Jove Espectacle Portal dels espectacles per a infants i joves a Catalunya
http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/enfamilia.html
«Hansel i Gretel». Basat en el conte dels Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Cor de Cambra Tornaveu: Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Música i audiovisual: Ramsés Moraleda. Coreografies i lletrista: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, 16 març 2013. A partir 3 anys. Preu: 10,80 €.
Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. ‘Hansel i Gretel’, un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n’és un exemple. A l’original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l’original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d’ara moltes famílies.Però la riquesa d’aquest espectacle està en la combinació d’actors i actrius acompanyats d’un cor de cambra que ocupa l’espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l’espectacle, fins al punt que a un li dol que no s’exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi’s aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres…) que connecten molt bé amb l’imaginari col·lectiu dels primers espectadors.Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d’encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: «La bruixa no se’l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc». És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l’hora d’assistir a la representació d’un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s’hauria d’explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s’hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.‘Hansel i Gretel’ té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l’efecte escènic a l’hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.
«La dona vinguda del futur», de Marc Rosich. Música de Guille Milkyway. Intèrprets: Beth Rodergas, Marc Pujol, Míriam Puntí, Jordi Andújar / Jordi Brunet i Gretel Stuyck. Escenografia de Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Laura Clos (Closca). Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Luis Martí. Disseny animacions i videoart: Marta Puig (Lyona). Equip animacions i videoart: Mar Orfila, Aleix Pitarch, Genís Rigol i Marc Torrent. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Entrenament vocal: Elisenda Carrasco. Supervisió musical: Elefant Records. Adjunt direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Coproducció: TNC i La Troca. A partir d’una idea de Teatre Obligatori. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 març 2013. Preus: 11,20 a 22,41 €. A partir 5 anys.
Si a l’obra ‘El nom’, de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière —que ha fet temporada al Teatre Goya—, hi ha la polèmica familiar sobre la pronunciació d’Àdolf, amb accent a la A, en aquesta obra musical de Marc Rosich i Guille Milkyway, ‘La dona vinguda del futur’, una polèmica semblant es reprodueix sobre la pronúncia del nom de fonts Àlbert, també amb accent a la A, que el jove setciències de la família protagonista, titllada de «tradicional» segons canta la lletra del tema principal del muntatge, es vol fer dir en memòria del seu ídol, el científic Albert Einstein, el físic de la famosa fotografia de la llengua a fora, gest que també es veurà en un moment donat de la representació. Marc Rosich ha elaborat un espectacle que té com a base la ciència en clau domèstica, però que fa un salt cap al gènere fantàstic, partint de la vida quotidiana d’una família estàndard, amb el suport musical i digital basat en la publicitat i la reflexió sobre la societat de consum i la destrucció ecològica i els recursos naturals del planeta. Dit així, esclar, pot semblar que el muntatge sigui de tesi dura de pair. Res més lluny d’això. Ben al contrari, la posada en escena, el guió i la composició musical el converteixen en un espectacle de rerefons reflexiu, sí, però que flueix amb divertiment i que deixa el pòsit imprescindible per fer pensar sobre el que s’ha vist sense que se li noti la intenció. I una proposta així, apta per a tots els públics, rabiosament contemporània, requereix que els intèrprets tinguin clar quin és el seu paper: fer créixer espectadors primerencs en l’hàbit per un teatre immers en la normalització al marge del gueto en què el sector escènic familiar es mou habitualment. El resultat està garantit perquè parteix de l’experiència d’un dramaturg acostumat a picar pedra de diferents textures com Marc Rosich (‘Mequinensa’, ‘Pedra de tartera’, ‘Mort de dama’, ‘Tirant lo Blanc’, ‘Hedda Gabler’ o ‘Don Carlos’) i acompanyat d’un músic multifaceta (productor, publicista, mesclador, cineasta, radiofonista, Dj…) com Guille Milkyway —vegi’s ‘La Casa Azul’ com a referència musical per als entesos en el gremi— o d’una experta en animació i videoart o clips musicals com Lyona. El repartiment se centra en la presència de la cantant i actriu Beth Rodergas (‘Tirant lo Blanc’, ‘Pels pèls’, ‘Boeing boeing’), en el paper principal, el de La Dona vinguda del futur; la de l’actor i cantant Marc Pujol, en el paper del fill petit Àlbert (actor que en aquest moment fa doblet amb l’espectacle ‘La flauta màgica. Variacions Dei Furbi’, a La Seca, com a Papageno); la de Míriam Puntí, en el paper de la filla Mina, actriu participant en nombrosos espectacles familiars de la companyia Teatre Obligatori; l’actriu Gretel Stuyck, en el paper de la mare, que va portar ‘Tirant lo Blanc’ de gira a Mèxic i que ha treballat també a ‘El sopar dels idiotes’ amb Joan Pera; i l’actor Jordi Andújar, el pare de la família i, en un tranvestisme escènic, fent també de la professora All Right, un personatge que dóna molt de joc per al desenllaç de la trama. Escenari net, blanc nuclear, pantalles de monitors de televisió que superen la dotzena, i sofisticació en la caracterització dels personatges que els acosta a la imatge postmoderna de les sèries televisives 3XL amb un peu posat en el tarannà conservador i un altre en l’estètica del còmic i l’animació pel que fa al vestuari i la imatge que transmeten. I és precisament aquesta caracterització kitsch i acolorida el que acosta ràpidament els personatges als espectadors més joves i el que també pica la curiositat dels més granadets per l’oportunitat que els dóna de fugir, durant una hora i mitja —molt millor encara si la trama es concentrés i se n’escurcessin deu o quinze minuts— del costumisme excessiu o el realisme social del repertori teatral d’aquest moment. ¿Què poden fer un pare i una mare amb un fill, carn d’escola, que vol ser científic i que empastifa la