{"id":38758,"date":"2016-03-16T06:46:28","date_gmt":"2016-03-16T05:46:28","guid":{"rendered":"https:\/\/www.jovespectacle.cat\/noticies\/?p=38758"},"modified":"2016-03-16T06:46:28","modified_gmt":"2016-03-16T05:46:28","slug":"exacte-el-mon-com-no-es-la-seca-espai-brossa-barcelona","status":"publish","type":"post","link":"https:\/\/www.jovespectacle.cat\/portal\/2016\/03\/16\/exacte-el-mon-com-no-es-la-seca-espai-brossa-barcelona\/","title":{"rendered":"Exacte, el m\u00f3n com no \u00e9s – La Seca Espai Brossa (Barcelona)"},"content":{"rendered":"

EXACTE, EL M\u00d3N COM NO \u00c9S \/ Lara Sendim<\/h2>\n
\n
\n

Del 5\u00a0al 21\u00a0de febrer de 2016<\/p>\n

Per a p\u00fablic adult<\/strong><\/span><\/p>\n<\/div>\n<\/div>\n

\n
SINOPSI<\/div>\n
\n

Ella. La pianista. Un viatge en el temps. Una m\u00e0quina d\u2019escriure imagin\u00e0ria. Un metr\u00f2nom. La carta. El forat. I uns versos flotador:<\/p>\n

\u201cUna idea que em salva l\u2019ara,
\nque m\u2019ajuda a surar en el fang on m\u2019he ficat,
\n\u00e9s pensar que la piltrafa que s\u00f3c ara,
\nem salvar\u00e0 m\u00e9s endavant.\u201d<\/em><\/p>\n

Ella, la protagonista, s\u2019ha proposat fer un viatge en el temps. Creu que ho aconseguir\u00e0 escrivint una car\u00adta pel seu jo futur. Aspira a obrir la carta en el futur per viatjar en el temps. Per viatjar al passat. Al passat del futur, que \u00e9s el present d\u2019ara. Per qu\u00e8 ara? Perqu\u00e8 s\u2019ha fomut una patacada c\u00f2smica.<\/p>\n

Entrar en crisi \u00e9s dur, i sortir-ne \u00e9s un xut d\u2019euf\u00f2ria. Per\u00f2 hi ha un cam\u00ed que va des del tocar fons m\u00e9s fastig\u00f3s, fins el remuntar m\u00e9s alliberador. No \u00e9s autom\u00e0tic, ni m\u00e0gic, ni passa perqu\u00e8 s\u00ed. \u00c9s un proc\u00e9s del que caldria aprendre. Per\u00f2 sovint passa que el que copsem, intu\u00efm, desxifrem en aquest moment de lucidesa, ens sembla tan evident que no ens hi cap al cap que se\u2019ns oblidar\u00e0. Per\u00f2 se\u2019ns oblida. Aix\u00ed que aquest mon\u00f2leg neix de la necessitat de no oblidar. Perqu\u00e8 potser si recordem, n\u2019aprendrem per la propera patacada.<\/p>\n

La carta \u00e9s un pretext, el ca\u00adtalitzador del viatge que fem des de la devastaci\u00f3 d\u2019una crisi, fins a la reconstrucci\u00f3 de nosaltres mateixos. Perqu\u00e8 la reconstrucci\u00f3 arriba, sempre arriba!<\/p>\n

I si Exacte, el m\u00f3n com no \u00e9s<\/em><\/strong>, no \u00e9s un mon\u00f2leg a seques, sin\u00f3 un mon\u00f2leg musicat (que no musical), \u00e9s perqu\u00e8 la m\u00fasica hi juga un paper essencial. El juga des de la musicalitat del text, per\u00f2 tamb\u00e9, i sobretot, des de la banda sonora en directe. El piano, la pianista, vocalista i percussionista, i tots els altres elements sonors, s\u00f3n els secundaris de luxe. Inte\u00adractuen amb la protagonista en un mon\u00f2leg gens mono. Perqu\u00e8 all\u00e0 on no arriben les paraules arriba la m\u00fasica. All\u00e0 on les paraules no ens agraden, ens agrada la m\u00fasica.<\/p>\n<\/div>\n<\/div>\n

