Jove Espectacle Portal dels espectacles per a infants i joves a Catalunya
La imatge de ‘La màquina màgica’, de la companyia Animamundi, ha estat aquests dies omnipresent al TOT Festival, que es celebra com cada any (i des de fa quatre) al Poble Espanyol de Barcelona. I això és perquè és la mateixa que protagonitzava el cartell del Festival. No debades, s’han fet fins a tres actuacions de l’espectacle durant aquest cap de setmana (divendres, dissabte i diumenge), sent el que més s’ha pogut veure, i a l’Espai Teatre, el millor del TOT.
Kerstin Von Porat, ànima de la companyia, sueca de naixement i catalana d’adopció (amb aquell accent nòrdic que la caracteritza des de sempre), ja porta molts anys fent espectacles de titelles, primer amb d’altres companyes que va conèixer al Departament de Titelles de l’Institut del Teatre, quan hi va estudiar, i des del 2002 en solitari.
‘La màquina màgica’, d’una durada d’uns 45 minuts, interpretat per la mateixa Kerstin i per l’Elisenda Rué, ens dibuixa una petita comunitat a un poble, on tots fan la seva feina i s’ajuden i intercanvien els fruits dels seus treballs respectius. Els protagonistes, un pianista i una teixidora, que són veïns, apareixen en els dos extrems de l’escenari. em forma de titelles de taula, separats per una pantalla d’ombres, on passarà la major part de l’acció. Un dia apareix a la plaça del poble una màquina que promet canviar les seves coses velles (es refereix a les de sempre, les fetes a mà) per d’altres de noves i ‘més modernes’. Al principi tot sembla anar bé, però un dia s’espatlla, i escarmentats pel deteriorament que la màquina ha portat en les seves relacions, els habitants del poble decideixen tornar al sistema d’abans, més humanitzat.
Caldria destacar la barreja de tècniques, com ja hem dit abans els titelles de taula, i les ombres xineses, fetes amb retroprojecció i combinades amb la tècnica clàssica i ombres corporals, tot plegat combinat a la perfecció, i amb un resultat molt bo.
Personalment, la part que dibuixa la tranquil·la i positiva vida dels habitants del poble, abans i després de l’aparició de la màquina, són el més aconseguit i bonic de l’espectacle. La metàfora de la màquina, té la intenció (segons la mateixa Kerstin) de posar de relleu que darrerament la tecnologia sembla que ens allunyi als uns dels altres, que ja no ‘ens necessitem’ (sic) com abans. Un cant, per tant, a una vida senzilla, sense tants aparells.
A un li venen determinades imatges de grups de joves concentrats cadascú amb el seu mòbil, o reportatges sobre la pèrdua d’humanitat en determinades fàbriques, especialment del llunyà orient…
Però també és cert que aquesta visió de la tecnologia podria estendre’s a tantes i tantes coses que ens han facilitat la vida, com ara els telèfons, el corrent elèctric, les rentadores (les dones ja no van al safareig!) sense les quals no es podria concebre la vida, com ara la coneixem. És, doncs, perillós voler criticar la tecnologia en general, i caldria que s’afinés més, ja que qui la fa bona o dolenta és l’ús que en fem els humans. I també cal dir que seria la part més ‘fluixa’ de l’espectacle, que per la resta respira un encant fora de dubte.
Només un botó de mostra: en un moment donat, el pianista ens ofereix un petit moment musical en directe amb el seu pianet de joguina, que va despertar un ‘ohhh’ sincer del públic assistent, adults i petits, que crec que reflecteix el fidel compromís artístic d’Animamundi, una de les primeres companyies en dur a Catalunya i al públic familiar, l’ara més coneguda tècnica dels dibuixos efímers en sorra, per posar un exemple.
Impagable.