casa amb els seus experiments i una filla, carn d’institut, que només llegeix novel·la gòtica i de gènere fantàstic? ¿Què poden fer dues criatures excepcionals com Àlbert i Mina davant d’uns pares que tenen conectades totes les pantalles dels televisors des del moment que sona el despertador de les vuit del matí i que viuen a ritme del que els dicta la publicitat? Doncs la conjunció dels dos pols oposats acaba provocant que un dia aparegui al mig del menjador un dels personatges d’un dels anuncis publicitaris del detergent, La Dona vinguda del futur, que si bé no els canviarà la vida sí que els trastocarà una mica la rutina en la qual estan immersos pare, mare, germà i germana. La Dona vinguda del futur és també l’oportunitat d’or que té el petit Àlbert, aspirant a científic, per aconseguir tornar a l’espai del més enllà, gràcies a la combinació d’unes quantes potingues, una tempesta de llamps i trons i una bicicleta estàtica tunejada i cablejada, la misteriosa protagonista de l’anunci del detergent que enyora la presumpta felicitat del seu paradís perdut on tot es paga amb targetes de crèdit de diferents colors —fins i tot els favors i els petons— i on el paisatge és bucòlicament contaminat amb arbres de ferralla industrial rovellada i boscos cendrosos. A ritme de pop enganxadís, la cantant Beth té el protagonisme d’algunes peces en solitari (el muntatge en té una desena en conjunt si comptem el bis a l’hora dels aplaudiments) i, al seu voltant, la resta de la companyia alterna les escenes parlades amb les coreogràfiques i les cantades a cor, amb la llepolia dels jingles publicitaris que, indirectament i en una coincidència en el temps no buscada, podrien fer la competència a la popularitat de l’ara ja mig oblidat boom de la campanya ‘Envàs on vas?’, de les The Manzelles. Perquè en qüestió de publicitat, ben sabut és que la memòria és efímera. Per això, el musical de Marc Rosich i Guille Milkyway, amb els seus jingles sobre les delícies i eficàcia dels productes com el Power Wheel, el Power Tooth Shine, el Cerecau Instant Power o l’Oximotion White Splendor envia La Dona vinguda del futur… al Futur, on sembla que un es pot passar la resta de l’existència cantant i dient ‘Stop, Bye!, Bye!’ a les taques.
«Lava». Idea i realització de Martine Decroos, Philippe Van de Velde, Katrien Pierlet, Brenda Bertin i Dominique Van Malder. Intèrprets: Pol López, Carla Rovira i Neus Umbert. Supervisor artístic: Marc Montserrat. Tècnic: Krishna Molina. A partir de la producció original de Studio Orka. Col·laboració Zona 35-62 i CCHasselt Teatre Vrijthof de Maastricht. Coproducció: Teatre Lliure i Imaginart amb La Sala/Sabadell. Direcció: Martine Decroos, Philippe Van de Velde i Brenda Bertin. Espai escènic: Carpa Plaça Margarida Xirgu, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 abril 2012. Reposició: 9 març 2013. Preu adults: 13,45 €. Preu fins a 12 anys: 10 €. A partir 5 anys.
Doncs ara resulta que, amb la pasta que ha costat, diu que volen enderrocar el Palau de l’Agricultura, la seu del Teatre Lliure a Montjuïc i, posats a fer, l’Institut del Teatre i el Mercat de les Flors. Això és, almenys, el que anuncia la directora financera d’un projecte de prospecció arqueològica que, en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona, remena el subsòl de la Plaça Margarida Xirgu de Montjuïc amb l’objectiu de fer els estudis pertinents per construir-hi un aparcament subterrani, un edifici de pisos, un supermercat de grans dimensions i un parc d’atraccions al damunt, si cal. L’espectacle ‘Lava’ comença al carrer, a prop d’una petita carpa de fusta —semblant a un iglú— on l’equip d’arqueòlegs que comanda la tal directora financera, format per ella mateixa, un arqueòleg i una becària en pràctiques, emmagatzema els resultats de les investigacions que fa sota terra. L’equip, però, ha descobert que al subsòl habiten uns éssers diminuts que es refugien en velles maletes de viatge que, segons tots els estudis —un secret molt ben guardat que els espectadors faran bé de no escampar— hi ha en totes i cadascuna de les cases multiplicades per cadascun dels habitants que hi viuen. L’espectacle de caràcter familiar permet que una quarantena d’espectadors com a màxim entrin a la petita carpa i siguin coneixedors de la descoberta de l’equip amb mostres evidents que certifiquen la troballa: una maleta amb tota una casa en miniatura a dins, vestits minúsculs, gorres de centímetre, botes de dos centímetres, americanes lil·lil·lil·liputenques… peces que l’equip ha conservat, catalogat i protegit en estoigs transparents perquè els espectadors els puguin veure de ben a prop. A través d’una càmera de profunditat aconsegueixen també mostrar imatges en directe de com viuen els habitants descoberts al subsòl i, sobretot, de què viuen: paper reciclat, draps i trossos de roba vella que de tant en tant, prenent aire i sortint a l’alçada del carrer, alguns dels individus minúsculs pispen dels contenidors de reciclatge, tot i que cal advertir-los, si no ho saben, que des d’un temps cap aquí, a causa de la crisi, el paper i el cartró ha pujat tant de valor que no és estrany veure pels carrers com se’l disputen els saquejadors il·legals fent de drapaires espontanis com les patrulles de la guàrdia urbana que també hi tenen la seva part de benefici. L’espectacle té la capacitat de fer entrar en un món fantàstic els petits espectadors —i els grans que els acompanyen també— creant, gràcies a una actuació dels tres intèrprets que no fa concessions gratuïtes ni de llenguatge ni de tractament, una atmosfera estimulant sobre allò que potser sí que se sap que és irreal, però que, al llarg dels tres quarts d’hora, vistes les proves i tal com t’ho expliquen, acaba semblant real del tot. Afortunadament, sembla que els presumptes arqueòlegs de la petita carpa estan més interessats en la descoberta de la vida que han demostrat que hi ha en el subsòl que no pas en el projecte immobiliari descrit al principi per la directora financera. Sempre que algun alcalde il·luminat, un conseller de Cultura o un polític amb les butxaques foradades no acabi pensant que fer pols el complex escènic de Montjuïc, on un dia hi havia d’haver l’anomenada i oblidada Ciutat del Teatre, rebaixaria d’una piconada el dèficit cultural que, al pas que anem, potser sí que obligarà a més d’una companyia a muntar una carpa al carrer, com ho ha fet la gent de ‘Lava’, un espectacle d’autoria belga, que sorgeix del Studio Orka i que aporta a la cartellera familiar catalana una proposta singular que fuig de totes les convencions vistes fins ara en aquest sector.
