Vist el divendres 5 d’abril de 2019 a la Mostra d’Igualada
SINOPSI
Habéis sentido alguna vez que algo se os rompe por dentro?
Hay un sitio donde hace tanto que no llueve que la tierra se rompe en mil pedazos.
Aquí viven una niña y su abuela, cuidando de cada gota que sale del grifo. Jugando, la niña rompe la cañería por equivocación, dejándolas sin el agua que necesitan para vivir. La niña se siente tan mal por el error que se rompre en mil pedazos, como la tierra.
Empieza entonces un viaje en el que la niña deberá recomponerse a si misma.
Este es un espectáculo que habla de la resiliencia, de la capacidad de volver a levantar-nos cuando caemos y de la posibilidad de arreglar aquello que se rompre en mil pedazos.
(Encara no hi ha versió en català a la web de la cia https://www.zipitcompany.com/ca/)
FITXA ARTÍSTICA
Dirección: Andreu MartínezProducción: ZiPit Company
Texto: Dora Cantero
Titiriteros: Glòria Arrufat, Ivo G. Suñé, Paulette San Martín
Escenografía: Alfred Casas et Ivo G. Suñé
Diseño de Títeres: Alba Serrat
Construcción de títeres: Glòria Arrufat
Música: Toni Ubach
Diseño y Vestuario: Paulette San Martín
Luz y sonido: Ivo G. Suñé
CRÍTICA
Espectacle de gran format per a titelles, que ocupa tot l’escenari, i que es parteix en ‘mil bocins’ per a conformar altres espais, per on passen uns quants personatges, manipulats pels tres titellaires de la companyia.
La sequera castiga un zona ja de per sí seca, esquarterada per la falta de pluja, o apenes viu un arbre sec. Una nena i la seva àvia, tenen una discussió, ja que la petita malbarata l’aigua. Aleshores, el seu cos s’esmicola i va buscant el seu lloc, en aquest paisatges trencat, trobant pel camí curiosos animals. A banda, emmig l’espectacle, assisitim aun seguit d’escenes d’ombres, darrera d’una pantalla gegantina, on es succeeixen tot d’escenes d’una família i una casa gran (pels que ho recordeu, una mena de Rue del 13 Percebe seriós) amb les angoixes de la mare amb els fills, els animlas (és una casa de camp)…
Finalment, els bocins de la neta es retroben i pot tornar amb l’àvia per a reconciliar-s’hi i mirar la manera de recuperar l’aigua perduda.
Espectacle de bona producció i manipulació ben treballada. Sense paraules, d’un ritme molt pausat. A mi particularment em va avorrir una mica (sobretot per la metàfora del cos esmicolat de la nena, no pas per l’escena d’ombres,molt interessant) però al públic infantil semblava agradar-li molt, ja que no es va sentir una mosca en tota la funció. I és que ‘Mil bocins’ compta entre les seves qualitats, una gran potència visual.
Deixa un comentari