16.45 h. Sala 2B. CCAI

Inspira Teatre(Cataluña) – www.inspirateatre.com

El cielo de Jojó

El cielo de Jojó es una historia que nos habla de la transformación, del ciclo de la vida, de pequeñas y grandes pérdidas, de ver y sentir lo extraordinario en lo ordinario. Es un himno a la vida. Una historia llena de ternura, de música, de sentido del humor, de títeres entrañables y personajes sorprendentes. Un cuento que cuenta la vida de Jojó, una vaca muy mayor y a la vez muy sabia y a la que todos los animales piden consejo… ¿queréis venir a conocer a Jojó?

Recomendado: de 4 a 10 años

Duración: 50 minutos

Aquest espectacle ja fa dos anys que es representa per tot Catalunya, amb notable èxit. Les dues actrius que l’interpreten, ens expliquen la història d’una mare i una filla, que està molt enyorada de l’àvia, que ha mort fa poc temps. La mare, aleshores, li explica a la filla una història que ha anat passant de mares a filles a la seva família: el conte de la Jojó, una vaca vella i sàvia, que aconsellava tota mena d’animals amb els seus problemes. La història està farcida de cançons (destacar que totes dues canten molt bé) i coreografies, que fan que el tema de la mort sigui explicat de forma molt adient a nens i nenes petits: el fet de fer-se gran i, en darrera instància, morir, vist  com un fet no traumàtic, sinó natural. Curiosament, les cançons i coreografies són ben  divertides, per fer més amè un tema tan seriós en principi. Això li confereix un cert to de cabaret, en el sentit de que la música sorgeix de forma natural de les situacions, i tot sembla que està naixent en el mateix moment. Al meu gust personal, tanta màgia i encant són una mica trencats per una venedora de potingues i pròtesis per a semblar jove, no tant pel missatge –fantàstic- de que cal acceptar el pas del temps i no voler enganyar-se ni enganyar els altres, sinó perquè fet d’una manera més àgil i compacta, encara reforçaria més tota la màgia que impregna, de cap a fi, aquest espectacle amb un gran missatge per a petits i grans.

 

18.00 h. Teatro Jovellanos

INAUGURACIÓN FETEN 2014

Mag Lari (Cataluña) – www.maglari.com

La magia de Mag Lari

Magia, música y sobre todo humor son los principales ingredientesde la Magia de Mag Lari. Un show apto para todos los públicos donde grandes y pequeños se lo pasan en grande con ésta ingeniosa y divertida puesta en escena. Un espectáculo donde podemos ver a Mag Lari en estado puro. Su estilo y su magia repleta de constantes interacciones con el público; dos escenarios dónde todo transcurre: platea y público. ¿Alguien piensa que solo los magos pueden hacer magia?

Recomendado: todos los públicos

Duración: 80 minutos

Un espectacle que ha triomfat molt. Molt en la línia dels que fa un dels mags més reconeguts avui a Catalunya, i que ha basat una gran part del seu èxit en els circuits falmiliars. Un espectacle amb molt de teatre (ell innegablement és un gran showman) i interacció amb el pública, farcit amb uns quants jocs d’il·lusionisme. Bàsicament d’escapisme (final) i de ‘posar gent a les caixes’ (de les que, imitant el seu sentit de l’humor, diríem que ara són bancs) i travessar-les amb espases. Queda per saber si les referències sarcàstiques a la gent d’allà on actua, i sobretot de les ciutats rivals, en aquest cas Oviedo, ajuden o no a l’èxit indubtable de la funció.

 

20.00 h. Taller de teatro. CCAI

Higiénico Papel Teatro (Asturias) – www.higienicopapel.com

El viaje de Covaletti

El empleado de una gasolinera en mitad de ninguna parte, que nunca ha viajado, ni ha conocido más lugares que ese, encuentra en la lectura entretenimiento y evasión, y sin moverse de su silla en mitad del desierto, viaja con los personajes de los libros a mundos desconocidos y exóticos, en este caso a una isla perdida del mar mediterráneo, en dónde vive Pippo Covaletti, el joven protagonista de un viaje por tierra, mar y aire plagado de aventuras y descubrimientos…

