El filòsof, pedagog i escriptor, José Antonio Marina, conegut per la Universitat de Pares o per la redacció del Llibre Blanc de la Professió Docent seu a una butaca de pell d’una sala del Palau Macaya de Barcelona. Ens trobem poc abans de la seva conferència ‘Felicitat i Perfeccionament’, dins el cicle ‘Transhumanisme‘ que se celebra en aquest mateix espai, organitzat per l’oficina del Club Roma a Barcelona, conjuntament amb l’Obra Social ‘la Caixa’.

Si bé Marina té bona part del seu pensament dedicat a l’ètica i el paper de les noves tecnologies i la intel·ligència artificial, poc parlem d’aquest transhumanisme que dóna nom al cicle si no que l’entrevista versa més sobre el Pacte Educatiu que no acaba de tancar-se i arran del qual la Universitat Antonio Nebrija li va demanar escriure el Llibre Blanc sobre el Pacte Educatiu per tal que “els canvis sorgeixin de la societat civil, i no pas dels partits polítics que no han trepitjat una aula. Que no es noti només al BOE sinó a les escoles”.

‘Perfeccionament i felicitat’ són dos conceptes complexos i ambiciosos. Començant pel perfeccionament, argumenta que aquest no ha de néixer a l’esfera política.

Hi ha hagut una equivocació en les administracions educatives, siguin nacionals o autonòmiques, d’ara o de fa vint anys. Els polítics pensen que si canvien la llei, canvien l’educació, però aquesta canvia quan canvia el que succeeix dins les aules. Moltes vegades des que s’aprova una llei fins que arriba a l’escola, si és que hi arriba, va diluint-se pel camí. Què va passar amb la Logse? Era una bona llei, però no hi havia diners per posar-la en pràctica. Aprovar una bona llei que no es compleix és pitjor que no aprovar-la, perquè es matxaca una oportunitat de canvi.

La política ha d’apropar-se a les aules i pensant en els qui hi són al voltant que, en primer lloc, són els alumnes. Van a l’escola amb influència familiar, econòmica i cultural i això els determina més que el sistema educatiu. Hem de cuidar d’on venen, però també qui els até. Els professors i directors d’escola a Espanya mai no se’ls ha donat importància. Igual que els inspectors: els bons estan molt cremats perquè se’ls usa com a policies, per aconseguir que es compleixin les lleis, quan haurien de ser assessors pedagògics.

Com es pot donar impuls al canvi educatiu des de la política, doncs?

Un dels problemes de l’educació és que en el fons no interessa a ningú. Quan mires les enquestes del CIS, entre les preocupacions de la ciutadania mai no apareix l’educació. Els polítics pensen: si no interessa als ciutadans per què me n’hauria d’ocupar jo?

Si aconseguíssim que l’educació aparegués al CIS durant tres o quatre mesos seguits, les lleis canviarien a tota pastilla. Hi ha una indolència que es demostra mirant el Pacte Educatiu. No sóc pessimista al respecte; de fet, sóc tan optimista que vaig pensar que abans de les eleccions se signaria un full de ruta. Només un full comprometent-se a coses que venien bé a tots els partits: al PP li convenia perquè es deia que no es podia canviar la Lomce fins que no hi hagués una altra llei. En canvi, havia de cedir i reconèixer que era una llei de transició que s’havia de canviar ja, fet que donava la raó a PSOE i Podemos. Però al mateix temps se’ls deia que no era suficient amb comprometre’s a canviar-la, sinó que havien de fer una proposta en ferm.

Per tant la idea era fer un Pacte Educatiu en sis mesos; deien que eren pocs però si jo pogués tancar tots els partits en una casa a la muntanya tot un cap de setmana, sortiria. Perquè està tot més que parlat. Redactant els papers pel Pacte Educatiu vaig analitzar per què no havien funcionat tots els intents de pacte fins avui i com s’havien resolt els problemes en altres països. En cada cas l’impediment ha estat diferent, però sempre hi ha hagut algú que s’ha aixecat de la taula de negociacions. Per això tenia clar que el Pacte no veuria la llum, l’únic que no sabia encara era quin partit ho impediria i per què.

Vam filtrar moltíssima documentació per donar una base sòlida pel diàleg i perquè els polítics poguessin parlar però l’assumpte es va anar deixant. Ara s’ha creat una subcomissió al Congrés, que em sembla un procediment completament inútil, i així estem de nou: sense saber i amb tot paralitzat. Jo havia plantejat un Pacte en sis mesos i en un any i mig una nova llei. Doncs ja hem perdut una legislatura, en començarem una altra amb la idea del pacte i la tornarem a perdre. El problema real és que hi ha nois que entraran i sortiran del sistema educatiu en aquesta precarietat i no s’ho mereixen.

Quins són els problemes que han estat impedint el Pacte?

Temes recurrents: si l’educació pública ha de ser tota de gestió pública o si hi ha espai per la concertada. Si són les famílies, les escoles o els governs els qui decideixen els plans educatius. Les discussions sobre el finançament o què passa amb la religió. Fins on arriba la llibertat dels centres. Quines competències tenen les comunitats autònomes.
I el professorat i la direcció són aspectes claus als quals ningú no para atenció: la formació dels docents és imprescindible. En altres països no és un tema que s’hagi de debatre perquè tothom entén que la de mestre ha de ser una professió d’elit.