1) Tràiler de l’espectacle en català. 2) Tràiler de l’espectacle en versió original del Studio Orka, de Bèlgica.
«El petit Dalí», d’Anna Obiols i Subi. Adaptació teatral: Anna Obiols i Benjamí Conesa. Composició musical: Núria Juanet. Lletrista: Clara Ripoll. Arranjaments musicals: Eloi Artells. Intèrprets: Jaume Gómez, Cris Vidal, Ramon Balasch i Toni Figuera. Escenografia: Mateo Tikas i Natividad Gerboles. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Il·luminació: Lluís Juanet. Maquillatge: Tere Afan. Construcció titelles: Carles Codina. Veu en off: Enric López. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Direcció artística: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 febrer 2012. A partir 3 anys. Preu: 13,50 euros. Reposició: 3 març 2013.
L’adaptació d’aquest espectacle parteix de l’àlbum il·lustrat ‘El petit Dalí… i el camí cap als somnis’, de Subi, com a autor de les làmines, i Anna Obiols, com a autora del text, publicat l’any 2003, a l’Editorial Lumen, un àlbum publicat també en altres llengües com l’anglès, el francès, el neerlandès i l’hebreu. El mateix àlbum ja va servir de base també per a un primer espectacle sobre Dalí al mateix Teatre Poliorama. La versió actual presenta el petit Dalí —vestit de mariner d’època— quan encara no sap ni ell mateix que es convertirà en una celebritat de les arts plàstiques. Perseguit i amonestat de prop per la mestra particular, defuig tant com pot les obligacions escolars i sempre té el cap als núvols, fins al punt que només ell és capaç de veure i parlar amb una sèrie d’elements fantàstics que se li aniran apareixent en una fusió del que és la fantasia alimentada per la imaginació dels somnis que dóna com a resultat el que es coneix o es justifica amb l’etiqueta de surrealisme. El petit Dalí troba a la platja una clau que li obrirà el camí cap a un viatge en el qual el personatge, malgrat ser el protagonista, es queda en segon terme, com un mestre de cerimònies, que va donant entrada a un bestiari fantàstic que converteix l’espectacle en una proposta amb titelles gegantins i que reprodueix algunes de les imatges que han fet universal el pintor de Figueres: els rellotges tous, el pa de pagès al cap, l’elefant de potes primes… Des de l’aparició del sereno, muntat en un cargol, fins als núvols portats per la tramuntana, el recorregut en una barca que vola pels aires i no pel mar, porta a conèxer en ple desert el xiringuito d’un cuiner i un marmitó que li farà truites de rellotge (rellotges tous) o els guardians de la torre, dos àlfils vestit maduixot amb pinta d’anglesos armats amb forquilla que s’enfrontaran a duel amb el petit Dalí perquè es guanyi el permís per poder entrar al castell. L’armari dels calaixos, vetllat per una mena de vell Gepetto (titella de dimensions mitjanes que manipula i hi posa veu l’actriu de la companyia), tancarà el cercle del viatge dalinià en el moment que troba la tecla negra que falta sobre el teclat del piano de casa dels Dalí aparegut enmig del somni. L’espectacle no pretén convertir-se en un catàleg exhaustiu de l’obra pictòrica de Salvador Dalí, ni en una biografia del pintor, ni tampoc en un documental sobre la seva atzarosa vida que el va portar de Figueres al món i del món a Portlligat. Temps hi haurà, per als primers espectadors, de conèixer els seus alts-i-baixos i la repercussió de la seva obra. L’objectiu és fomentar la riquesa del somni, la força de la imaginació i la recompensa de la fantasia a través d’un personatge que no va ser sempre el típic home del gran mostatxo refistolat, amant d’excentricitats, sinó una criatura com qualsevol altra, nascuda a casa d’un notari amb unes aptituds especials per inventar el màrqueting i la comunicació de masses molt abans que el màrqueting existís i les masses sabessin res de comunicar-se entre sí. Les característiques de l’espectacle, que exigeix un canvi d’escenes amb la mobilitat no sempre fàcil ni ràpida dels elements gegantins escenogràfics, i només amb quatre intèrprets que fan tots els papers de l’auca, provoca que es produeixen algunes breus pauses que alenteixen fugaçment el ritme. Pel meu gust, uns deu minuts menys de durada en conjunt no farien cap mal i alliberarien l’actor que fa el personatge del petit Dalí (Jaume Gómez) d’una interpretació que l’obliga a actuar bona part en solitari. I, posats a dir, en el text, hi trobo a faltar almenys un dels estirabots lingüístics que el geni empordanès va imprimir per a la posteritat, de ressonància fonètica tan recomanable, i que ja forma part del catàleg d’embarbussaments catalans: «Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. / Si la polla no hagués estat xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.» ¿Algú s’atreveix a posar-hi música, ni que fos a ritme de hip-hop?
