Crítiques: ‘1714 Crònica d’un setge’ al Jove Teatre Regina

Entrant de ple en la ja anunciada programació per a adults, que va donar els seus primers passos a finals de la temporada passada, el Jove Teatre Regina inicia aquest nou curs les sessions nocturnes amb una producció pròpia, enquadrada dins dels (ja veureu com en són moltíssims) actes commemoratius del Tercer Centenari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes borbòniques, i de facto, la fi de l’autogovern, les institucions i la normalitat de la cultura i la llengua del país.

En l’hora i mitja llarga de representació (el 12 de setembre, primera davant de públic), els 8 intèrprets, 4 actors i 4 actrius, intenten explicar al públic el perquè i el com va anar que la història se’ns girés en contra d’aquella manera.

I la proposta compta amb alguns detalls interessants. El més cridaner, que es tracta d’un (gairebé) musical, tot i que ells el descriuen com teatre musicat. I no menor. Un altre que de seguida crida l’atenció, és l’intent de que no tot sigui drama en aquesta història, sinó que hi ha sovint tocs de comèdia que rebaixen la tensió, i permeten números musicals amb sentit de l’humor. I com a darrer detall, el més encertat per a mi, és que els protagonistes no són ni els militars ni els alts càrrecs de cap dels dos bàndols. Com va ser en realitat, els protagonistes són homes i dones (per igual) del poble de Barcelona, procurant mostrar un mosaic variat en els orígens i les tipologies: un valencià, una ‘castellana’ (no explicita l’origen exacte), barcelonins de soca-rel, gent de comarques, artesans, vídues, senyores, un noi massa jove per a tot allò, fins i tot un que els altres anomenen ‘botifler’…

Amb alguna excepció, la crònica del setge és sempre des del punt de vista d’aquests personatges, que frueixen poc dels encerts dels poderosos, però sempre paguen més que ningú els seus desencerts. Amb una resignació que cridaria més l’atenció si no fos que està de lamentable actualitat.

En la narrativa de tot plegat es fa servir el flashback, que ens porta de la primera escena, poc abans de l’assalt final de l’onze de setembre, al orígens del conflicte, quan mor sense successor el rei Carles d’Espanya i és nomenat Felip d’Anjou, V de Castella i IV d’Aragó. A partir d’aquí, s’alternen escenes de tall històric amb les converses dels personatges populars, que ens expliquen retalls de la seva vida, i l’experiència del setge. Fins i tot el sorgiment d’un parell d’històries d’amor… amb un futur més que incert.

Cal destacar que la majoria d’interpretacions, tant en la part actoral com en la musical, són força solvents, potser a excepció del personatge del Quim (el més jove) que també interpreta un Rei Felip excessivament caricaturitzat, pel meu gust.

No puc deixar d’esmentar, tampoc, la bona feina del Maties Gimeno, un històric de la companyia, que interpreta un grapat de personatges, i sobretot de l’Agustina Solé, en els moments que fa de Reina d’Anglaterra, un personatge que li va com anell al dit, capaç de donar-li molts matisos, més enllà de la càrrega negativa que el text li assigna, donat el paper crucial que va jugar en contra dels catalans.

I en la part musical, impossible deixar sense comentari una versió per a tres veus femenines del ‘Cant dels ocells’, amb una lletra ben diferent, que la Mariona Campos, l’Olga Fañanàs i l’Esther Pérez van cantar fins a arrencar una merescuda ovació del públic, que aquella nit va empatitzar amb tota la història sense reserves.

I en l’apartat dels peròs, una escena que crec que ha de millorar notablement, sobretot per aconseguir explicar de forma comprensible els fils el tractat d’Utrecht: un ball i cançó dels diferents polítics europeus intervinents, tapats amb màscares. Escena visualment bonica, però on no s’entenen els textos cantats ni es veuen clarament els ‘entresijos’ (no trobo cap paraula equivalent) d’aquelles negociacions i els interessos que defensava cadascú. I ni esmento, per raó de ser la primera representació, petites caigudes de ritme, que segurament en 2-3 passis estaran més que afinades, com acostuma a passar sempre en un espectacle que demana tant dels seus intèrprets, com ara interpretar varis personatges, cantar, i ballar, ni que sigui somerament.

En conjunt, un espectacle que, com ja he dit, combina moments dramàtics amb d’altres de mesurada comicitat, entrant en una dinàmica ‘costumista’, que no li va malament del tot a la història que expliquen, i que al meu entendre fa aquesta obra especialment adient per a un públic jove. I em refereixo sobretot als instituts i escoles de secundària, ja que com molts sabem, fora d’aquí els adolescents poc o gens van al teatre, ni sols ni, molts menys, amb els pares. I crec que és més que ningú per a ells, perquè trobaran un nivell de producció i interpretacions prou alt, perquè la història és molt entenedora, i perquè s’ho passaran bé.

És per això que he inclòs aquesta crítica i la recomanació al bloc, tot i ser, en principi, un espectacle adreçat als adults.

I per acabar, dir que, tot i que és perceptible que es vol defugir del pamflet històric, de la simplificació de bons i dolents, de l’exaltació nacionalista catalana, de vegades s’hi ratlla, ja que parlar de l’onze de setembre sense posicionar-s’hi, és un acte d’equilibris difícil per a una companyia catalana.

 

Us posem, més avall, el programa de mà complet, amb tota la informació de l’espectacle, fitxa tècnica i artística, etc…

Espectacle en cartell fins al 10 de novembre de 2013.

Jove Teatre Regina
Carrer de Sèneca, 22
08006 Barcelona
932 18 15 12