Crítiques: ‘El Petit Príncep’, el musical del BARTS teatre de Barcelona, ara sí, una bona versió

Aquest Petit Príncep al BARTS teatre de Barcelona, promet aquestes festes.

Versió de teatre musical de la novel·la homònima ‘Le petit prince’ d’Antoine de Saint-Exupéry, una de les lectures més populars de literatura per a infants i joves, sorprenentment, ja que de fet no és per als primers, i justet per al segons. En realitat, i ho diu molt clarament l’autor i, molt d’agrair, el mateix Àngel Llàcer erigit en Saint-Exupéry -o l’aviador- durant l’obra, a qui parla aquesta faula és als adults que han oblidat que van ser infants. Aquí en teniu l’argument, molt millor explicat del que jo podria fer.

Tres grans qualitats d’aquest espectacle són el fet que, de totes les formes possibles d’acostar El Petit Príncep als infants, aquesta, fins que no n’aparegui una altra, és la que resulta la més encertada. No és una versió literal, però precisament per això, transmet millor que la literalitat l’esperit de l’autor, posant una part en text teatral (per cert, recitat de forma MERAVELLOSA per Àngel Llàcer en el seu paper d’aviador) i una altra en cançons, que complementen perfectament el conjunt.

La segona és precisament l’haver triat el format de teatre musical -d’altra banda el terreny on millor es mouen el director i Manu Guix, que ha composat unes cançons immillorables- per a fer arribar aquesta història al gran públic. Ara bé, gran públic no és el que hi havia a la sortida del BARTS dissabte passat al migdia. Ja sabem que les aparences enganyen, però em va semblar que la sala, el títol i la companyia atrauen un públic, tot i familiar, molt qualificat. Esperem que les bones crítiques i el boca-orella facin extensiva la proposta a gent menys donada a les delicatessen, que segur que també el poden gaudir sense cap problema.

I la tercera, com podreu apreciar -en forma de petit tast- al vídeo inferior, la posada en escena, basada en la projecció videogràfica, molt ben resolta, i que aporta -potser no per primer cop, però molt madur en el plantejament- el petit moviment d’alguns elements mentre els personatges parlen, canten i es mouen per l’escena, atorgant-li la qualitat de ‘viva’. Les projeccions sobre les dunes de cadascuna de les escenografies de llum, em van fer recordar la troballa fantàstica de ‘La camisa de l’home feliç‘ de Zum Zum teatre, de ser capaç de crear ‘finestres’ diferenciades a cada lloc de l’escenari.

I ara anem per dos defectes, potser no tan grans, però que no puc deixar d’esmentar: el primer, que algunes de les lletres de les cançons no arribaven prou clares, bàsicament per dicció i ocasionalment per volums de la música, cosa més habitual del desitjable als musicals, però que, quan precisament formen part indissoluble d’un text, fa que algunes parts imprescindibles puguin passar desapercebudes, sobretot si no has llegit -i varis cops- el relat original. I el segon? Potser la tria del petit príncep, que canta molt bé, però que hauria de -no sé si podria- matisar més la interpretació, cosa difícil quan s’és un actor-infant, i més difícil encara, si et poses al costat de la interpretació -insisteixo, boníssima- de l’Àngel: vagi com a llança trencada al seu favor que pocs altres actors o actrius no quedarien en evidència.

De la resta d’intèrprets, res a dir, només ressaltar les seves qualitats vocals i de retruc les interpretatives, parant esment, això sí, al fantàstic ‘Michael Jackson blanc’ que em va semblar veure en la composició de Xavi Duch, del seu personatge del vanitós.

En resum, no deixeu de portar els vostres infants, i no tan infants, a veure aquesta magnífica versió, que val la pena tant per la impagable història en què es sustenta, com pel magnífic treball musical, interpretatiu i de cant i -algun- ball que s’hi pot veure.