«Aladdí». Basat en el conte de ‘Les mil i una nits’. Adaptació de Marc Miramunt i Aitor Rodero. Músiques d’Eloi Ortells. Intèrprets: Miguel Angel Sánchez, Maria Berenguer, Gerard Flores, Meritxell Coma, Alícia Olivé, Damià Capella, Marc Miramunt / Aitor Rodero. Disseny vestuari: Pyrobaby. Disseny escenografia: Aitor Rodero. Disseny il·luminació: Marc Puntos. Direcció: Marc Miramunt. Coproducció del Jove Teatre Regina i Companyia El Petit Fantàstic. Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona, 20 novembre 2011. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 23 febrer 2013. Preu: 10,80 euros. A partir 5 anys.
Aladí és un personatge de ficció oriental conegut per totes les generacions per la seva llàntia meravellosa. Però, en aquest espectacle, qui es guanya la simpatia dels petits espectadors és el geni que surt de l’estri rovellat després que el seu amo el refregui sense ni adonar-se’n. Muntatge musical, però que no obvia una trama de text, cosa que fa que els espectadors més petits dimiteixin aviat de seguir-lo atentament i que els que superen els cinc anys, en canvi, s’hi sentin més involucrats, sobretot quan la història reforça el seu caràcter romàntic, i l’idi·li entre la princesa del sultà i Aladí es converteix en una història d’amor que deixa molt clara dues maneres d’entendre la vida: que la princesa vol triar amb qui es casa i no es vol deixar vendre a canvi d’un grapat de tresors —una manera de reflexionar sobre els matrimonis concertats de certes cultures— i que hi ha objectius que només s’obtenen amb esforç i amb honestedat, sense tripijocs falsos. L’Aladí d’aquest muntatge de la companyia El Petit Fantàstic és una mica —o un tros— galtes. Fins i tot la seva mare li retreu en diferents ocasions que és un panxacontent i que vol que les coses li arribin regalades. També la princesa del sultà deixa anar, en un moment donat, que Aladí és un dropo i serà molt fàcil pispar-li la llàntia quan la hi demana el dolent de la pel·lícula, el bruixot que havia utilitzat Aladí per fer-se amb la llàntia, amagada en una cova farcida de tresors. En certa manera, l’Aladí creat per la companyia beu de les fonts de la comoditat de la societat del benestar, cosa que el fa més real i contemporani. Però si bé al principi sembla que la intenció és donar a entendre que, amb un cop de sort, la vida és més regalada, la trama es va capgirant per acabar centrant-se en la moralitat de donar més importància als sentiments i a la manera de ser interior que no pas a la falsedat i la ganduleria. Deia abans que el geni és qui s’emporta la millor part. És així perquè la companyia hauria pogut optat per representar-lo d’una manera excessivament sobrenatural, però el que fa és baixar-lo arran de terra i fer-lo més mortal, amb febleses i dubtes, amb desitjos i ganes de viure en llibertat i l’acoloreix amb unes subtils pinzellades de màgia que gairebé ni es noten, però que hi són: els mocadors de colors, el bastó que es tensa i es doblega, les llumenetes que salten d’una mà a una altra… La música de l’espectacle combina diferents estils, des del rock al soul. El muntatge no estalvia actuacions corals amb passos de ball que, amb el vestuari oriental, no es poden lluir gaire, i es desenvolupa en una ambientació càlida, emmarcada tan sols per una estructura escenogràfica que tant serveix per crear el lloc on viu Aladí, fins al palau del sultà o la cova dels tresors. Hi ha un personatge en off, la veu d’un anell màgic que és qui fa que Aladí pugui sortir de la cova i hi enviï també el maligne. El repte d’adaptacions teatrals com aquesta és no deixar-se influir per les versions cinematogràfiques o televisives que han marcat la llegenda en els últims anys, des de l’antiga versió de Popeye del 1939, a les posteriors pel·lícules del 1945 i el 1970, fins a la producció més recent de Walt Disney Pictures del 1992, que ha desembocat en videojocs i altres aplicacions. L’Aladí de carn i os, en teatre, només es pot mantenir fidel als seus orígens, com passa en aquest cas.
