La disrupció docent, que evidencia l’obsolescència del paradigma actual en les paraules i el discurs d’Acaso, pren formes lliures i artístiques. Basant-se en les arts escèniques, dóna moltíssima importància al cos, al seu moviment i a la seva recuperació i reivindicació dins les aules.

Tu parles d’educació disruptiva, de canvi del paradigma en la relació entre professor i alumne. El teu treball s’emmarca en aquesta onada pedagògica que busca innovar i renovar l’educació. Tu, en què et centres?

Aquí, concretament, vinc a fer una xerrada que es diu De la pedagogia del cervell a la pedagogia del cos. I és que, quan parlo d’educació disruptiva o de revolució educativa en general, hi ha diferents fronts i un de molt important és la recuperació del cos en educació.

No es pot dir que la pedagogia s’hagi oblidat del cos però sí que l’ha disciplinat, l’ha obligat a estar assegut vuit hores a l’escola, l’ha castigat d’alguna manera. Crec que per a fer aquest canvi, és important recuperar el cos en tota la seva esplendor i no usar-lo per a estar vuit hores assegut en un pupitre, sinó per realitzar un altre tipus d’activitats.

El cos està dins d’aquest paradigma general en el qual estic treballant ara: l’Art Thinking. La meva vida professional té dues parts diferenciades: la primera es dedica a reclamar un canvi en l’educació i aquí és on entra el llibre de rEDUvolución. En l’altra reivindico que aquesta revolució s’ha de fer a través de les arts. Des d’aquí explico que les arts han d’entrar en escena a l’educació, però no només per a la plàstica o la música, sinó que han de ser una base per a qualsevol assignatura.

Com s’introdueixen les arts en una educació que es caracteritza per ser tan rígida?

Primer cal entendre el que les arts aporten i després hem de veure com podem fer que entrin al món de l’educació. Les arts aporten quatre coses des del meu punt de vista, que són les claus per a realitzar aquest canvi de paradigma.

Primer, aporten pensament divergent; l’escola està estancada en el pensament lògic, dos més dos són quatre i ja. Però les arts aporten una visió del coneixement molt més oberta i molt més subjectiva que crec que és necessària. També aporten tot el que està relacionat amb el plaer; és molt important entendre que les arts parteixen d’un mecanisme molt important que és l’experiència estètica, que està vinculada amb l’estranyament, la sorpresa… Tot plegat s’ha perdut en la pedagogia perquè ens ho ha llevat l’entreteniment.

Les arts sempre s’han considerat com a generadores d’un coneixement molt intel·lectual i això també s’ha de recuperar en educació. Les educadores no es consideren a si mateixes com a intel·lectuals. Tendim a pensar que el coneixement es genera en un altre lloc, no en la pedagogia. I una reivindicació molt gran de l’Art Thinking és que les educadores es considerin a si mateixes com a generadores de coneixement i els estudiants també.

I per últim, considero que tot això s’ha d’assolir de forma col·laborativa i per projectes, que és com han treballat sempre els artistes, tot i que ens han volgut fer creure que sempre han treballat sols. Per fer això cal introduir tot plegat a l’escola, fent una formació del professorat en Art Thinking. Seria ideal que això fos en la formació inicial, perquè falta molta base en arts escèniques aplicades, el cant, la declamació, el cos o el ball aplicats a la docència, però com és quelcom una mica utòpic, desgraciadament, s’ha de fer en la formació permanent.

És a dir, que els professors que estan en actiu han de començar a entrar en altres disciplines relacionades amb la seva pròpia tasca docent. Encara que siguis un professor de química, pot ser que et sembli molt boig donar una classe de ball, però potser és el que has de fer.

Des del punt de vista pedagògic aquesta manera d’ensenya també millora la comunicació que s’estableix amb els alumnes i en millora la capacitat d’aprenentatge

Totalment; té a veure amb el trencament del format tradicional, que continua essent la classe magistral. Aquesta encara funciona en certes ocasions però hem d’introduir nous formats més performatius en els que hi hagi més cos, més participació i en els que el temps i l’espai s’organitzin de manera diferent. El professor no sempre ha d’estar sobre els alumnes, a la tarima.

La renovació dels espais és el gran camp de batalla i la manipulació d’aquests elements crea una experiència d’aprenentatge completament diferent. El què és molt important, però més important és el com: podem transformar les metodologies perquè siguin formats plaents, perquè fomentin pensaments divergents, que apoderin al participant com a generador de coneixement i que es puguin fer en grup.

L’educador de primera infància italià, Aldo Fortunati, ja parla d’aquest redisseny dels espais amb elements que no determinin d’una manera tan tancada els estímuls dels alumnes

Clar, ens trobem amb dispositius que fan que l’experiència sigui sempre d’una manera determinada: cal agafar aquests elements i canviar-los per uns altres. Quan jo parlo d’agafar una síndria i posar-la a l’aula estic canviant el dispositiu. Ja no és un llibre o el pupitre, sinó un element diferent que, aparentment, no té res a veure amb el món educatiu. I precisament aquesta bogeria canvia totes les normes del joc.

Així, també es prepara als alumnes per a una vida que, al contrari que les aules, no està predefinida ni és previsible

Si volem preparar els alumnes per a la societat, els hem d’acostar als mecanismes de la vida. Aquesta idea d’escola tancada, on tot és previsible i on tot el que s’ensenya està mesurat, no funciona perquè la vida no és així.

Així, quan parles de recuperar el cos a l’aula, a què et refereixes?

Parlo del moviment; no es pot estar vuit hores assegut en la mateixa posició. Parlo del plaer, dels diferents sentits, perquè al final a l’aula només es treballen la vista i l’oïda i cal passar al tacte, al ritme… La plurisensibilitat. Parlo de com tot plegat es relaciona amb els feminismes; parlo d’alimentació. I al final, del que parlo és de política; un cos és un subjecte polític que, depenent de què menja, de què fa al seu dia a dia, té una llibertat o una altra, té unes maneres d’actuar o unes altres i al final el missatge és que hem de començar a alliberar-nos d’aquests mecanismes capitalistes.