\"Exacte-el-mon-com-no-es-Sendim-la-seca\"<\/a><\/p>\n

\n
\n

poema sense vers de la crisi adulta<\/strong><\/p>\n

Un mon\u00f2leg protagonitzar per la Gemma Mart\u00ednez (tot s’ha de dir, acompanyada magn\u00edficament amb el piano i la veu de la Paula Sendim) i escrit i dirigit per la Lara Sendim. Es defineix com a ‘mon\u00f2leg musicat, que no musical’ en la seva presentaci\u00f3.<\/p>\n

B\u00e0sicament, al que assistim tots els presents \u00e9s a una introspecci\u00f3 d’una dona (probablement de m\u00e9s edat que la que aparenta l’actriu, que d’altra banda ho fa espl\u00e8ndidament) que est\u00e0 en crisi. Una crisi que la fa autoflagelar-se sense concessions, culpar-se ella mateixa, culpar els altres (especialment l’altre<\/strong>, tot i que en un moment puntual), esmicolar la realitat, que no \u00e9s altra cosa que el que tots i totes tenim a dins, per a intentar recomposar-se de nou, al final, havent baixat als inferns del desconsol i veure la paret insuperable que barra el pas entre un mateix i el seu futur. I ho fa d’una forma tan anal\u00edtica, exposant cada argument i el seu contrari, com no sabent qu\u00e8 quedar-se, que ratlla el retrat que Woody Allen sovint feia, fa anys, de les neurosis<\/a> dels urbanites novaiorquesos, d’un cert nivell social i cultural, allunyats de les exig\u00e8ncies de la realitat ‘real’, si se’m permet la redund\u00e0ncia.<\/p>\n

La vida \u00e9s un cam\u00ed, que molts de cops consisteix en pujar muntanyes i baixar per valls, i en aquestes darreres un\/a no pot veure ni tenir present la perspectiva de quan mires des de l’al\u00e7ada. I en el text, la protagonista es troba clarament en una vall profunda i fosca: sota l’excusa inicial d’un exercici terap\u00e8utic d’escriure’s una carta a s\u00ed mateixa, per a llegir-la en un futur indeterminat (Serrat ho reflectia po\u00e8ticament en ‘aquellas peque\u00f1as cosas<\/a>‘, si b\u00e9 les que apareixen fortu\u00eftament), es desencadena un judici sobre qu\u00e8 pot tenir sentit a la vida en aquell moment.<\/p>\n

Pel que fa a la direcci\u00f3, dir que un text tan profund i dens s’ha dotat d’una varietat de recursos -el piano i la m\u00fasica, a voltes cantada, c\u00f3rrer, nedar, escriure i estripar un paper, per llan\u00e7ar-lo despr\u00e9s a un cubell, i un llarg etc\u00e8tera-, que lluny de ser un artifici per a no veure a una actriu asseguda durant una hora i mantenir l’atenci\u00f3, aconsegueixen facilitar-nos la digesti\u00f3 de la catarsi monumental a la qual estem assistint, i que en s\u00ed mateixa ens lliga a la cadira. Uns m\u00e9s, uns altres menys, tots tenim una part d’aquesta dona a dins, tots recordem aquestes descarnades reflexions, les emocions desbocades, caure’ns a nosaltres mateixos del pedestal…<\/p>\n

No s\u00e9 si calia, per\u00f2 \u00e9s d’agrair que finalment, en el fons del pou, aquesta dona relativitzi el judici que sobre ella i els seus actes fan els altres, i en conseq\u00fc\u00e8ncia ella mateixa.<\/p>\n

Com fa molts anys em va preguntar un bon amic sortint de veure ‘Mi cena con Andr\u00e9<\/a>‘ (sobra dir que us la recomano), ‘\u00c9s possible evolucionar i madurar sense patir?’. Probablement aquesta mateixa pregunta ens farem al sortir. I moltes d’altres.<\/p>\n

I per acabar, despr\u00e9s de parlar breument amb la directora i autora, atesa la terrible complexitat interior que vol retratar l’espectacle, encara hi ha coses que molt probablement s’ajustaran en un muntatge que roman viu, afortunadament.<\/p>\n

PD. Hem de seguir recordant als espectadors, abans de comen\u00e7ar, que cal desconnectar, o com a m\u00ednim deixar en silenci, els nostres m\u00f2bils. Una part d’una delicada representaci\u00f3 teatral pot malmetre’s per un sol espectador que se n’oblidi.<\/em><\/span><\/p>\n<\/div>\n<\/div>\n