Crítiques: ‘El curiós incident del gos a mitjanit’ Basat en la novel·la de Mark Haddon

Vist el dijous, 1 de desembre de 2016 al Teatre Poliorama de Barcelona

curios-incident-gos-mitjanit-1

EL CURIÓS INCIDENT DEL GOS A MITJANIT

Sinopsi:

Christopher Boone, un jove amb síndrome d’Asperger, descobreix una mitjanit el cadàver de Wellington, el gos de la seva veïna. Malgrat que el seu pare li demana que no s’hi obsessioni, en Christopher decideix investigar qui és l’assassí. El viatge que emprendrà per descobrir què va passar la mitjanit de l’assassinat li revelarà molts misteris de la seva vida, i també el farà redescobrir el seu món interior.

“El curiós incident del gos a mitjanit” és l’adaptació teatral de Simon Stephens de la popular novel·la homònima del britànic Mark Haddon. Guanyadora de 3 Premis Butaca 2015, 4 Premis de la Crítica 2015 (inclòs el de millor espectacle), i del Premi Ciutat de Barcelona de Teatre per l’actor Pol López, que encarna magistralment al jove Christopher.

La tercera temporada de l’espectacle, ara al Teatre Poliorama, ve precedida per l’èxit de les dues primeres al Teatre Lliure (amb totes les entrades esgotades), així com per l’aclamada versió del West-End de Londres, guanyadora de 5 premis Tony i considerada l’obra de text més exitosa dels últims anys de la capital anglesa.

Una producció original del Teatre Lliure, dirigida per Julio Manrique.

Durada: 2 hores i 25 minuts (amb una pausa de 15 minuts)

Idioma: Català

Edat recomanada a partir de 8 anys

curios-incident-gos-mitjanit-2

Fitxa Artística

A partir de la novel·la de Mark Haddon “The curious incident of the dog in the nighttime”
Adaptació de Simon Stephens

  • Mireia Aixalà Siobhan
  • Ivan Benet Ed
  • Carme Fortuny Sra. Alexander, entre d’altres
  • Cristina Genebat Judy
  • Pol López Christopher
  • Gemma Brió Sra. Shears, entre d’altres
  • Norbert Martínez Sr. Gayscone i altres
  • Jordi Collet Roger i altres

Equip artístic

  • Julio Manrique, director
  • Arts-cenics, construcció d’escenografia
  • Cristina Genebat, traducció de l’anglès
  • Lluc Castells, escenografia
  • Maria Armengol, vestuari
  • Eva Fernández, caracterització
  • Jaume Ventura, il·luminació
  • Mar Orfila, vídeo
  • Marco Mezquida, música original
  • Damien Bazin, so
  • Nuria Legarda, coreografia i moviment
  • Santi Sallés, diari de Christopher
  • Silvia Delagneau, escultura del gos
  • Xavier Ricart i Marc Artigau, ajudants de direcció
  • Jose Novoa, ajudant d’escenografia
  • Clara Peluffo, ajudant de vestuari
  • Verònica Navas, alumna en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre

Enregistraments

  • Carola Ortiz, clarinet i clarinet baix
  • Manel Fortià, contrabaix
  • Carlos Falanga, bateria i sansa
  • Marco Mezquida, piano i percussions

Aquesta peça es presenta gràcies a la gentilesa de Warner Bros. Entertainment.

Tinc la sort o la desgràcia de veure una obra, de la qual se n’ha parlat molt i molt bé en les crítiques de la seva primera etapa al Lliure. Afortunadament per a tots, ara està al Poliorama, i esperem que força temps, ja que emplena les funcions i amb tota la raó, doncs aquí s’ajunten diverses condicions que donen com a resultat un excepcional fet teatral:

Un guió que val el seu pes en or. No només perquè ens explica una història que ens va portant, sempre de forma imprevisible, per una aventura interior d’un ésser especial, en Cristopher, tan senzilla com humana. Un noi que no sap mentir, dotat d’una intel·ligència extrema per a les matemàtiques, amb una memòria fotogràfica però sense apenes cap habilitat social, que viu amb el pare, que ha de tenir-ne cura, tot i els conflictes que, per la seva ingenuïtat i tossuderia (a parts iguals) va conreant sense poder evitar-ho.

A partir de la descoberta d’un gos mort, propietat d’una veïna, l’entestament en descobrir qui ha estat l’assassí fa que descobreixi coses inimaginables d’ell mateix i sobretot, del món que l’envolta, el més proper, que creia conèixer.

Sembla mentida que una obra on moltes de les coses ‘no passen’ sinó que se’ns expliquen, pugui tenir un un puny tot un teatre -no precisament petit- contenint la respiració mentre descobrim al mateix temps que el Cristopher, coses a qualsevol de nosaltres els deixarien estabornits.

Ell pren decisions, es guia d’una lògica aplastant que fins i tot ens provoca somriure (mentre ens fereix perquè nosaltres SOM així també de vegades) i busca sense descans ni excuses allò que vol i allò que creu que és el correcte. Ell és el motor de tota l’acció, que revoluciona escola, família, veïns, i fins i tot el cos de policia de dues ciutats.

La posada en escena i la direcció són brillants, remetent-nos als flaix-bacs del cinema, ajudats per projeccions de vídeo, però només les justes i necessàries. Però sobretot basant-se en una teatralitat delirant, que  permet que en imaginem, entenguem i acceptem cadascuna de les propostes de canvis d’espai i temps que ens fan, donant un ritme molt d’agraït. O que de cop sortim de la ficció principal, i riem mentre saluden uns tramoies o fan fora a un personatge que entra en una escena que no li tocava. Perquè a més, hi ha dues ficcions. La que veiem i la que sembl que figura a un llibre que el mateix Cristopher ha escrit sobre l’aventura, i -de manera semblant a una historia interminable– comparteix amb la seva professora, que esdevé narradora, i una de les poques persones que poden connectar amb ell i ajudar-lo.

Són tantes les coses, que no acabaria. Jo em quedo amb el contrast entre aquesta puresa (no exempta de ràbia i confusió) del protagonista, i les petites mesquineses i contradiccions de la resta de personatges que l’envolten. Sobretot la covardia, però no maldat, perquè tots ells tenen prou temps per explicar-se, perquè entenguem perquè han fet -o no han fet- tot el que porta al noi a rebel·lar-se contra les mentides -pietoses?- que li han robat la veritat de la seva vida.

Perquè aquí tothom té la seva part gloriosa i covarda, com és en realitat.

De la interpretació, dir que en conjunt és brillant, però tampoc podem deixar de banda el pes immens que porta el protagonista, un Pol López ple d’energia i determinació, sense el treball del qual no estaríem parlant tan i tan bé del conjunt de l’obra. I és, clar, la direcció de Julio Manrique, i el treball de tot l’equip. De tots es podria destacar algun punt brillant, però deixeu-me que em quedi amb l’àvia veïna, la Sra. Alexander, interpretada per una Carme Fortuny que més creïble no podria resultar. Perquè, amb tot, el més sorprenent és que tot aquest festival en el fan 8 actors i actrius desdoblant-se. Una lliçó.

Només puc dir que és una de les millor experiències teatrals que es pot tenir en aquest racó de món, i que no us la perdeu.