Vist el divendres, 12 d’abril de 2019 a la Ruqueria Querubí (Gràcia) de Barcelona
SINOPSI
Aquest espectacle vol ser un homenatge a tots els poetes i artistes del sector “negre” i anarquista del Modernisme Català. A la vegada, és un reconeixement als autors, malauradament poc valorats en ambients acadèmics, pel seu llenguatge planer i popular, que tenen la virtut d’ arribar a l’espectador a cops de geni, sense embuts, i directes com el xiulet d’una sageta.
Quimet Pla, aposta per un espectacle vibrant i enèrgic, conduit pel seu alter ego Valentí Piula i Poc, que interpreta un reguitzell de personatges de- sempolsats de l’armari del vode- vil, el cabaret i el cafè teatre. Tots ells, són fills de l’ambient d’efervescència i excitació que bullia en el mític local barceloní Els Quatre Gats, en el moment de màxima esplendor. L’acompanyament, en el sentit de fer-li companyia, va a càrrec de la senyoreta Eulàlia Pi i Bord, especialista en efectes especials i música de Brams
FITXA ARTÍSTICA
Autors del text: Quimet Pla i altres
Intèrprets: Quimet Pla i Núria Solina
Direcció: Frederic Roda Fàbregas
Música:Núria Solina
Disseny d’il·luminació:Quico Gutiérrez
Tècnic d’il·luminació: Teatre Tot Terreny
Vestuari: Teatre Tot Terreny S.L.
Escenografia: Teatre Tot Terreny i Frederic Roda
Producció: Teatre Tot Terreny S.L.
Fotografies: Jordi Ribó i Elia Estrada
Maquetació: Mestre & Farràs scp
Esplèndid muntatge dirigit per Frederic Roda i protagonitzat per Quimet Pla, amb l’eficaç assistència de Núria Solina.
El senyor Valentí Piula, de professió, com ell diu (i recalca que a la llista de professions que s’estan perdent) rapsoda, ens explica com va arribar a ser un recitador de versos. Des de la primera dècima a la tendra edat en què als nadals era tradició fer-ho, a la seva Olesa de Montserrat natal, passant per monuments de la nostra literatura, com La Vaca cega de Maragall, i seguint amb tot un repertori sorprenent de poemes satírics de l’època modernista, describint tota aquella colla de ‘hippies’ que abusaven de la cocaina i l’absenta, beguda amb una extraordinària graduació, que dóna nom a l’espectacle. Descobrim autors amb un enginy satíric enorme (també la interpretació del Quimet hi té a veure) hereus, potser, de l’estil irreverent de Pitarra, però posteriors, partíceps d’aquell fenomen que va ser el Quatre Gats, o com ell mateix ens explica, de les ‘festasses’ a Sitges. Alternant apunts històrics amb els textos que diu amb una rapidesa, matisació i agilitat inusitades, se’ns fan curts els 75 minuts aproximats d’aquesta perla, que a més compta amb el recolzament còmic d’una tal Eulàlia Pi, que va subratllant alguns passatges amb la música que interpreta en directe.
El més important de l’espectacle, però, no seria la esplèndida posada en escena, senzilla però efectiva, que pesa sobre els textos i la interpretació, sinó el descobriment d’un passat de textos populars, desvergonyits, frescos, incisius, d’autors poc coneguts i gens reconeguts, que seguint l’estela del mestre Pitarra (que sospitem que a la seva vegada, bebia de fonts que es perden en la memòria del temps) fins, per exemple, rapsodes (musicals) tan populars fins fa 4 dies com són La Trinca (sí, he trobat un paral·lelisme enorme) o en Quim Monzó, el qual va fer un homenatge, temps ha, al ‘Lloro, el mico i el senyor de Puertu Ricu’ del quan no en coneixia els antecedents qui us escriu.
Un tresor que va ser-nos robat per la fosca dictarura, que va estroncar la continuïtat de tantes coses de la nostra cultura popular, com ara també les cançons que els catalans cantàven a les festes i a casa, i tantes altres coses.
No perdeu l’espectacle, per poc que pugueu, i estimeu la nostra història i la nostra cultura popular. Aquí va el repertori:
L’avi, en un fragment de “Del bressol al cementiri” d’en C. Gumà, reflexiona sobre els inicis de la seva existència. “Xanxes, el Municipal” ens fa cinc cèntims del seu estatus social i laboral, un municipal vuitcentista d’en Casimir Ribó i Mallà. L’orador exposa amb vehemència les qualitats de les mans en el fragment de “La imatge de Déu a Trossos”, d’en Josep Mª Codolosa. L’Arlecchino que escenifica
“Il Castel·lo maledetto”, una llegenda macarrònica firmada per N.N. , autor que va preferir mantenir l’anonimat. De vegades, el senyor Valentí es posa a la pell de personatges d’anècdota, com ara, ell mateix quan era petit o quan dóna vida a Fernández recitant “La vaca cega”, de Joan Maragall. Fent de rapsoda en l’exposició de l’estètica modernista en “Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico”, d’en Sabater i Aribau. Com a cloenda, convida a <<bombonets>> en forma de quartetes de poemes satírics d’en Josep M. de Sagarra. Tot i el pas dels anys, aquests textos retenen una estètica, una dinàmica en les formes, i una exuberant riquesa, que els fa tremendament actuals i suggeridors d’una manera d’entendre l’humor, i per extensió… la vida.
Deixa un comentari