Vist el diumenge, 11 de juny de 2017, a l’Alberg Mare de Déu de Montserrat, de Barcelona

De nou al Píndoles, el festival que recull i impulsa alhora la gran inquietud creadora de molts artistes emergents, que veuen en aquest format de petites i senzilles produccions, no per això menys ambiciones artísticament, una forma accessible de desfogar-se en el seu camí a escenaris més grans i complexes. Com en algun moment ja he dit, d’una manera semblant al que passa amb els curts en cinema. I ens demostren que en 15 minuts es poden explicar històries completes força bé.

Aquesta tercera edició ens porta un festival i un entorn (l’Alberg Mare de Déu de Montserrat, del Carmel barceloní) totalment madurs i consolidats en el mapa cultural, amb un públic fidel que omple les sessions, amb la novetat de la xafogor que ha caracteritzat aquest darrer cap de setmana.

Proposta més variada que mai, segurament ja amb problemes per a triar la gran quantitat de propostes, alimentades també per l’existència de sales especialitzades a la nostra ciutat. Com també he dit algun altre cop, el microteatre ha vingut per a quedar-se. Llarga vida!

http://festivalpindoles.cat/

ON LA TEMPESTA DEIXÀ UNA PAU INTENSA

Recorregut per la vida i obra de Màrius Torres

Una melodia, una paraula, una mirada… simple, precisa, oportuna. Un viatge per les entranyes d’un poeta que deia que escrivia versos sense cap altre intenció que la de treure’s les espines. Mentre el món s’ensorrava, mentre l’exili era l’única via de supervivència, Màrius Torres restava malalt i derrotat en el seu exili interior.

Relata la vida i obra del poeta lleidatà Màrius Torres a través dels seus punyents poemes i de diferents cartes destinades al seu cercle reduït d’amistats i família. És un espectacle multidisciplinari on la paraula i la música de dos clarinets s’enllacen per acompanyar a l’espectador dins les entranyes del poeta. Tot això es complementa amb petites dosis de teatre-dansa que ens ajuda a entendre el món interior del protagonista.

Creada, dirigida i interpretada per Judit Marmi, Ivan Otaola i Toni Pineño.

Gènere: Poesia i música.

Molt valorable proposta dels tres components de la companyia, creadors i intèrprets alhora, d’una ‘píndola’ (mai millor dit) sobre un poeta prohibit en el seu temps (el de la post-guerra) i descobert anys més tard. Entre d’altres, Lluís Llach va musicar la seva ‘Cançó a Mahalta’ d’una forma magistral, poema que es va reconèixer entre els varis que l’actor (els altres dos eren els músics) va anar desgranant. En aquest sentit, l’evolució de l’espectacle alternant notes sobre la seva vida, cartes que va escriure a les persones properes i els mateixos poemes, resulta molt harmoniosa: combina text, música (dos instruments de vent) i moviment de dansa. Aquest darrer component, potser el que menys hi aporta, donat que música, veu i moviment escènic de tots tres intèrprets combina a la perfecció, i ajuda a transmetre, en els escassos 15 minuts de durada, tot un missatge poètic, i alhora l’acostament a un artista que la malaltia es va endur prematurament als 32 anys.

 

EL JUEGO DEL TIEMPO

Dialogar, escoltar, unir, agermanar, consensuar, decidir, i crear un món per regalar al públic perquè facin amb ell el que considerin oportú. Això defineix “El juego del tiempo”. Un projecte de col·laboració a nivell internacional, on les diferents idees i estils tenen cabuda i s’unifiquen en una cosa concreta: una obra de teatre de formes animades.

Projecte en creació que es compondrà de 7 contes de 7 minuts de durada cadascun, dirigits per 7 directors internacionals. Al Píndoles es representen 2 històries dirigides per Liliana Palacios, de Colombia, (Alien) i per Manuel Dias, de Portugal (Death).

Idea: David Zuazola.

Direcció: Liliana Palacios (Alien) i Manuel Dias (Death).

Interpretació: David Zuazola.

Gènere: Titelles per adults.

