Jove Espectacle Portal dels espectacles per a infants i joves a Catalunya
Dissabte a la tarda feien titelles al Born CC. El meu fill i jo vam haver de decidir entre veure el Barça-Madrid o anar a veure l’espectacle del Joan Baixas al Born. L’Andreu, que amb quatre anys sap qui és el Messi però encara té la sort de no saber què és el Reial Madrid, es va estimar més anar a veure els titelles. Vam baixar amb la groga fins a Jaume I. La gent sortia centrifugada del metro per anar a veure el partit. Baixant el carrer Argenteria en nen també estava impacient. “Quan començaran els titelles?”. En arribar a Santa Maria del Mar ens vam trobar amb una multitud que formava una muralla humana davant de la basílica. La guàrdia urbana havia obert un cordó sanitari perquè els convidats d’una boda -la boda!- pogués entrar a l’església. Mariano Rajoy feia entrada a l’església en aquell moment. La gent feia fotos. Em vaig haver de posar de puntetes per veure l’espectacle. “Pare, no puc veure els titelles”, em diu l’Andreu. “Tranquil, no venim a veure aquests titelles. Els nostres els fan al Born”.
Vam haver de fer autèntiques giragonses entre les taules d’una terrassa per poder esquivar la multitud i arribar al Passeig del Born. Ens vam topar amb una parella tota xarolada, manicurada i rasurada que anava cap a la boda. “Qui és casa?”, vaig preguntar. “No ho sabem”, va dir ella. “Ens han convidat uns amics”, va dir ell. Després a les notícies vam saber que era la boda del fill de José Manuel Lara i la neboda del Brufau.
El passeig estava mig desert. Feia un vent inhòspit i el partit havia recollit la gent a l’interior dels bars amb pantalles per seguir el futbol. A la Sala Moragues ens esperava el Toni Rumbau i el seu Bornet, un titella de debò que ens va presentar Joan Baixas, un dels titellaires més veterans de l’escena catalana. Si entreu al seu web (www.putxinelli.cat) veureu que va ser el fundador de la companyia La Claca als anys seixanta, i un dels primers titellaires que va sortir dels esquemes tradicionals del teatret. Baixas ve d’una família de pintors i ha fet espectacles de titelles amb pintors com Joan Miró, amb qui va fer el cèlebre Mori al Merma. Aquest cap de setmana ha presentat un espectacle solista pictòrico-musical titulat ‘Música pintada’. Baixas ens va pintar la música de Debussy i Ravel des de darrere un llençol tesat com un llenç. Se servia de fang per convertir melodies en un vibrant calidoscopi de línies i colors, com podeu veure en aquesta magnífica foto de Pere Virgili. Tot i la bellesa de l’espectacle, l’Andreu va sortir una mica defraudat de no haver vist cap titella.
Per sort, a la sortida ens vam trobar els gegants de Santa Maria del Mar, que estaven aparcats al Passeig del Born, a punt per començar la cercavila de gegants centenaris. Els acompanyaven els gegants del Pi i una comitiva de colles geganteres de poblacions diferents que havien vingut a posta per la celebració. L’Andreu no s’esperava trobar-se aquells titelles tan grans i de seguida es va entusiasmar amb el so de les gralles. Els culés continuaven apinyats a les barres dels bars, asseguts en tamborets, amb el cap enlaire. Cada vegada que una jugada els emocionava, s’aixecaven, com accionats per un ressort mecànic. Més titelles.
La guàrdia urbana va obligar la cercavila a desviar-se pel carrer Montcada per no eixordar els convidats de l’enllaç Lara-Brufau. De tota manera, segur que la Soraya Sáenz de Santamaria va sentir les gralles, que en endinsar-nos pel carrer Montcada encara ressonaven més. Els turistes feien fotos als gegants. Davant del Palau Dalmases uns americans que feinen cua per entrar a un espectacle de flamenc, no se’n sabien avenir d’aquell estrèpit de les gralles. A la cantonada de Montcada amb Princesa l’Alexis va fer el segon gol del Barça i l’Andreu va veure com, incomprensiblement, un home cepat sortia de sota les faldilles de la geganta per celebrar el gol amb un company. Vam seguir la comitiva fins a la Via Laietana i després Argenteria avall. Quan vam arribar a Santa Maria del Mar els gegants van fer les seves danses dintre la basílica. Allà on feia poca estona s’havia congregat la primera plana del govern, ara era el feu dels nostres gegants, que van ballar amb la majestat de saber-se amos del lloc. En sortir, l’Andreu i jo vam passar per davant del Fossar de les Moreres. L’Andreu es va fixar en la flama encesa del memorial. “Pare, per què han encès aquesta llumeta?”. Aquí hi ha enterrats els soldats que van matar a la guerra de l’any 1714. Ja fa molts anys. Van morir per Catalunya i estan enterrats en aquest fossar. Aquesta flama que veus és per honorar la seva memòria. “Ah, vale. I els hi han posat aquesta llumeta per quan es despertin”.