Recomendado: de 5 a 10 años

Duración: 50 minutos

Un espectacle d’un sol actor. Ben escrit i ben interpretat, va guanyant al públic –adult gairebé en la seva totalitat aquell dia i hora- durant la representació, tot i que cal dir que és difícil amb un sol actor mantenir l’atenció que s’aconsegueix amb espectacles d’un format una mica més gran. Bàsicament ens explica la història d’un noi que viu mil històries llegint llibres, ja que es troba sol en un paratge desèrtic, ja que s’encarrega d’una benzinera de carretera. A través d’ell viurem la història d’un noiet que viu en una illa que no surt als mapes, i del seu viatge a la recerca d’un llibre que ha de guarir la princesa del seu país, i que resulta que ell mateix haurà d’escriure, explicant les seves aventures de tornada a casa. Un espectacle que, de forma volguda o no, té com a centre els llibres i la lectura. Però una cosa molt bona és que no es centra, com altres, en el llibre com a objecte, sinó en les històries que explica, i les emocions i aventures que ens pot fer viure. Com a conclusió, potser un espectacle que sembla fet a mida per al circuit de biblioteques: L’escenografia de la benzinera podria ser prescindible, ja que els elements bàsics amb què construeix l’aventura són una escala, una nevera i una banqueta, i evidentment, la qualitat del text i la magnífica interpretació del seu protagonista. Per tant, molt transportable al petit format, però amb una qualitat força alta.

 

22.15 h. Salón de actos. CCAI

Los Titiriteros de Binéfar (Aragón) – www.titiriteros.com

Maricastaña

Llegan Maricastaña y Bruno, miran al público a los ojos y acuden personajes como bandadas de pájaros. Tañen músicas, inventan disparates y hacen danzar polichinelas. Vean cómo un payaso aguanta en su nariz una pesada barra, un desfile de ranas, moscas y diablos. Todo es posible si llegan ellos convocados por la mirada transparente de los niños.

Recomendado: de 3 a 7 años

Duración: 50 minutos

Com sempre, els titiriteros ens fan viatjar en el temps, amb un espectacle amb les arrels profundament assentades en els titellaires i contacontes tradicionals, aquest cop sense el Paco Paricio, i valent-se de textos de diversos autors literaris de principis del segle XX, com Ramón Gómez de la Serna, Miguel Hernández i altres. Infinitat de cançons populars, música en directe, una llibreria d’on van sortint els contes que citen, com ara una trobada entre Caputxeta i Blancaneus, gossos, gats, llops… i un sense fi dels personatges més populars de la rondalleria tradicional de les terres aragoneses i d’altres llocs de l’estat. I el millor de tot, és que aquesta nota ‘antropològica’ no fan de l’espectacle una cosa de museu, sinó viva i perfectament recomanable per als infants i adults d’avui.

9.30h. Sala 1. CCAI

Teloncillo Teatro (Castilla y León) – www.teloncillo.com

Nidos

Los sonidos del bosque van a envolver el ambiente. Vamos a pasar un rato al pie de un árbol donde habitan seres y enseres muy especiales. Nos vamos a cobijar en el árbol, a oler a tomillo, a comer frutos del bosque, a viajar con la cigüeña, con el picapinos vamos a hacer agujeros, a soñar con el mirlo, pero no todo van a ser pájaros. Vamos a pasar un rato cargado de juegos, vuelos, sonidos y nidos… telas y arañas, hebras y culebras… Nidos es un espectáculo musical con poemas

Recomendado: de 6 meses a 5 años

Duración: 30 minutos

Un preciós i preciosista espectacle molt indicat per als petits de 2 a 5 anys. Potser per a més petits es deixa veure, però és a partir de què els infants poden participar dient i cantant, que el poden gaudir en la seva plenitud. En un paisatge campestre, l’Ángel a la guitarra i l’Ana, a la manipulació d’objectes, narrant i cantant, ens fan descobrir diversos ocells i algun altre animalet del bosc i els camps. Especialment sorprenents són la gallina, la cigonya i un parell de pica-soques. Molt participatiu, dotat de músiques originals, i multitud de sons interpretats en directe, és de destacar que molts dels sons de diferents ocells són executats amb xiulets, flautins i altres instruments de forma ‘artesanal’. Aquest seria el resum de l’espectacle, fet amb l’amor dels artesans, aquells que estimen la seva feina i coneixen al públic al qual es dediquen. Teloncillo sempre fa bons espectacles, i aquest destaca entre els que, fa uns anys, dedica als més petits.