«La gran A…ventura (història d’un pallasso)», de Marcel Gros. Música original: M du Midi. Intèrpretació: Marcel Gros. Il·luminació: Pere Montoro. Escenografia: Mà a mà. Construcció inflables: T&P Construcció Tèxtil i Ultramàgic. Confecció: Señor. Tècnica: Maite Orriols. Direcció: Marcel Gros. Companyia Marcel Gros. Teatre Poliorama, Barcelona, 10 febrer 2013. Preu: 13,50 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
Aquest espectacle és la història d’un pallasso, sí. Però la història del clown Marcel Gros (Manresa, 1957) és molt més allargada. Són trenta anys de trajectòria, bona part dels quals, en solitari, a la pista o a l’escenari, com passa en aquesta ocasió. L’experiència de Marcel Gros beu de diferents àmbits, tant per a primers espectadors com per a veterans, des de la seva faceta inicial de cantant (Orquestra Mandarina) fins a integrant dels primers grups d’animació de carrer apareguts durant l’últim quart de segle passat, o com a fundador i creador d’espectacles de la companyia Teatre Mòbil. El solatge i la fusió d’aquesta experiència és present en aquest espectacle, ‘La gran A…ventura’, que captiva tots els públics des del primer moment perquè Marcel Gros es proposa explicar una història des de l’òptica del pallasso de vocació, però sense prescindir, subtilment de petits coneixements universals i educatius que, en una narració amb ajudes interactives de l’auditori, manté l’interès permanent acompanyant-se d’elements tan senzills com efectius, per la seva màgia, gràcies als efectes de llum i de so i, sobretot, la imaginació que Marcel Gros va activant progressivament en els espectadors. Ell en diu «espectacle multicòmic minimèdia» i això podria fer pensar que utilitza recursos d’alta sofisticació tècnica. Ben al contrari. Les eines de Marcel Gros són tan artesanals com per exemple un gran rebrec de paper platejat que l’obre l’espectacle, una escombra que perd el raspall, un cubell màgic d’escombraries, inflables que es converteixen en barret, en barba o en un sabre de faquir, una A majúscula que primer és petits però que després es fa gegantina i que serveix per fantasiejar un viatge des del fons del mar a l’infinit de l’espai, una camisa de súpertalla del pare on s’encabeix un Marcel Gros infant… i la força de la paraula sempre, durant una hora, amb aires poètics com a colofó de l’espectacle. Marcel Gros respecta els seus espectadors, sobretot els que estan en procés de maduresa. Però no fa una distinció evident entre uns i altres. Fins i tot els tracta de «vostès» a tots, com si, en comptes de ser un pallasso català nascut al Bages fos un pallasso nascut en un indret de França on el tracte de «vostè» i de «tu» marquen una barrera a vegades infranquejable. A Marcel Gros, com tants pallassos de raça, només li cal el nas vermell i la franquesa, una mica d’ingenuïtat barrejada amb un pols de picaresca i una mica de salsa d’ironia que s’empara en picades d’ullet a l’actualitat present en la vida dels més grans: les retallades, la crisi, el do de tenir feina, les hipoteques, la caixa d’attrezzo per La Caixa, i també un joc lingüístic amb transcripció fonètica com per exemple la tirallonga de topònims de diverses ciutats nord-americanes transformades en significats catalans quotidians. Tinc la sensació que tots, grans i petits, quan s’acaba, encara en voldrien més. Marcel Gros és un d’aquests pallassos que, si el teatre català no el tingués, s’hauria d’inventar.
«La reina dels colors», de Jutta Bauer. Adaptació d’Eva Noell i Paul Olbrich. Música original de Raoul Goellaen i Patrice Langlois. Intèrprets: Eva Noell i Paul Olbrich. Acordió: Raoul Goellaen. Escenografia: Eva Noell i Paul Olbrich. Direcció: Eva Noell i Paul Olbrich. Companyia Les Voisins. Espai Lliure, Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 3 febrer 2013. Preu fins a 10 anys: 3 €. Adults: 13,45 €. Recomanat a partir de 3 anys.
Teatre d’ombres, interpretació, música i intervenció plàstica en directe, com si es tractés d’un dels clips de la sèrie televisiva catalana ‘Una mà de contes’, que barreja la història d’un autor literari amb l’actuació en directe de la mà del dibuixant, però amb l’avantatge de l’actuació viva, a tocar dels espectadors. En aquest cas, la companyia Les Voisins, establerta a la Bretanya francesa, però originària d’Alemanya, formada pels marionetistes Eva Noell i Paul Olbrich, adapten un conte de la il·lustradora alemanya Jutta Bauer (Hamburg, 1955), guardonada fa tres anys amb el premi Hans Christian Andersen d’il·lustració i autora de les il·lustracions de novel·les de Christine Nöstlinger, a més de les làmines de deiversos àlbums, com el publicat en català, ‘Per què vivim als afores de la ciutat’ (Tàndem Edicions, 2008), amb text del suís Peter Stamm. ‘La reina dels colors’ és una història escrita i dibuixada per la mateixa Jutta Bauer que té com a protagonista un petit personatge de la cort —sense corona i a saber si hereva de cap tron—, una criatura que viurà un dia molt especial en haver d’escollir quin és el color que li agrada més, i quin és el color que vol posar a la seva vida, tot passant per moments de blanc i negre, per colors tristos, per colors tenebrosos, per un aiguabarreig de colors, per arribar a trobar l’harmonia entre els seus desitjos i el món real que l’envolta. L’atractiu de l’espectacle, esclar, és que els espectadors assisteixen presumptament a un joc d’ombres clàssiques —Paul Olbrich és el marionetista que s’amaga darrere la pantalla— i a la vegada tenen en primer pla, a l’escenari, el músic acordionista (Raoul Groellaen) que posa banda sonora a cada escena, i la dibuixant, intèrpret i marionetista, Eva Noell, que per mitjà de la càmera reproductora de taula, s’encarrega de dibuixar els paisatges, el castell, les muntanyes i els colors i també descobreix algunes de peces de paper retallables que provoquen que l’acció tingui ple moviment, entre l’ombra de la petita reina i els elements amb què es troba: una pilota, el mar, el sol, un arbre, unes flors… L’espectacle fascina per la seva senzillesa enriquida al màxim, però també perquè la tècnica de les ombres no abusa del gènere sinó que el revitalitza i l’actualitza sense prescindir ni de la música, ni de la veu narradora, ni del diàleg que s’estableix entre la protagonista, l’actriu dibuixant i l’acordionista. Una petita joia que s’escapa de la recomanació estrictament per a infants i que deixa també amb una sensació de benestar els adults, per la picaresca de fons de la història i per com la interpretació. La companyia Les Voisins ha actuat internacionalment i, en aquest any de gira, ja ha portat alguns dels seus espectacles de repertori a teatres francesos i alemanys. Després de les representacions de ‘La reina dels colors’, a Barcelona, els espera una breu temporada a Nova York (‘Queen of colours’) i al Canadà. Companyia, doncs, de vocació universal, com ho demostra a l’hora d’actuar a Catalunya adaptant el guió en un català en directe, harmonitzat per l’expressió i la fonètica franco-alemanya dels mateixos intèrprets.