Espectacle fosc i altament simbòlic, sense paraules, on el seu creador i intèrpret ens explica, al principi, que va ser un nen víctima de bulling. El resultat és una ‘performance’ d’objectes i titelles, que podríem associar (sempre en la distància) a una estètica ‘TimBurtoniana’ (especialment del malson abans de Nadal), si se’m permet la comparació. El handicap principal va ser la precipitació amb que certs moviments de titelles es van dur a terme, en part perquè la banda sonora que sempre està de fons (i que marca cada moment i escena) és d’una durada fixa, i donava la sensació que enganxava al titellaire una mica per sorpresa, o que no donava el temps necessari a gaudir de cada moment. L’estètica suggerida va ser interessant, sobretot per als amants del ‘freak’ el ‘bizarre’, i apuntava una simbologia fortament ancorada en la idea de la mort i el naixement, la vida com a trànsit entre els dos moments, però donava més la impressió de ser un primer intent que una obra madura i reeixida.

 

PALOMITAS DE MAÍZ

Elena sovint oblida el necessari i sempre recorda el que no cal. Manuel, el seu marit, només pot cuidar-la, mentre viu aquest desgavell de la seva memòria com un esclatar continu i inevitable, inesperat i amenaçant, de crispetes.

Dramatúrgia i direcció: Miguelángel Flores.

Repartiment: Rafaela Rivas i Antonio del Valle.

Disseny de cartell: Rocío Luna.

Companyia: La Indicada.

Gènere: Tragicomèdia.

Un text molt ben escrit sobre la quotidianitat d’una parella en la qual ella pateix una primera fase de demència senil (sigui o no Alzheimer) on -de vegades de forma molt còmica- apareixen els oblits de les coses recents que la caracteritzen. La paciència d’ell i l’amor entre els dos, planeja tota l’estona, combinada -i això ja és de cadascú dels qui s’ho estan mirant, especialment si ha viscut de prop la malaltia- moments de profund dolor i tristesa. Una proposta naturalista, senzilla en la forma, i on cal destacar el text i la excepcional interpretació de Rafaela Rivas. Tota una lliçó de com explicar un tema complex en 15 minuts i que t’arribi, et colpegi i et transformi, d’alguna manera, com a experiència artística i vital.

 

COM ELIMINAR MIKHAIL ZHUKOVSKY

Unió Soviètica, 1938. Nikólai i Dimitri, dos agents de la NKVD, malviuen executant lampistes, peixaters i verdulaires. Però quan un error burocràtic els brinda l’oportunitat d’eliminar a Mikhail Zhukovsky, ex Estrella d’Heroi de la Unió Soviètica, hauran de cooperar amb la seva víctima per tal de perfeccionar els seus mètodes vulgars d’execució.

Dramatúrgia i direcció: Albert Xifra.

Intèrprets: Albert Ibars, Javi Príncep i Josep Seguí.

Gènere: Comèdia roja.

Dia: 11 de juny.

Horaris: 18.30h, 19.30h, 20.30h, 21.30h.

Quan aquesta obra comença, un té la sensació d’assistir a una frivolització de la duresa criminal d’un règim repressiu i autoritari, com va ser l’antiga Unió Soviètica, però que es pot traslladar al de qualsevol signe. Però més enllà, assistim a un text brillant, d’una gran comicitat, que sense saber si ho vol o no, destripa la humanitat dels que participen en les purgues (tan freqüents) i ironitza de forma sagnant sobre el paper que a cadascú li tocava en els continus canvis d’ordres capricioses, dictades per ves a saber quins criteris, delacions i caigudes en desgràcia. Els dos sicaris (executors d’ordres) recorden els assassins-filòsofs de l’univers Tarantino, però amb un toc llatí evident, que en certs moments em portaven a la memòria a l’enyorat Gila. Tot és de mentida, de cartró pedra, de ‘Chiripitifláuticos’, però alhora posa en evidència l’absurd de la lògica del poder que s’imposa per la força, i a base de la eliminació del que dissenteix el més mínim. A destacar el personatge de Zhukoksky, interpretat per un inspirat Josep Seguí, que regira les intencions dels seus botxins, al capdavall dos pobres diables, que es deuen pensar que seguint cegament i lleial les ordres rebudes, restaran immunes a tanta irracionalitat.