 

11.15 h. Teatro Jovellanos

La Machina Teatro (Cantabria) – www.lamachinateatro.com

El niño erizo

Versión de un cuento del folclore popular alemán recopilado por los Hermanos Grimm. Nos narra la historia de nuestro peculiar protagonista, mitad niño mitad erizo, que crece sintiéndose diferente y siendo marginado en la escuela y que nos invita a reflexionar sobre la necesidad de valorarse a uno mismo y a los demás, de encontrar el valor de la diferencia y también de aquello que nos asemeja.

Recomendado: de 7 a 12 años

Duración: 60 minutos

Un espectacle de mig-gran format, que sorprenentment, està interpretat per molt pocs actors. Ens explica la història d’un nen que és mig humà, mig eriçó, cosa que no evita que la seva mare se l’estimi força, i que el pare no té gaire clara. Mare i fill han de lluitar contra la incomprensió i a voltes el menysteniment i crueltat de grans i petits a la comunitat. Marxat de casa, troba un rei i una princesa amb els quals iniciarà una curiosa relació. Un argument que parteix d’una gran semblança amb l’Ogret de Suzanne Lebeau, i que té un final que ens recorda a la Bella i la Bèstia. A destacar que els intèrprets no porten micròfons, en un espectacle d’aquestes dimensions, que pot anar a teatres com el Jovellanos. Per sort projecten força la veu i vocalitzen molt bé. També dir que té una molt bona producció, reforçada amb projeccions sobre les parets de les cases, que centren l’escenografia. I potser el més destacable és la qualitat dels actors. Tan bons que molta gent professional no es creia després quan els vaig insistir en què només eren dos. I així era, resulta difícil creure-s’ho. Ell: pare, nen, rei explorador. Ella: mare, nena escola I princesa. I en un moment nen. En resum, una història sobre la diferència i l’acceptació d’aquesta. Amb un caire innegablement clàssic i una mica antic, però amb prou qualitat i un bon guió.

 

12.45 h. Centro Municipal Integrado Pumarín Gijón Sur

Clapso(Canarias) – www.clapso.es

Un burro volando

Valentina se escapa del orfanato el día de su cumpleaños para ir en busca de su regalo más deseado: quiere tener unos padres y formar parte de una familia. En su fuga lleva consigo algo de lo que jamás se desprende: “el gran libro del por qué de todas las cosas”.

Recomendado: de 5 a 12 años

Duración: 60 minutos

Compta amb una bona producció, titelles grans i l’escenografia és una composició de diversos espais on es projecten els escenaris per on van passant, a voltes en moviment, amb una bona utilització del vídeo. Fins i tot el plantejament inicial de la història està bé. Però al cap d’una estona comença a embolicar-se fins arribar de sobte a un final feliç que hauria de correspondre a una historia ben explicada. La d’una òrfena (i un orfe) que va en busca d’uns pares de debò. Passen una aventura fantàstica amb un Platero -així es diu el burro- volador on falta sobretot humor per riure’s ells mateixos de la trama tan inversemblant que estan creant, i generar situacions que atraguin l’interès del públic, cosa que impedeixen, per exemple, les constants aparicions dels personatges del director i el vigilant de l’orfenat, que amb els seus crits fan que tot esdevingui un mateix to. Un intent de bon espectacle, al meu entendre, que necessita d’una bona revisió de guió i direcció per no esdevenir tan avorrit com resulta ara.

 

16.30 h. Sala 2A. CCAI

Teatre de la Caixeta(Comunidad Valenciana) – www.teatrecaixeta.com

La magia de la flauta mágica

Los alegre Papageno y Papagena nos cuentan la más conocida de las óperas de Mozart. Así conoceremos a los príncipes Tamino y Pamina, a Zarastro y por supuesto a la famosa Reina de la Noche y su universal aria.