«La Caputxeta Vermella». Adaptació lliure del conte de Perrault a càrrec de Joan Guasch Carbonell. Música i lletres: La Cop. Intèrprets: Ruth Guasch, Xavier Rojo i Joan Manuel Chilet. Vestuari: La Mamma. Escenografia: Tallers Guasch. Il·luminació i so: Albert Doz. Direcció: Joan Guasch Carbonell. Companyia El Borinot. Guasch Teatre, Barcelona, 2 febrer 2013. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
Probablement la Caputxeta Vermella és un dels personatges de ficció que ha estat més adaptat, versionat, capgirat i recreat de tota la història. I és que la criatura de la capa dóna per molt. Des de la moralitat per a infants que els ensenya que no et pots fiar ni de qui et regala un confit pel carrer, fins a l’advertiment a les àvies que viuen soles i que obren la porta al primer estrany que els truca amb maletí de venedor per aprofitar-se del seu petit cofre de joies i els estalvis de misèria. I això sense passar per alt les connotacions que té el conte sobre el perill públic dels violadors que també han inspirat còmics, pel·lícules i relats de por per a adults. En aquest muntatge familiar, del clàssic conegut per tots els petits espectadors, només en queda pràcticament el ritual de les preguntes famoses: ¿Per què tens les orelles tan grosses? ¿Per què tens els ulls tan grossos? ¿Per què tens la boca tan grossa? I nyam, nyam. Fora d’això, la trama és una versió de text original —amb acompanyament musical— que té com a punt de partida el refredat de nassos que té la mare de la Caputxeta i que li impedeix d’anar a veure l’àvia. És per això que la petita s’ofereix a fer el camí de ca l’àvia. I és aquí on el presumpte llop apareix en escena però representat per un cantant de rock que té encaterinades totes les noies del poble i que, si no fos per les orelles i pel nom artístic (Justin Lobo) ningú no el relacionaria amb el gremi dels llops. La transcripció metafòrica, però, funciona, i els petits espectadors entenen de seguida qui és qui i qui té les de perdre o les de guanyar. El final és també una versió lliure que guardarem per a la sorpresa dels espectadors. Diguem només que, com en la majoria de versions, no hi ha caçador, ni guàrdia rural ni res que se li assembli i que la cosa queda més que resolta entre la mateixa Caputxeta i l’àvia. Com en tants altres casos, no cal dir que qui s’emporta l’entusiasme de l’audiència és el llop-cantant. La Caputxeta, malgrat ser la protagonista, ja fa temps que queda sempre en un pla secundari. És a dir, la maldat es reconeix i es demana justícia per fer-hi front, però no hi ha dubte que la seducció que originen els personatges dolents de la pel·lícula en els espectadors, des de molt aviat, és evident. I amb un rentat de cara que faci pagar al maligne, ni que sigui només els plats trencats, la vida continua fent conviure el bé amb el mal. Potser perquè el mal continua tenint els ulls, les orelles i la boca molt grossa… per cruspir-se el bé en un plis plas, esclar.
«Pinotxo». Basat en el conte de Carlo Collodi. Guió de Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera, Gemma Egea, Sergi Pardo, Ariadna Suñé i Anna Ventura. Veu en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Julià Farràs / Marc García. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografia: Gemma Egea / Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Direcció: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 gener 2013. Preu: 10,80 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
Al conte ‘Antaviana’, Pere Calders va batejar amb el nom d’Abel el nen protagonista del seu conte que s’inventa la paraula que ha fet tanta fortuna. El protagonista d’aquesta adaptació de ‘Pinotxo’ es diu també Abel. I el planteig inicial de la posada en escena, per la caracterització dels personatges, els pares i els avis d’Abel, recorden també la posada en escena de l’adatpació d»Antaviana’. No és un retret, sinó ben al contrari. La tradició es fa amb aquestes coincidències, volgudes o no. I el que compta és el resultat. L’adaptació de Dreams Teatre té una estructura que funciona perquè no es tanca en el típic taller de Gepetto que construeix el titella de fusta que acaba tenint vida pròpia, sinó que comença en una família més o menys actual, caracteritzada una mica amb look de La Cubana, i que celebra una festa al terrat per commemorar el desè aniversari del fill únic de la parella. L’Abel d’aquest ‘Pinotxo’ és oportunament descarat. Dic oportunament perquè l’adaptació no cedeix a fer, d’entrada, un personatge bon noi, educat i complidor, sinó que en perfila el seu costat més entremaliat. Quan l’avi li regala unes boles de petanca i el pare, un titella petit de fusta que representa en Pinotxo, el noi ho accepta de mala gana. I la festa, amb pastís incorporat, acaba com el rosari de l’aurora. Fins al punt que en una caiguda del patinet, l’Abel es propina un cop al cap que el porta inconscient a un altre món. És aquí on el muntatge fusiona l’Abel contemporani amb el Pinotxo del clàssic de Carlo Collodi amb un seguit d’escenes i canvi d’ambientació —uns quants foscos sisplau per força que amb el rodatge de l’espectacle haurien de guanyar amb ritme— que una veu en off (Pep Anton Muñoz) aprofita per situar la trama del conte que manté alguns dels passatges més importants del clàssic: la trobada amb la guineu i el gat que en realitat són uns pispes; la trobada amb la fada que el condemna a la llargària del nas; el paradís dels jocs on fer el manta està permès; l’aparició del senyor Grill —una de les sorpreses del muntatge—; fins a arribar al vell Gepetto, un honorable personatge de barba llarga, a l’interior del ventrell de la balena —tenint en compte que el tauró voraç original de Carlo Collodi ja va quedar bandejat per les adaptacions endolcides que n’ha fet Disney i els seus seguidors. L’espectacle compta amb la composició musical de Manu Guix, amb diverses peces que imprimeixen una banda sonora de molt bon escoltar. Hi ha també un vestuari molt treballat i atractiu, sobretot el del senyor Grill, pel seu aspecte terrorífic i, per descomptat, el del Pinotxo, amb el nas que creix i creix a cada mentida. Petites guspires de màgia imprimeixen també efectes de fantasia al llarg de la trama. I els diferents elements escenogràfics o decorats clàssics creen l’atmosfera adequada en cadascun dels paratges del viatge iniciàtic que fa Pinotxo —en realitat l’Abel de l’adaptació convertit en Pinotxo— i que servirà perquè la criatura del patinet dalt del terrat canviï la seva manera de fer i d’actuar, tant en relació amb el seu amic Xinxeta, com amb els pares i els avis. Una manera diferent de veure en Pinotxo i un espectacle que, pel seu contingut i concepció, es mereix que tingui una llarga trajectòria a partir d’aquesta estrena.
