ajudant de coreografia: Ana Micó Vestuari: Laia Cambrils Escenografia i utilleria: Anna Gas
Repartiment:
Sugar: Bealia Guerra, Jerry/Daphne: Xavi Duch i Jordi Llordella, Joe/Josephine: Rubén Yuste, Sir Osgood Fielding: Pep Cortés, Sweet Sue: Maria Santallusia, Botins Plazzo: Carles Sánchez, Bienstock: Dani Claramunt, Olga: Lorena García, Rosella: Ariadna Canals, Mari Lu: Anna Legares, Vicent: Hugo Rivero, Enzo: Adrià Garcia, Luigi: Óscar Planells i Escuradents: Javier Arroyo.
Qui més qui menys, coneix la història de ‘Con faldas y a lo loco’ -¡Ningú no és perfecte’, depenent de en quina cadena televisiva la veieu-, la esplèndida comèdia cinematogràfica de Billy Wilder, amb Jack Lemon, Toni Curtis i Marilyn Monroe al capdavant d’un repartiment impagable. I és que posar dos homes (homenots, com més, millor) a vestir-se i fer de dones voltats de bellíssimes i desinhibides companyes d’orquestra, i crear tota mena d’embolics i situacions còmiques que funcionen en qualsevol temps i públic.
Però que això es faci en teatre musical (que fa temps volta per sales de tot el món) i funcioni com un mecanisme de rellotgeria… això té un mèrit més que remarcable.
No m’estendré gaire a explicar-vos el perquè, però us recomano molt i molt d’anar a veure aquest espectacle rodó, divertit, amb un ritme endimoniat que no cau ni una mica en les dues hores de funció -més entreacte-, interpretat per actors i actrius que li donen tot el que tenen i el que li cal perquè la platea (era l’estrena, molta gent del gremi) esclati en uns entusiastes aplaudiments, que per a més mèrit, eren merescuts i sincers.
Malgrat no ser una gran producció a l’ús, no li falta de res: escenografia i vestuaris d’acord per a acontentar els més exigents, un so i unes llums impecables. En el pla interpretatiu, ningú no està fora de lloc, tot i que cal reconèixer que Xavi Duch semblava haver nascut per a aquell paper. I sobretot, tot l’elenc semblava connectat i disposat a connectar-nos-hi, cosa que aconsegueixen. Tots canten, la majoria ballen, i molt bé, tot entra a temps, els cossos expressen perfectament què li passa en cada moment a cadascú, ajudats per unes entonacions de veu realment expressives. I puc dir-ho perquè vaig anar-hi acompanyat d’algú que no entén el català, i tot i no captar gairebé els textos, s’ho va passar d’allò més bé.
Tot això és en molta part responsabilitat de l’adaptació, de les coreografies i interpretacions musicals (perfectes) però, sobretot, de la direcció de Pau Doz, que no deixa res a l’atzar, que treballa cada moment i sap què vol dir en cada moviment, paraula, silenci i gest. Vaja, un treball d’envergadura.
Ja us ho deia, us recomano que no us perdeu el Sugar, i que, de pas, aquesta ‘petita’ perla amb uns 20 intèrprets, serveixi perquè la nova direcció de l’Eixample Teatre consolidi l’etapa que vol situar en el mapa teatral barceloní aquesta sala, i el públic lo correspongui amb el seu favor.
