Crítiques: ‘Bruto. El Poder o La Virtud’ a la Sala Fènix de Barcelona

Vist els dies 6 i 13 d’octubre de 2016 a la Sala Fènix

Del 06 al 30 d’Octubre 2016.
Dijous, Divendres, Dissabtes i Diumenges, 21 hores.
Bruto. El Poder o La Virtud – Sala Fènix

CRB_8642BR2-700x466

SINOPSI

Un monólogo teatral inspirado en el drama histórico Julio César de William Shakespeare. Esta obra lleva a escena la conjura y asesinato del dictador romano por parte de Bruto y algunos senadores. En esta versión, de corte poético-existencialista, Marcela Terra resalta el dilema emocional de Bruto, que es llamado a elegir entre el amor filial hacia César y su deber político y moral hacia el pueblo, reivindicando la figura de Bruto como hombre cívico, consecuente y democrático, en contraposición a la figura de traidor que le ha impuesto erróneamente la historia.

CRB_8681BR-700x466Es una obra tristemente actual, poéticamente acusadora y reivindicativa de las libertades sociales. En su discurso, Bruto pone el dedo en la llaga apuntando a la injusticia, la indiferencia popular ante la tiranía y la corrupción reinante en la sociedad para, con sus palabras,  despertar al pueblo e intentar devolverle su dignidad.

FITXA ARTÍSTICA

Autora i directora: Marcela Terra
Intèrpret: Felipe Cabezas

CARTEL-BRUTO16-495x700Companyies: Sala Fènix i Meridiano 70ymedio Teatro
Ambientació sonora: Orestes Gas
Videos: Cristina Raso Boluda
Disseny llums i cap tècnic: Mattia Russo
Disseny integral: Marcela Terra
Disseny gráfic: Isabella Pintani
Fotografies: Cristina Raso Boluda
Estilisme: Salón Lounge
Producció:  Sala Fènix
Ajudant de producció: Texia Leiton
Amb el suport de:

Aprofitant la ‘Travessia Recomana’ que es va fer després del passi del 13 d’octubre, veig l’espectacle per segon cop. I potser n’haurien de ser més. Poques vegades tenim accés a un text tan dens, d’aquells que per esmicolar-lo i treure’n tot el suc, caldria dur-lo a un laboratori i passar-se hores separant, classificant, acudint a records i referències de la vida i la història…

Marcela Terra, autora i directora, aprofita la història de Brut, l’assassí de Juli Cèsar (no oblidem que conjuntament amb un grapat d’altres senadors romans) per a fer un sui generis panegíric de Marc Juni Brut, conegut pel ‘tiranicida’, paraula que durant l’obra anirem veient que li escau com un vestit a mida, i que de fet es fa servir des de la seva ‘gesta’. Però sobretot, per parlar del deure de tots nosaltres de posar la virtut, representada per sistema polític democràtic i popular, per damunt de l’ànsia del poder, com el mateix títol indica.

Comença a una mena de cel·la amb un somier nu i una daga suspesa a una paret escrostonada i desangelada, que l’il·luminador Mattia Russo assenyala amb un focus, i com ell mateix va descobrir al col·loqui, vol representar l’espasa de Dàmocles, suspesa sobre la decisió que Brut ha de prendre. Però en realitat allà s’ens presenta ell a mig camí entre la vetlla abans de l’assassinat i la de després, lluny del soroll mundanal, i explicant-se a sí mateix un i altre cop, per què ha mort Cèsar. En aixecar-se i adreçar-se a nosaltres, ens fa saber que aquell mític general de les legions va ser amant de la seva mare, i tractat per ell, en molts aspectes, com un fill. D’aquí el terrible dolor de pensar que ell havia de ser, precisament, el qui acabés amb aquell tirà que, com sabia molt bé, havia estat contaminat amb el virus de l’ambició desmesurada de poder, declarant-se ‘dictador perpetu’ i a qui s’havia de tallar el pas abans no consumés la conversió de la República en una Dictadura. Va sacrifici, com tots sabem, que fins i tot va precipitar, amb la mort del cabdill indiscutible, la nova era de l’Imperi. Sacrifici sí, per l’afecte que els unia, però també per la insubornable (o això és el que ell ens diu) ambició de salvaguardar els principis democràtics del SPQR, que havia fet tan gran a Roma.

Assistim al mateix moment de l’assassinat i al posterior discurs de Marc Antoni, que partint del respecte per les nobles intencions de Brut, va girant-se fins a convertir-lo en un vulgar assassí, per a coronar finalment Octavi com a nou emperador.

Hi ha coincidències escrupolosament històriques en el text (recomano investigar la seva vida), però també referències constants a la realitat europea, una vetllada al·lusió a Salvador Allende (Pinochet era amic seu) donat que tant Felipe Cabezas com la directora són xilens, i sobretot per la realitat actual d’Europa i, perquè no, de la democràcia entesa com a sistema preponderant dels països occidentals, i què li està passant. Tot plegat condensat en les reflexions i disquisicions d’un sol personatge.

Felipe Cabezas, a qui coneixem, sobretot en solitari, per un espectacle sense paraules (Houdini, o l’art de la fugida) i de Commedia dell’Arte (o sigui, fent servir la màscara) com són el ‘Capitano’ i l’Arlequino d”Inferno’, resulta un molt convincent actor de text. Potser encara ha d’aconseguir matisar una mica més alguns moments, tenint cura, per contra, de no allargar-los massa, o potser fer algun retall aquí i allà per no resultar un discurs tan reiteratiu, però…

En el col·loqui amb els espectadors, va quedar clar que un teatre que reflexioni i faci adonar-nos de la crítica situació actual de la democràcia, i fins i tot reivindiqui el paper del mateix teatre en els temps convulsos i canviants que ens toca viure, és més necessari que mai. No en va els aspectes teatrals (innegables) van donar pas durant el debat a les preguntes sobre on anem i quins errors hauríem de no repetir, dels darrers 2000 anys.