Recomendado: a partir de 4 años

Duración: 50 minutos

Un intent bastant fallit: Un actor i una actriu, que representen que són uns comediants a un mercat d’aquells que van pels pobles, ens ofereixen una versió del conte que va donar origen a, potser, la més famosa de les òperes de Mozart. I comencen fent-ne una auca moooolt resumida i poc vistosa, que com a tal auca resulta decebedora pel com i pel poc que explica de la història. I després, el desenvolupament (al qual, després de tant dir-nos que són comediants en un mercat, no li deixen gaire temps), combina actors i titelles, però no acaba de ser només una teatralització del conte (cosa que hagués estat una bona idea), perquè inclou els temes de papagueno cantats en directe en un registre gens operístic, i algun moment de l’òpera enregistrat. L’actor, sobretot, molt fluix, i a sobre abusa dels diminutius fins a fer-se molest i repetitiu. I el que potser per a mi és més greu, és que no acaben d’explicar bé la trama de la flauta màgica, trivialitzant (es veu que pensen que els infants no ho entendrien) tot el procés d’aprenentatge i proves. Potser forçats pel fet de que passen una gran part del temps inicial de l’obra explicant que van a fer l’obra.

 

17.45 h. Sala de ensayos.Teatro Jovellanos

Teatro Plus (Asturias/Bulgaria) – www.teatroplus.com

¡Quiero ser Guapa!

Dos mujeres, desesperadas por ser guapas y jóvenes para siempre, encuentran en el Periódico de las Brujas una receta mágica: “Si quiere usted ser guapa y joven para siempre, tiene que comerse a una niña de 8 años, cuyo nombre empieza por N, con salsa de tomate.” Es un divertido musical con actrices y títeres en estilo Comedia de Arte.

Recomendado: a partir de 6 años

Duración: 50 minutos

Molt original. Les dues actrius protagonistes (en aquesta ocasió els membres de Teatro Plus han quedat en tasques de direcció i apartat tècnic), representen una noia que vol ser guapa i una altra que vol ser més jove, i que arrossega la fama de ser una bruixa. Personatges de còmic, estirats i portats al límit d’allò políticament correcte amb públic jove, que tanmateix (o per això) fan les delícies d’infants i adults amb les seves aventures, on combinen teatre, grotesques perruques, teatre d’objectes, música, cançó, coreografies i el titella d’una nena de 8 anys. En el deliri d’aquestes dues dones, arriben a la conclusió de que per aconseguir els seus objectius de regeneració personal, han de matar i menjar-se ‘amb tomàquet’ una nena de 8 anys, i el titella els serveix per ‘entrenar-se’ pel seu malvat pla de segrest i mort. Per sort, i per tranquilitzar-vos, mai no arriben a executar-lo, adonant-se que no val la pena fer aquesta barbaritat per una cara més bonica o amb menys arrugues. Fins i tot tenen reservada una sorpresa argumental final. Divertit, sarcàstic, irònic i molt àgil espectacle, que compte amb cançons i balls esbojarrats, que, com us deia abans, van encantar a petits i grans. Destacar que les actrius, força reeixides en els seus papers, són precisament un model de ‘no bellesa convencional’ molt agraït per demostrar la teoria de que el talent i el sentit de l’humor superen amb escreix la ‘guapura’ i la joventut com a virtuts.

 

19.30 h. Teatro Jovellanos

L’omimprebis (Comunidad Valenciana)

Otro mundo es posible

Vuelven Nimbe, Okindala, Ovidio…  que recuerdan cómo –aunque venían de países, continentes y culturas diferentes–superaron la desconfianza inicial y fueron capaces de crear Moon: un lugar que no tiene espacio ni tiempo, sino que es un estado para entenderse, para apreciar al otro e interesarse por él… Ahora María, una niña española, llega a Moon y queda maravillada con las viejas historias de sus nuevos amigos: su música en vivo, sus canciones en directo, sus marionetas… y descubre, gracias al espíritu del canto y la danza, que a pesar de todo, Otro mundo es posible.

Recomendado: de 4 a 12 años

Duración: 60 minutos

Un espectacle que va de menys a més. A mi m’ha recordat molt una cosa que es va posar molt de moda als 70’s, anomenada  ‘Viva la gente’, on grups de joves de diverses nacionalitats feien gires amb espectacles on cantaven i ballaven, tot expressant el desig de pau i entesa global.

