Crítiques: ‘Pluja’ de Guillem Albà i Clara Peya

Vist el divendres 21 d’octubre de 2016 a la Mostra Butaka Jove d’Olesa de Montserrat (preestrena) i el diumenge 20 de novembre de 2016 al Teatre-Auditori de Granollers

PLUJA

 Guillem Albà & Clara Peya // Estrena Octubre 2016

PLUJA neix de l’amistat que uneix a Clara Peya i Guillem Albà.

Un espectacle que parla de la vulnerabilitat. De sentir-se petit. Unint la música de la pianista i compositora Clara Peya i les diferents disciplines de Guillem Albà (titelles, gest, teatre visual…), farem un viatge sensible i sincer, de la poètica a l’humor.

Un espai petit, un aforament reduït. Petites accions. Petites notes musicals. Petites gotes de pluja.

Un piano de mitja cua. Una grada. Un públic rodejant l’escena, molt a prop de l’acció. Atents als petits detalls. I la imaginació dels dos artistes jugant davant del públic. Cara a cara. Sense lloc als artificis, als trucs, a les falses llàgrimes.

La Clara i en Guillem. Sincers, honestos, despullats. Tocant, ballant, mirant-se, cantant.

Un espectacle íntim i proper.

I vosaltres? Mai no us heu sentit petits ?

Fitxa Artística:

INTÉRPRETS: Guillem Albà i Clara Peya
CREACIÓ: Marc Angelet, Andreu Martínez, Clara Peya i Guillem Albà.
DIRECCIÓ: Guillem Albà
DIRECCIÓ MUSICAL: Clara Peya
IMATGE GRÀFICA: Javier Mariscal
DRAMATÚRGIA: Marc Angelet
DIRECCIÓ DE GEST I TITELLES: Andreu Martínez
ASSISTENT DE MOVIMENT: Ariadna Peya
DISSENY D’IL·LUMINACIÓ I TÉCNICS: Oriol Ibàñez i Ignasi Solé
VESTUARI: Irene (Nené) Fernández
CONSTRUCCIÓ TITELLES I ATREZZO: L’estaquirot Teatre i Alfred Casas.
DISSENY I CONSTRUCCIÓ GRADES: Efímer
FOTOGRAFÍA I VIDEO: Kiku Piñol (Estudi Carmel).
AJUDANT DE PRODUCCIÓ: Aina Pociello
REGIDORIA, PRODUCCIÓ I MANEGAMENT: Blai Rodriguez

Vaig a veure la ‘Pluja’ de Guillem Albà i la Clara Peya (l’espectacle no s’entén sense algun dels dos) ja en plena gira, havent-lo vist en la preestrena de la Mostra Butaka Jove d’Olesa de Montserrat, el mes d’octubre.

Ha madurat, sobretot, el ritme i la sensació que han fet l’espectacle que volien fer. No em demaneu ni argument ni gaires detalls. Un espectacle que surt i s’adreça a la sensibilitat. D’una estructura dramàtica molt poc formal, parla a la nostra intuïció, a la motxilla de sensacions que se’ns queden a dins no sabem per què, i que només podem entendre si les identifiquem amb alguna cosa que ens passa o ens ha passat. Com un zoom potentíssim, ens fa veure la nostra petitor dins l’univers, com aquella metàfora de l’aviador i les formiguetes. També de lo llunyans que podem estar els uns dels altres, estant ben bé al costat. Del difícil que resulta comunicar-se amb algú que està ben tancat en sí mateix. Del senzill que és, en canvi, comunicar-se si et despulles de les motxilles de l’experiència. I ho diuen a través de diversos jocs entre ells dos, uns titelles, pantomimes, un bagul i alguns gags ocurrents, amb una gran economia d’objectes i especialment quan mouen els llums que hi ha escena per ‘posar el focus’ sobre alguna cosa concreta. I no necessàriament en aquest ordre.

I com no, destaca el talent musical de la Clara, però també la seva naturalitat en interpretar (segur que a ella mateixa) tot el que ‘li passa’ mentre toca el piano (un divertit joc, per exemple, traient-se i posant-se una jaqueta, sense que la música ho denoti), i també quan s’aixeca i entra en un joc a dos amb el Guillem.

I quina història ens explica? Cap en concret, i moltes alhora. Curtes, incompletes, inconnexes (o no), una cosa molt semblant al que en literatura seria un recull de poemes.

No és apta per a totes les sensibilitats ni satisfarà totes les exigències, però com he dit, és l’espectacle que volien fer. I no és poc.