Crítiques: ‘Viatge a la lluna’, al TNC. El nostre Pere i el llop.

Viatge a la lluna

Sobre un text de Josep Maria Espinàs, el compositor Xavier Monsalvatge va escriure una peça breu (20 minuts) amb una música descriptiva, i d’un estil que podríem anomenar com a contemporani. Segons sembla, es va interpretar a la manera del ‘Pere i el llop’ (orquestra i narrador) a finals dels 60s a Barcelona, per a públic familiar.

Fa un temps, i més de 30 anys després, Murtra Ensemble va engegar el projecte de recuperar aquesta peça, tot presentant el projecte a una beca -ara desapareguda, lamentablement, per les dificultats econòmiques que tots coneixem- al sí del Temporada Alta.

Aquest projecte, fa uns mesos es va presentar al director i dramaturg Pau Miró, que amb la complicitat del mestre Albert Guinovart, insigne músic i, com ell mateix manifesta, deixeble de Monsalvatge, es van proposar ‘allargar’ aquella curta peça de forma que en resultés un muntatge d’una hora de durada aproximada.

I aquest és l’espectacle que el passat dia 14 de desembre pel matí, davant d’una audiència de nois i noies de diverses escoles, i un servidor, varem poder gaudir a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. Una de les primeres representacions, per cert.

Cal posar de relleu la solvència artística de l’invent. En realitat, com ja apuntava al títol i al principi, ens trobem davant d’un ‘Pere i el llop’ genuïnament català. 14 músics de Murta Ensemble i dos actors-narradors excepcionals en escena: la Xènia Reguant i l’Ivan Labanda, ens expliquen de forma amena, divertida, i de vegades espaordidora, l’aventura d’una colla d’amics (més o menys de les edats dels joves espectadors, és a dir, entre els 7 i els 12 anys), que una tarda es proposen construir un coet i anar-se’n de viatge… a la lluna!!

Clarament diferenciada la part original del duet Espinàs-Monsalvatge, de la continuació moderna -cosa molt d’agraïr-, l’espectacle ens ofereix, tanmateix, una continuïtat prodigiosa en l’aspecte musical, on és difícil dir si qualsevol de les músiques finalment és de Guinovart o Monsalvatge. Tal és la simbiosi, per l’admiració cap al mestre, i la confessada experiència que Guinovart té en la composició d’altres peces per a públic infantil.

Pel que fa a la posada en escena, el més destacable són les projeccions animades, protagonistes els primers 20 minuts, i usades com a teló de fons la resta de l’aventura, creades pel dibuixant Sebastià Serra, i posades en moviment per Jordi Caba: una de les joies d’aquest muntatge.

A nivell narratiu, el text afegit difereix, necessàriament, d’un original que en sí mateix només descrivia un ‘pensat i fet’ d’una colla d’amics. Així, l’aventura té moments feliços i també tètrics, amb l’aparició d’un misteriós personatge ombrívol, una persecució i una reflexió final (el secret que els petits assistents no poden explicar a ningú), sobre la creativitat en temps difícils. Un argument que va com anell al dit als nostres dies.

I per tancar el cercle, en diversos moments apareixen els intèrprets cantant al més pur estil de Broadway (i per què no, de Hollywood), en 3 peces fetes per a l’ocasió, i aprofiten també per explicar instruments, i fins figures i estils musicals, que faran feliços als mestres de música i als pares que trobaran en aquest espectacle una forma idònia d’acostar als infants a la música a través d’una dramatúrgia entenedora i ben encaixada. No me’n puc estar de taral·lejar la tornada de la jove i ‘picantona’ cambrera responent a la pregunta ‘com es fa… ?’, amb un ‘com es fa un petó!’.

Si haguéssim de trobar un però, molt més des del punt de vista tècnic-pràctic, seria que el desplegament, pel que fa a posada en escena (una enorme gelateria d’estil genuïnament nord-americà, i uns uniformes en consonància), és bastant irrellevant per a fer arribar l’essència de la història, basada gairebé al 100% en un guió ben fet, una direcció i uns actors notables, uns músics inusualment partíceps de l’acció (que han hagut d’aprendre’s la peça sencera, perquè no hi hagi cap partitura a la vista), una partitura que val el seu pes en or (ambdues) i unes projeccions videogràfiques plenes de bellesa i sentit.

Seria una llàstima que l’aparatositat del muntatge (i per tant, els costos de gira) impedís o fes difícil per a molts teatres el poder oferir aquesta proposta al seu públic.

Un, que no és precisament aficionat a l’anomenada ‘música contemporània’ s’ho va passar fantàsticament gaudint de tant i tan variat talent esplèndidament combinat, i en especial el musical, i desitjaria que molta gent pogués tenir-hi accés.

Teniu tota la informació a http://www.tnc.cat/ca/viatge-a-la-lluna