En aquesta ocasió, també uns joves (una noia madrilenya, un cubà, un noi i una noia africans) a més d’una cantant africana, per cert amb una poderosa veu, ens expliquen com es varen conèixer en una ciutat d’un país remot, i varen fer-se amics, i on deixen clar que el secret va ser que van ‘atrevir-se’ a parlar entre ells, a preguntar-se a voler saber l’un de l’altre. L’espectacle comença d’una forma bastant inconcreta, on costa saber què volen dir i cap a on volen anar, fins i tot pot fer una mica de por, donada la ‘mística’ aparent, sobretot quan ens descobreixen que han trobat un lloc on viure plegats i en harmonia, anomenat ‘Moon’. Però cap a la meitat de l’espectacle, van concretant i especialment en un conte que ens expliquen amb l’ajut d’un maquíssim i expressiu titella (un nen que, segons la mare, no hi era el dia que van repartir la intel·ligència) que manipulen amb destresa a sis mans. A partir d’aquí el missatge es fa agradable de seguir, entenedor, i molt recolzat pel teatre físic, les cançons, el ball, i la energia dels joves intèrprets. L’espectacle acaba amb un fort aplaudiment del públic, contagiat del missatge d’esperança pel món, per aquest altre món que ‘és possible’ segons tots ells. Una cosa està clara, és una mena d’espectacle ‘diferent’ als que estem acostumats a veure per aquí, tot i que més freqüent en altres indrets, i que sol veure’s en països on el públic entén l’anglès. Això sí, no destaca en cap dels aspectes de cant i ball, tret de la cantant africana, ni actoralment.

 

23.15 h. Patio. CCAI

TheFunamviolistas  (Extremadura·Castilla-La Mancha·Andalucía) –

TheFunamviolistas

The Funamviolistas florece como resultado del encuentro de tres mujeres singulares. Una historia que comienza con tres soledades y que a través de la unión, la perseverancia y la amistad llegará a la realización de un sueño común. Tres músicos de cuerda, tres actrices que cantan, bailan y sobre todo, emocionan. El espectáculo combina con belleza y originalidad un gran abanico de disciplinas artísticas, creando una fusión casi mágica. The Funamviolistas sorprende, emociona y divierte a todos los públicos.

Recomendado: todos los públicos

Duración: 70 minutos

Excepcional. Si un no llegeix el programa de mà d’aquest espectacle, com no va fer qui us escriu, ens pensem que ens trobem davant d’una companyia francesa o italiana, que ha aterrat per aquí, en una gira internacional d’un espectacle que, ben segur, ja té previst recórrer Europa i gran part del món.

Anem a pams: tres noies, amb una inequívoca aparença de músiques, sense paraules, van apareixent i donant-nos a entendre que han estat acomiadades de les seves orquestres, i coincideixen al carrer (un carrer ben fred i feréstec pels que no tenen feina ni sostre) juntament amb una petita maleta, i l’estoig de l’instrument de cadascuna. Una viola, un violí i un contrabaix, a través dels quals s’expressen, totes tres entre elles i cap al món. Les partitures són de coneguts compositors clàssics i més contemporanis, passant de Vivaldi a Mozart, el tango i l’havanera, o el Can Can, posem per cas. I no només ho interpreten amb mestratge, sense llegir i amb moviment interpretatiu, o sigui, fent d’actrius corporals i cadascuna el seu personatge (no se m’oblida un moment on la violinista es posa unes sabatilles de ballet, i tot fent puntetes interpreta un complex ‘solo’ deixant-nos bocabadats), que ja té mèrit,  sinó que a més ‘juguen’ amb les partitures, accelerant-les, ralentint-les, inventant-se ‘piques’ entre elles… i en ocasions mostrant-nos tota la sensualitat que cadascuna té com a dona. I al saludar-les personalment al marxar de la sala (un detallàs que ens esperin les tres a la sortida), com un nou i devot admirador, un descobreix que són tres noies de Badajoz, Albacete i l’Argentina! Val la pena mirar tot seguit el seu currículum i s’acaba d’entendre tot. Un espectacle excepcional com deia al principi, que farien bé de mirar-se aquells que programen el Palau, l’Auditori o fins i tot (vist el vist els darrers anys) el mateix Liceu. O qualsevol espai prou adient de Barcelona, que volgués oferir al seu públic una experiència  que, tot i que elles qualifiquen per a tots els públics (i de fet ho és), jo recomano per a paladars que ho sàpiguen apreciar. Al sortir, una persona prou qualificada em va dir que li ‘sobraven’ uns 15 minuts a l’espectacle. Potser té raó que al final quan un es pensa que ja no poden més, segueixen oferint-nos el seu art. Però també és possible que tan acostumats com estem als ‘tempos’ de l’infantil, tot el que passi d’una hora és, indefectiblement, massa llarg. Però és que no ens trobem davant d’un infantil.