«Rapunzel». Basat en el conte dels Germans Grimm. Adaptació d’Albert Doz. Intèrprets: Karen Gutiérrez, Pau Doz, Txema Segura i Albert Doz. Escenografia: Xavier Rojo. Il·luminació i so: Gabi Doz. Vestuari: La Paparra. Direcció escènica i musical: Albert Doz. Companyia L’Aplic. Guasch Teatre, Barcelona, 12 gener 2013. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
L’espectacle està estructurat en dues parts. A la primera, els pares i els avis de la criatura esperen la criatura que ha de néixer i que encara no té nom. Ni tan sols saben si serà nen o nena. I ni tan sols saben el que li passarà. Cosa que sí que saben la majoria d’espectadors que coneixen el conte clàssic, ja sigui a través dels àlbums, les adaptacions o la versió cinematogràfica. Ja se sap que l’estat d’embaràs provoca gana. I això és el que li passa a la mare de la criatura. En una mena de fugida buscant un lloc on reposar. La troballa d’un hort al mig del camí —l’acció passa en el temps indeterminat d’una època passada— tempta els pares perquè pispin un manat de raves dels crestalls (en alemany, rapunzel vol dir repunxó o nap bord, una mena de rave, vaja). Però com que l’hort és la nineta dels ulls d’una exvedet de music-hall amb aires de transvestit convertida en mala bruixa —una picada d’ullet contemporània enmig d’un plantejament clàssic—, el robatori els portarà conseqüències. Resolt el cas a través d’un judici ràpid, el jutge aplica una sentència salomònica: posar preu a allò que més estimen els pares i allò que més estima l’exvedet. El nadó, doncs, i l’hort, entren en joc de bescanvi. I els pares estan condemnats a donar la criatura a l’exvedet quan Rapunzel neixi. La segona part de l’adaptació recorre als elements més coneguts de ‘Rapunzel’. La criatura ha crescut i, des del moment que va ser donada a l’exvedet-bruixa, ha estat tancada a la torre des d’on la cabellera rossa li ha crescut en una llarga trena que la bruixa fa servir per pujar i baixar. Deixem el final per als espectadors. Però advertim que sense príncep, no hi ha final feliç. I no hi ha final feliç sense desfer el malefici. I sense petó. Un muntatge bàsicament musical que reparteix nou personatges entre cinc intèrprets i que reposa sobretot en peces solistes en les intervencions de l’actriu Karen Gutiérrez, que interpreta els papers de la mare de Rapunzel i la jove protagonista del conte.
«La camisa de l’home feliç». Basat en el conte de Lleó Tolstoi. Dramatúrgia de Ramon Molins. Composició musical: Antoni Tolmos. Intèrprets: Begonya Ferrer i Ramon Molins. Espai escènic: Zum Zum Teatre. Il·lustracions, animacions i curts: Cèsar Samaniego, I+G Stop Motions, Ferran Blanch, Begonya Ferrer, Evelina Kolovon i Mònica Benabarre. Enregistrament musical: Folkincats. Vestuari: Fes-t’ho mirar i Pepa Piquer. Direcció: Ramon Molins. Companyia Zum Zum Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 de març 2012. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 13 gener 2013. Preu: 13,50 €. A partir 5 anys.
Dos personatges amb bombí esperen en una estació que arribi el seu tren. Ells dos i les seves pesades, atapeïdes i atrotinades maletes. Hi ha un arbre de branques pelades al fons. Entre dos pals que serveixen per fer d’estenedor amb una corda. Però els trens que hi arriben, només passen de llarg. La primera impressió que en traurà l’espectador és que els dos personatges podrien ser Vladimir i Estragó, els dos rodamons que Beckett va fer universals a l’obra ‘Tot esperant Godot’. Si aquells dos parlen i parlen esperant no se sap ben bé què, aquests dos també parlen i parlen —de moment— però amb ganes d’aprofitar el temps. I la millor manera de fer-ho és imaginant una història com la d’aquell tsar de Lleó Tolstoi que tenia el mal de la tristesa —que no només és un mal propi dels tarongers— sinó també d’aquells humans que, posseint-ho tot, els falta el més essencial: la felicitat. L’espectacle compleix molt bé els seus dos objectius. D’una banda, explicar d’una manera entenedora per als petits espectadors el conte de Lleó Tolstoi, que la companyia ha adaptat molt adequadament i, de l’altra, crear una proposta multidisciplinar al voltant de la trama, la qual, malgrat que té molta importància el paper en escena dels dos intèrprets, se serveix també de projeccions, animacions, efectes lumínics i escenogràfics per donar vida a cadascun dels paratges que recorren els dos emissaris del tsar per trobar algú que els doni una camisa, el remei que diuen que acabarà fent feliç el reietó. Amb aquest espectacle, la companyia ha estat premiada a la Fira Europea de Teatre de Gijón d’aquest mateix any com a millor direcció a Ramon Molins i millor interpretació femenina a Begonya Ferrer, una manera de reconèixer en els dos intèrprets els valors en conjunt del muntatge que respira un alè poètic i que integra fantasia, màgia i teatre en estat pur amb les intervencions actorals, les projeccions animades, ja sigui sobre pantalla o sobre les tapes de les maletes obertes, o el minicurt d’animació amb titelles que fusiona els dos personatges en carn i os amb les seves representacions animades a la pantalla. Amb un apartat de participació dels espectadors —per aconseguir un voluntari que els acompanyi durant una bona part de l’espectacle— la seriositat que es pot desprendre del rerefons del conte de Lleó Tolstoi es compensa amb moments d’humor dels dos personatges que contrasten els límits de la medicina, per molt cèlebres i internacionals que siguin els facultatius que visiten el tsar, amb la intuïció popular del senzill trobador, capaç de descobrir el mal de la falta de felicitat que pateix el monarca allà on els experts no són capaços de descobrir ni un vulgar constipat, mal que sigui auscultant amb l’estetoscopi. ¿Però qui té el remei —ni que sigui pagant un euro per recepta— que consisteix a trobar una camisa d’algú que sigui realment feliç? La moralitat de Lleó Tolstoi és evident: després de buscar i buscar, l’home més feliç del món és, precisament, aquell que no té ni una simple camisa. La companyia Zum Zum Teatre —originària de Lleida— ha creat en els últims quinze anys espectacles gairebé tots basats en contes d’autors clàssics. Per la seva contemporaneïtat —en un moment d’incertesa social— aquesta versió de ‘La camisa de l’home feliç’ és un dels que es mereix una llarga temporada de gira no només pel seu contingut sinó també per com l’han sintetitzat i teatralitzat els seus creadors.