Hem d’enfrontar-nos a aquests problemes. El PP diu que no hi ha diners per a pujar la inversió a més d’un 4.2% i pot ser fins i tot que baixi al 3.9. I en canvi Podemos diu que necessitem un 6 o un 7%. Si no podem millorar l’educació fins que arribem a aquesta quantitat, fot-li anys. Nosaltres creiem que amb el 5% podem tenir un bon sistema educatiu i és una xifra raonable perquè ja l’hem tinguda.

Recollint la reflexió dels mestres, sembla que no parem atenció als protagonistes i només es parla d’educació quan hi ha alguna polèmica. Quan toca defensar l’escola molta gent surt al carrer, però de seguida deixa de ser un tema cabdal.

Amb l’educació ens passa com amb Santa Bàrbara; només la recordem quan trona. Quan surten els resultats PISA durant un més no es parla d’una altra cosa. Ens queixem una estona que els mestres no fan prou bé la seva feina i ens n’oblidem. Quan hi ha notícies tristes o negatives relatives als joves, “on era l’escola?” com a pregunta recurrent uns dies i després no se’n parla més. Això és perquè no hi ha interès i no prenem prou seriosament el que suposa l’educació per la vida d’una societat.

Ara estem entrant, ja no en la societat del coneixement, sinó de l’aprenentatge, que es regeix per una llei implacable: tota persona, empresa, institució o societat, per sobreviure necessita aprendre a la mateixa velocitat a la qual canvia l’entorn. Durant la meva generació van venir les noves tecnologies i ningú no ens va preguntar si en volíem aprendre; i aquestes situacions cada vegada es donaran més de pressa i hem de mantenir l’aprenentatge a tots els nivells de la vida per a no marginar-nos.

Espanya va perdre el tren de la Il·lustració i el de la Industrialització. Si perdem el de l’educació, Barcelona està condemnada a convertir-se en el bar de copes d’Europa. En canvi ha de lluitar per ser la capital científica; aquest és el camí, aprenent tota l’estona de qui sigui. La intel·ligència d’una nació es mesura per la quantitat de diners que inverteix en entrenadors de futbol i la poca que dedica en grans mestres.

Sembla que quan es parla d’innovació la responsabilitat sempre recau sobre els mestres i no es parla del sistema. Com si els arbres no ens deixessin veure el bosc.

És un problema perquè hi ha mestres que ho fan fantàsticament i és molt meritori però la seva acció és molt limitada. Hem de cuidar aquests bons professionals perquè puguin generar projectes de grup als que puguem donar suport com a societat. Perquè ja hi ha escoles que no poden mantenir-se soles i hi ha empreses que comencen a comprar centres perquè s’estan adonant que l’educació serà el proper gran negoci.

Segons les últimes xifres, el 2015 la formació va moure 4.3 bilions de dòlars. Que és quatre vegades el PIB espanyol i les empreses, que estan portades per gent molt llesta i amb molt capital, s’estan posicionant per fer-se amb això. Em preocupa molt veure alumnes meus, molt brillants, que amb quaranta anys encara no han tingut mai una feina estable. I és que ara les empreses no donen importància als títols sinó al procés educatiu. Busquen gent que s’hagi fet la seva carrera, que tingui dos anys d’un grau, dos cursos de no sé què i que a més hagin estat fent voluntariat a Àfrica.

A priori abandonar la febre de les titulacions no hauria de ser negatiu, però en l’actual sistema acadèmic això no és massa elitista?

Exigeix moltíssim esforç; no hi ha un sistema que doni suport a aquesta demanda i tenim una universitat molt estàtica, quasi amb autisme. I els que en surten perjudicats són els estudiants, que no troben sortides. I això no és problema només de l’educació universitària. No hem sabut organitzar i planificar l’FP. L’educació té una falla sistèmica de gestió; no hi ha ningú que s’ho prengui seriosament i hi ha gent molt poc qualificada per a portar un sistema tan complex, tant que escandalitza.

Pensa en carteres d’educació més tecnòcrates?

En educació sí. Hem de fixar-nos en el que fan a altres països, no hem d’inventar pas la roda. On hi ha un bon sistema educatiu? Anglaterra ho fa molt bé. En Formació Professional destaquen Àustria i Alemanya. També hi ha Finlàndia, per descomptat, o Polònia, que ha fet un salt de gegant. Tothom té interès a fer-ho bé, però quan Méndez de Vigo va ser nomenat i et diu que no sap res d’educació però que està aprenent molt de pressa veus que no va bé. Hem de tenir gent que vingui apresa de casa.

Tornant a la pregunta inicial. Com es lliga tot aquest perfeccionament amb la felicitat?

Hem de decidir perquè volem formar les persones. Perquè tinguin feina? Perquè siguin bons ciutadans? Les volem educar perquè siguin felices. La felicitat s’ha posat de moda: Coca-Cola té el seu institut de la felicitat i plantejar-s’ho així és una ximpleria. Volem que els nostres fills siguin feliços, però què significa això? Hi ha dues dimensions de la felicitat. Una és la psicològica, que és un estat d’ànim agradable on m’agradaria mantenir-me, on gaudeixo i no trobo res en falta. Però compte, perquè això és individualista i subjectiu: Jack l’Esbudellador considerava que el bonic de la vida era esbudellar a la gent.

El concepte que trobo més interessant és el de la felicitat objectiva, que és el que mesura l’índex de Felicitat de l’ONU, que no té a veure en com em sento sinó en les situacions que considero òptimes per viure, que m’ajuden a mantenir les meves expectatives vitals. Una societat justa, que ajudi al qui ho necessiti, no violenta. L’educació és l’encarregada de formar per aquesta felicitat objectiva i, després, ja ens podem preocupar de la subjectiva.