«Un bosc de cames», de Jordi Palet i Puig. Intèrprets: Mariona Anglada, Ada Cusidó i Pep Farrés. Música: Jordi Riera Abad. Enregistrament musical: Pep Massana, Carlota Ortiz, Benet Palet, Montserrat Conejos i Stephen A. Alimontiç. Escenografia i titelles: Alfred Casas. Il·luminació: Jordi Llongueras. Vestuari: Fiona Capdevila. Ajudant direcció: Ingrid Domingo. Direcció: Jordi Palet i Puig. Companyia Taaat – Farrés Brothers i Cia. Cicle El Lliure dels Nens. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 febrer 2012. Reposició: 8 gener 2013. Preu fins a 12 anys: 10,00 €. Adults: 13,45 €. A partir 3 anys.
La trajectòria de la companyia Farrés Brothers en la creació d’espectacles per als primers espectadors és una de les més solvents d’aquesta primera dècada de segle XXI. Un dels espectacles més recents és ‘La maleta de l’Agustí’, que recrea la vida i les peripècies del fotoperiodista Agustí Centelles arran de la guerra civil. Dins del cicle ‘El Lliure dels Nens’, la companyia ha estrenat un espectacle amb guió de Jordi Palet i Puig —autor també d’un altre espectacle destacable d’aquesta temporada, ‘Llepafils’, que s’ha vist al Jove Teatre Regina—. En aquesta ocasió, l’autor dirigeix també la proposta que té un peu posat en el realisme i un altre, en la fantasia. L’espectacle combina l’actuació dels tres intèrprets-titellaires amb manipulació de diversos titelles gegants i objectes relacionats amb la trama. En un escenari a peu pla, a tocar dels espectadors, per tant sense teatrí ni escenografia en càmera negra que amagui els titellaires, ‘Un bosc de cames’ és presenta com un conte per als primers —o primeríssims— espectadors, però amb el rigor i la qualitat per arribar igualment a espectadors en general sense que ningú es posi vermell. Tot i que ha nascut per al teatre, ‘Un bosc de cames’ és el guió del que podria ser també un àlbum il·lustrat. I ho dic perquè, a banda dels tres intèrprets, que fan d’actors, de narradors i de titellaires a la vegada, els protagonistes del relat van apareixent en diferents reproduccions: la Guida, la nena protagonista, titella de mig cos; el cap d’estació, un cap gros nan que causa impressió; i un grapat de parells de grans cames i sabatots que representen les cames dels viatgers adults de l’andana de l’estació, vistes des dels ulls petits de la Guida, des de baix, que fan més gran tot el que l’envolta. El guió del muntatge no amaga la influència o fins i tot la semblança amb altres propostes literàries contemporànies com l’àlbum ‘Dins del bosc’, d’Anthony Browne, publicat pel Fondo Cultura Económica de Mèxic, on també el petit s’adona mig perdut de l’absència del pare, o d’un altre àlbum, ‘El Mateu’, de Pau Carballeira i Peixe, editat per Kalandraka, on el protagonista també es perd entre les cames dels grans. L’aportació de l’espectacle ‘Un bosc de cames’ beu, doncs, d’un dels sentiments més universals de totes les edats, la por, sentiment remarcable en l’etapa de formació. El bosc, espai mític de la literatura universal, pren forma en aquest muntatge entre els parells de grans cames —arbres en clau de gènere fantàstic— per on es perd la petita Guida, sense saber on és el seu pare, i on troba la Caputxeta —una senzilla bossa vermella—, el llop ferotge —una crinera de peluix— i un cavaller salvaprinceses que cavalca a llom d’una de les grans cames convertida en cavall. La imaginació mou muntanyes. Veus en off, picossada d’humor sobre els comunicats per megafonia del cap d’estació que no entén ningú —picada d’ullet adult a la desinformació habitual d’una companyia tan qüestionada aquí com Renfe—, el pas per damunt del teló d’un trenet elèctric i un altre de vapor, música original, tractament poètic i una sensibilitat lingüística en tot el text que no només arriba amb fluidesa i riquesa als petits espectadors sinó que els respecta també com a espectadors amb criteri.
